3.2 Les telefonistes

3.2.1 Introducció

 

Com en el cas de la telegrafia, la telefonia fou un dels principals avenços tecnològics que han precedit el que avui coneixem com les tecnologies de la informació i la comunicació. La implantació de la telefonia a l’Estat Espanyol s’ha anat desenvolupant en diferents moments històrics i sota règims diversos de manera que no només significà un seguit de canvis i transformacions tecnològiques, sinó també socials, i, com es veurà, de gènere.

Des dels inicis de la telefonia, les dones no només ingressaren massivament a la feina de telefonista sinó que, aviat, n’esdevingueren les treballadores preferents per les seves capacitats i habilitats i, també i malauradament, per la discriminació salarial del treball femení en general.

La insersió de les dones en la telefonia de l’Estat Espanyol, està marcada per la seva il.lusió d’ocupar nous espais, tenir noves oportunitats i espais d’autonomia i llibertat, però també per les dificultats, discriminacions i control que patiren a la feina i a les llars, per les formes de divisió sexuada i discriminatòria del treball i, finalment, per la inestabilitat social i política dels diferents períodes que es van anar succeïnt i que, en el cas del franquisme les afectà, negativament i especialment, per ser dones.

Tot i les adversitats, les dones es mantingueren en el seu interès en la telefonia i en la participació en els nous espais públics i de progrés que aquesta els oferia convertint-les, malgrat la invisibilització històrica, en autèntiques protagonistes del canvi social, tecnològic  i polític de la nostra societat.

 

3.2.2 La implantació de la Telefonia

El telèfon és un dispositiu de telecomunicació dissenyat per transmetre senyals acústics mitjançant senyals elèctriques de forma gairebé immediata. Tot i que es creu que Alexander Graham Bell en fou l’inventor, només el patentà l’any 1876. L’inventor fou Antonio Meucci (1871) que no el va poder patentar per manca de recursos econòmics. El que sí s’atribueix adequadament a la companyia de Bell és l’aparició de les centrals Telefòniques el 1878, quan es van instalar a New Haven aparells telefònics connectats a una central telefònica perquè diversos clients poguessin utilitzar alhora la línia de telèfon (Uela; 2002)

Els inicis de la telefonia sota domini espanyol no estan lliures de controvèrsia. Si bé communament s’accepta la data de 1881,  cal situar-los al 1877 i per iniciativa privada. Primer en una comunicació a l’Habana i pocs dies després a Catalunya. L’any següent el cos de Telègrafs realitzaria diverses proves de telefonia a l’Estat Espanyol i el 1880 D. Rodrigo Sánchez-Arjona també faria els seus experiments telefònics (Muxfin; 2006).

L’any 1884 l’Estat s’adjudica el monopoli del servei telefònic i distribueix el servei en el territori  a través del cos de telègrafs i de concessionaris privats.

Des dels seus inicis, la implantació de la Telefonia a l’Estat Espanyol es carateritzà per la seva fragmentació i manca de connexió entre serveis fins que el 1924, la dictadura de Primo de Rivera, adjudica el quasi monopoli a la Compañía Telefónica, una companyia domini Americà, la ITT, fins la nacionalització franquista el 1945 (Calvo, 2006).

Aquest fet és determinant per entendre l’evolució de la implantació de la Telefonia a nivell tecnològic a l’Estat Espanyol, però també a nivell laboral i social, i així, la inclusió de dinàmiques americanes i una forta feminització de la feina de telefonista amb importants efectes pel que fa al treball de les dones que s’analitzaran amb més detall en un apartat posterior.

Així, l’evolució i expansió de la telefonia no es pot entendre sense les dones, com a treballadores claus del servei telefònic i com a usuàries. Com es veurà, i entre d’altres, les possibilitats d’accés, la discriminació salarial i les habilitats, tècniques i socials demostrades, convertiren a les dones en treballadores preferents per a la feina de telefonista (Borderias; 1993; Uela: 2002), però també i com a usuàries, les seves noves aplicacions comunicacionals, sobretot per mantenir vincles socials i familiars per telèfon, fomentaren l’enorme expansió de la telefonia en la nostra societat moderna (Martin; 1991)[1].

