Les dones que van participar en les emissions catalanes a l’exili van patir altres tipus de pressions respecte a la seva feina. Dels testimonis que hem trobat respecte a les emissions en català l’exili, el de Victòria Pujolar Amat (Barcelona, 1921) ha estat el més complet per ajudar-nos a comprendre què significava el treball voluntari en una ràdio a l’exili.
Victòria Pujolar Amat va ser la primera dona a donar veu a les emissions en català de la Radio España Independiente. Pertany, per tant, a la generació que va fer els estudis en català, primer a l’Escola Blanquerna i després a l’Institut Escola, inclosos els tres anys de guerra (Pàmies, 2007, p. 39). L’any 1939 es va exiliar amb els seus pares a Tolosa, França, i amb l’ocupació nazi fou detinguda i enviada al camp de concentració de Recebedou. S’escapa i retorna a Barcelona, on comença a treballar a l’equip de redacció del primer diccionari Vox i després a l’estudi gràfic de l’editorial Bruguera. En aquell mateix any va ser detinguda per la brigada políticosocial i després d’haver estat torturada a la Jefatura de Via Laietana, passà un any a la presó de dones de Les Corts. S’escapa a l’Estació de França, quan era conduïda al consell de guerra a Madrid. Creua els Pirineus i torna a casa dels seus pares a Tolosa i després se’n va a Paris. Entre 1946 i 1949, treballà a la direcció de la JSU de Catalunya i ingressa al PSUC. Es casà amb Federico Melchor l’any 1947 i el 1959 el matrimoni es traslladà a Bucarest. Així va explicar la seva experiència a la Ràdio i la vida a l’exili a Teresa Pàmies (2006):
“A principi de l’any 1959 tota la meva família, en Federico, jo i els nosaltres fills (4), després d’algunes vicissituds per sortir a França, entràrem a Bucarest, car en Federico Melchor anava a treballar a la Pirenaica, REI.
“Bucarest em semblà, a més de molt lluny (la lluita antifranquista ja estava molt avançada i allunyar-se’n era per a nosaltres un sacrifici), una ciutat molt oriental i en la qual concilien de pagesos personatges que eren estampes de bandits d’alta muntanya a sortits directament d’un escrit de Panait Istrati.
“Al cap d’any d’estar a Bucarest, vaig sol.licitar poder seguir les classes de pintura de l’Institut Nikolae Grigorescu, de nivell universitari, cosa que em fou concedida previ examen. Tots els matins, durant cinc anys, vaig assistir a les classes pràctiques. Les tardes eren dedicades a les feines de casa, els fills, etc. A més, durant una temporada vaig anar de bon matí a REI per ajudar a l’escolta (escucha) de Radio Nacional de España, per tal que els redactors tinguessin les notícies abans de començar la jornada (treball que em costà esforços, ja que, si la tècnica d’aleshores no era gaire avançada, pitjor estaven les meves orelles, anys més tard operades).
“En aquell període el cotxe em deixava a l’Institut a les nou, i a les dues o a les tres corria cap a casa, on ja els dos fills havien menjat, car dos anaven a l’escola al matí, i dos a la tarda (els edificis escolars mancaven i feien torns), de manera que deixava preparat el dinar a la nit i el noi més gran s’escalfava.
“Quan hi hagué canvis de responsables o se n’havia anat un i encara no arribava l’altre, o perquè estiguessin malalts o de vacances –especialment quan va marxar en Solé Tura, que fou un temps llarg- jo m’encarregava de ‘fer’ la catalana. No era gens difícil gràcies a les notícies, cartes i protagonisme del PSUC a l’interior de Catalunya. No em calgué anar a la redacció ni deixar l’Institut. Senzillament, en Federico em duia a casa els papers corresponents i jo redactava en català. De vegades, per a qüestions polítiques generals o per alguna de concreta, Federico em deixa “te escribiré una cuartilla”, o jo li ho demanava. L’endemà, abans de gravar l’emissió ensenyava el text a Mendezona, el director de la REI, i sempre deia: ‘¿Lo ha visto Federico? Pues a grabar.’ Així, de forma intermitent, vaig assegurar l’emissió catalana. Si hagués estat seguit, segons un càlcul que vaig fer per curiositat, hauria significat dos anys de treball complet. De vegades, en Federico i jo escoltàvem a casa les emissions a l’hora de ser transmeses a Espanya però procuràvem que els fills no hi fossin per tal d’evitar que identifiquessin les veus de la mare i del pare. Ells ignoraven totalment la feina que fèiem i l’existència de la REI a Romania.” (Pàmies, 2006, p. 39–47)
(…)
“El col.lectiu dels espanyols vinculats a la REI devia estar forçosament en circuit tancat.
“Els catalans que van estar a Bucarest quan jo hi era, foren, a més de la Rosa i en Vilaseca, la Reis Beltral, que coneixia de França de la direcció de Mujeres Antifascistas –en la qual jo m’ocupava del periòdic-, que vingué amb la seva mare velleta i els seus fills però que marxà aviat a Bulgaria. El doctor Joseph Bonifaci, que vingué a exercir de metge i la seva muller Elvira, amics nostres. Més tard, en Jordi Solé Tura i la seva muller, després en Marcel Plans, l’Esther i llurs fills. En unes vacances coincidirem amb la Soledad Real, que feia poc havia sortit de la presó i que naturalment coneixia en Federico de la JSU i que jo hauria conegut a la presó de Ventas de Madrid, si no m’hagués escapat.
“La qüestió de treball a la ràdio i la mateixa existència de l’emissora era un absolut secret. Els qui hi treballaven, periodistes, locutors, etc, sortien de casa, pujaven a un cotxe negre (oficial) que els deixava dintre del recinte de l’emissora. La tornada era igual. (…) Jo em trobava a Bucarest com a familiar (Federico Melchor era el redactor locutor amb pseudònim de Carlos Alba), però algú, ignoro qui, va suggerir que provessin la meva veu i el català (fora del local, per si no en sabia). Com fos que vaig servir, vaig començar a col.laborar en l’emissió catalana com a militant del PSUC.
“Això doncs, vaig començar a treballar amb l’Emili Vilaseca, que era el responsable i redactor de l’emissió en català. Un dia a la setmana, el dijous, esperava a casa que m’avisessin pel cotxe, per telèfon i el cotxe negre em portava al local de la REI. Amb el temps just –“temps de ràdio i diaris”- pujava a l’estudi, el locutor de l’emissió precedent feia d’enllaç, paraven els tècnics romanesos, sortia i jo feia la presentació: Aquí Ràdio Espanya Independent, estació Pirenaica, l’única emissora sense censura de Franci etc., etc.” Després generalment Vilaseca llegia l’editorial i a continuació llegíem les notícies alternant la veu femenina i la masculina. (…) Finalitzada l’emissió, marxava amb el cotxe negre de torn, ràpidament per poder atendre els fills, car les escoles romaneses –si més no en aquells anys- no tenien cantines i tots menjaven a casa.
(…)
“Bucarest em va oferir l’oportunitat de veure òpera. Era molt barata, com el teatre o el cinema, i de qualitat.
(…)
“Finalment, com ja he dit, vingé a Bucarest en Marcel Plans, segurament la persona amb qui vaig col.laborar més temps seguit. (…) Esther (la seva dona) prestà també la seva veu a l’emissió en català, de manera que quan jo vaig marxar l’any 1966, després de set anys, no faltava a “la catalana”, la veu femenina.”
