Cap als anys 70, Montserrat Minobis va fer la seva migració a Barcelona amb la intenció de progressar al món de la ràdio. Ingressa a la Universitat a la primera promoció de majors de 25 anys, al curs de Filosofia de la Facultat de Lletres i Filosofia de la UAB, i allà va conèixer a Maria Dolors Calvet i l’Associació de Dones Universitàries. Durant dos anys treballa com a redactora a l’editorial Terra Nova, vinculada a l’Unió Democràtica, partit al qual pertanyia llavors, i milita a l’Associació de Dones Universitàries. Cap el 1976 torna a fer ràdio a Ràdio Espanya i tot i que la seva experiència passà amb molts anys de diferència a la de Odette Pinto, ella destaca les desigualtats que hi segueixen existint respecte al treball de les dones i dels homes al mitjà:
“A ràdio Espanya feia lo típic com a locutora, donant l’hora.
“La participació de les dones a la ràdio en aquest moment era de pur acompanyament. És veritat que quan va entrar a ràdio nacional hi havíem hagut algunes dones que han estat pioneres: Maria Matilde Almendros, Maruja Fernández, hi havia unes quantes que havíem tingut un protagonisme al món de la ràdio, però tampoc excessiu. La Maria Matilde feia un dels programes més famosos de la ràdio espanyola que es deia «España para los españoles» i se sentia a tot el món. És veritat que la feina no era tan periodística, potser es feia més des d’un altre punt de vista, més que entreteniment i més artístic.
“Ens va canviar el paper de mica en mica. Allò que era habitual als homes va arribar un moment en que les dones vam dir «nosaltres també tenim dret i exigim aquest dret de poder fer coses».
“Recordo que a Ràdio Espanya vaig intentar fer-ho una vegada. Era un argentí que feia Quien Felicitamos Hoy, i em va dir «no, pa’ que preocuparse. !Si lo que hacés lo hacés muy bien!»
Amb la transició i paral·lelament als canvis polítics i tecnològics, els drets de les dones -al menys a la ràdio- comencen a guanyar una mica més de visibilitat:
“Era un món dominat pels homes. Quan comença a canviar és quan comença a tenir més presencia l’activitat de les dones, i allà a on es va donar el primer pas jo crec que va ser justament a Ràdio 4. Ràdio 4 no solament va aportar una normalització lingüística si no que també va aportar aquesta normalització en que les dones també tinguéssim un protagonisme dins al món de la Ràdio.”
Pel que fan els canvis tecnològics al mitjà, Montse Minobis recorda el canvi que va suposar les reformes als estudis de Radio Nacional a Barcelona.:
“Ens anem a la via augusta, a on estava radio Joventut, i es fan de nou totes les dependències de Radio Nacional. Quan tornem hi trobem ja els ordinadors. (…)
L’adaptació va suposar un procés d’aprenentatge que afectà a tots els professionals de l’emissora:
“Ens van començar a adaptar una mica quan estàvem a via augusta (a les dependències de Ràdio Joventut). Doncs el canvi brutal es trobar-nos els ordinadors. Els muntadors musicals -abans hi existien aquestes figures com el realitzador, que han desaparegut pràcticament- es queixa que ja no es el mateix. Després ens van demostrar que si que es pot fer a través del ordinador, perquè els sistemes i els programes cada vegada son mes sofisticats. (…)
“Teníem els mitjans tècnics però l’idea de la radio en aquest sentit havia desaparegut.”
En aquest sentit es important tenir en comte que, per la ràdio, el període de la transició suposa varis canvis importants. Com hem vist, amb la apertura política arriben també noves tecnologies i noves maneres de dividir el treball al mitjà. No només pel que fa a l’afrontament de les noves necessitats de producció si no també la necessitat de fer front a la competència, i ara també de la competència d’un nou mitjà, la televisió, que començarà a conquerir cada vegada més l’audiència.
Per l’historiador de la ràdio Armand Balsebre, al llarg de la història de la ràdio els moments en que es produeixen els canvis més significatius, es a dir, quan es produeix una crisi que renova l’estructura, els comportaments professionals, les demandes de l’audiència, és quan ens adonem que la majoria de les vegades tot ha provocat la incorporació d’una nova tecnologia, una incorporació generalment provocada pels sectors econòmics que venen de la implantació d’aquestes noves tecnologies i no per les demandes professionals de la ràdio. I és aquesta nova tecnologia, que s’accepta perquè fa més rendible el negoci de la ràdio, com ràpidament va canviant l’estructura de producció, les formes de treballar, les figures professionals i els formats dels programes [11].
Pel que fa la incorporació de les dones al procés de producció d’informació i de presa de decisions al mitjà, el procés ha estat molt més lent. Encara avui no es pot dir que homes i dones estem representats de la mateixa manera com a professionals als mitjans de comunicació. Montse Minobis, que va ser directora de Catalunya Ràdio als anys 90, ho explica:
“Diguem-ni que es un procés tan lent aquest, encara no hi hem arribat ni a un 30% de dones amb càrrecs de responsabilitat en el món dels mitjans de comunicació. Crec que la xifra es d’un 22% a Espanya. Sempre prefereixen a un amic que no pas a una dona que pugui o que hagi demostrat unes actituds i una professionalitat per accedir al càrrec. Jo això ho he vist tant a la premsa escrita com a la ràdio o a la televisió.
“A mi em va tocar, no sé perquè m’han anomenat directora de Catalunya Ràdio però això, després em van fer la vida impossible. És a dir, des del moment en que tu prens una actitud independent en front del poder polític, especialment als mitjans públics, els resultes una persona incòmoda. i aleshores el que fan es de tot per…, per eliminar-te, ets com un gra i això no els interessa. En un càrrec d’aquestes característiques estàs tan enganxada a lo que és la dinàmica empresarial que difícilment et pots dedicar a seguir els programes de ràdio, veure per a on van, que és el que cal canviar…tot i que vaig intentar fer-ho amb un bon percentatge. A les privades crec que és més complicat encara, perquè no tenen finançament públic.
“Hi han més dones que fan programes, i ho han aconseguit a base de demostrar que són bones professionals. I diguem que en aquest sentit l’empresa privada va estar més llesta que l’ empresa publica. Perquè ha vist que és un plus important poder tenir dones dirigint i presentant programes importants. En canvi, a l’empresa pública això no s’ha acabat de donar del tot. A TV3 Mònica Terribes sembla estar reconduint aquesta dinàmica. Jo quan vaig entrar a Catalunya Ràdio no hi havia cap dona presentant programes en hores punta, i lo primer que vaig fer va ser incorporar dones a la graella. M’ en vaig anar i lo primer que van fer va ser treure-les.”
Aquest any 2008, per primera vegada una dona, Neus Bonet, assumeix un programa lider d’audiència a Catalunya Ràdio. El Periódico de Cataluña va publicar una nota al respecte a on conclou que «la veu femenina guanya protagonisme i pren la paraula als matins, les tardes i, també, a les matinades».
------------------—
[11] Balsebre, Armand. Els arxius sonors, la història de la ràdio i altres problemes. Conferència inaugural UPF: http://www.upf.edu/depeca/auladb/balsebreVII.htm