 

3.2.3 La incorporació de les dones en el treball de la telefonia

 

3.2.3.1 Inicis i evolució històrica

L’antecedent de la Telegrafia i el treball desenvolupat per les dones en ell és determinant per entendre el posterior desenvolupament de la telefonia i del treball com a Telefonista, doncs les primeres persones telefonistes provenien de la telegrafia.Si bé en els seus inicis la feina la desenvolupaven homes, ben aviat foren substituïts per dones. De fet, no únicament va ocórrer a l’Estat Espanyol, sinó també en el país pioner de la Telefonia, Els Estats Units d’Amèrica, on el telègraf esdevingué el referent per a la distribució de tasques en telefonia. Així, per exemple, a la companyia Bell al a finals del segle XIX les primeres persones en esdevenir telefonistes foren els nens com anteriorment ho feien amb el servei de telègraf, però davant la prohibició del treball infantil i les queixes dels abonats, el servei fou substituit per les dones. Segons els informes d’aquesta companyia les aptituds socials, la dulçura en el tracte, d’aquestes dones foren determinants per a ser prererents davant dels homes, però també, en fou determinant el menor salari que rebien respecte els homes (Uela; 2002).

A l’Estat Espanyol, el 1924, després de la constitució de la Companyia Telefònica[2], amb un important domini americà, aquesta absorbí gran part del personal de les empreses privades concessionàries anteriors. Aproximadament 5000 treballadors entraren a formar part de la nova CNTE. Segons les dades exposades per Borderias (1993), el 1926, la plantilla de la companyia era de 8750 treballadors dels quals 3199 eren dones.

El domini americà de la companyia implicà importants canvis que tingueren notables impactes per a les persones treballadores. Per una banda la introducció de noves tècnologies i per altra, de noves tècniques de treball i divisió sexual del treball importades d’amèrica. Tanmateix, la introducció de les noves tecnologies i tècniques noves de treball no fou lliure de conflictes i dificultats.

Per una banda, aquests nous canvis tecnològics contribuiren a una creixent automatització i, així un increment dels acomiadaments que generaren importants conflictes laborals. A més dels conflictes generats per les dificultats d’adaptació dels treballadors a les noves condicions tècniques i laborals.

Per altra banda, la CNTE, ben aviat, creà l’Escola Tècnica  de Telefonia, asistida per professionals americans,  amb l’objectiu d’homogeneitzar coneixements i pràctiques i formar en les noves tecnologies, però també en noves tècniques de racionalització i intensificació del treball (Borderias; 1993).

D’acord amb les costums empresarials americanes, s’iniciaren les accions per la integracció i identificació dels assalariats amb les empreses, com per exemple la creació de cooperatives de consum i de vivendes, o, fins i tot, la venda d’accions de la companyia a les persones empleades, de forma pionera a l’Estat Espanyol. A més del foment del “espíritu telefónico” com a eslògan publicitari, per així, a través d’enfatitzar la concepció del treball al servei d’Espanya i del seu poble, fomentar el control i la intensificació de la feina. (Borderias; 1993).

Paral.lelament a la introducció dels nous canvis, l’empresa inicià un important procés de feminització en totes les tasques, menys les de direcció i manteniment,  fent de les dones protagonistes del que esdevingué el servei de Telefonia modern.

Si bé la majoria d’empleats en les anteriors concessionàries eren homes, ja es comptava amb dones experientades en aquest àmbit a l’Estat Espanyol, com s’ha vist en el cas de la telefonia en el servei de Telègrafs. De totes maneres, la influència de les pràctiques americanes, país on ja al 1900 la pràctica totalitat de telefonistes eren dones, i un conjunt de factors que veurem a continuació, feu que aquest procés de feminització s’accentués de forma ràpida i amb necessitats creixents de mà d’obra femenina. Per aquest motiu, la companyia inicià campanyes publicitàries de captació de dones basades en la contraposició entre el treball de telefonista i el treball a la fàbrica i orientades a les dones solteres qualificades de classe mitjana (Borderias; 1993; 95). Per això, les “señoritas de telefónica” es presentaven com un nou model femení, continuista, però modern.

Així doncs, tal com ho constaten els relats de la seva revista Hilo Directo, els testimonis de les entrevistades i les dades del personal[3], telefònica s’adelantà a l’entrada de les dones al treball remunerat no manufacturer i milers de dones han estat treballadores d’aquesta empresa, sobretot, com a telefonistes[4].

D’aquesta manera les telefonistes eren en la seva pràctica totalitat dones, cosa que no ocorria en tots els països, i de fet aviat ja es considerava la norma, com ho mostra el testimoni de les telefonistes internacionals dels anys 60:

 

“La mayoría eran mujeres. En todas partes, bueno en Francia e Italia había más hombres. Pero igual la mayoría mujeres. Aquí no, casi todo mujeres.

Todo lo contrario de la tendencia que se ha seguido después, en que las mujeres siempre han quedado un poco más al margen. En cambio aquí, mira! Teníamos preferencia! Qué cosa, eh? Y cobrábamos igual que los hombres eh? Se pagaba bién.

Nunca se nos ocurrrió preguntar por qué, nos creíamos que era normal! Es que la telefónica siempre había sido de mujeres, ya está, y como había sido siempre así. Se relacionaba telefónica con telefonista. De hecho telefonisto no había estado nunca en el vocabulario habitual. Igual lo habíamos dicho alguna vez. Risas...” Telefonistes Internacional.

 

Des d’un punt de vista històric, els diverents canvis polítics i socials que visqué l’Estat Espanyol durant el s. XX també tigueren els seus impactes en la telefonia, i en el que ens ocupa, el treball de les dones com a telefonistes.

L’arribada de la República, tot i els canvis substancials en legislació laboral i les expectatives de les treballadores, no significà importants canvis a l’empresa de Telefònica a la pràctica (Borderias; 1993; 102). Però, certament i després de lluites i represàlies, s’avançà en alguns drets formals per a les dones, com la possibilitat de contraure matrimoni, una revindicació més que donà motiu a la famosa vaga del 1931 dels treballadors de Telefònica.

Després de la guerra, però sota la dictadura franquista, que el 1945 nacionalitzaria l’empresa, s’aprofundí en la divisió sexual del treball i la discriminació i explotació del treball de les dones, doncs amb les noves lleis laborals i el desmantellament de les organitzacions obreres s’impedí qualsevol acció de denúncia.

Immediatament d’acabada la guerra, s’establí de forma expressa que les vacants com a cap serien cobertes per oposició, però únicament per personal masculí. Consolidant la divisió sexual del treball, la companyia establí que el servei d’unitats (de relacions públiques entre la companyia i els abonats) seria únicament realitzat per dones, menys pel que fa als càrrecs de cap i direcció. D’aquesta manera, legalment i formalment, la participació de les dones a telefònica quedà limitada a telefonista, administrativa i al sevei del grup d’unitats, o comercial, fins a finals de la dictadura (Borderias: 1993).

A més cal tenir en compte les limitacions específiques de les lleis generals de l’Estat franquista pel que fa al treball de les dones. Aquestes lleis aboliren les aprovades i programades per la República de manera que, per exemple, es tornà a aplicar l’excedència forçada de la feina amb el matrimoni:

 

“Antes no había casadas, después de los 60 se cambió. Cuando entramos ya lo habían abolido. Por eso daban un premio a las que se iban. Te daban una mensualidad por año trabajado. Como las echaban...Y no excedían de 11. Era la dote que llamaban.” Telefonistes de Internacional.

A telefònica doncs, durant el franquisme s’anà consolidant la divisió del treball, tant de forma horitzontal com vertical. Això implicava, per una banda, la consolidació de les dones com a mà d’obra preferent per a les tasques de relació amb el públic, però, per altra, l’enquistament de la discriminació sexual, doncs només els homes podien exercir càrrecs de cap i direcció i, entre el treball al marge de la direcció, les tasques considerades femenines estaven notablement més mal pagades i categòricament infravalorades[5].

A finals del franquisme, per les necessitats contextuals del moment, tornaren petits canvis legislatius favorables per les dones que s’havien fet esperar molt temps i que ja havien estat aprovats durant la República. Així, l’any 1962, desapareixia la discriminació per sexes a l’accés a cap. De totes maneres la pràctica quotidiana i els requisits discriminatoris de les convocatòries continuaren vigents fins ben entrat el període democràtic (Borderias; 1993). El 1963 s’anul.là l’excedència forçada per matrimoni.

L’entrada a la democràcia, encara aportà canvis més substancials pel que fa a legislació laboral que afectà notablement les dones. Amb la Constitució es proclamà la igualtat de sexes i així les dones poden accedir sense trabes, almenys legals i formals, a les feines, anteriorment únicament dedicades als homes.

Ara bé, aquestes noves lleis, també tingueren efectes paradoxals. Com apunta Borderias (1993), la igualtat obria les portes dels dos sexes a àmbits anteriorment tancats. Així si bé, i com veurem seguidament, les dones s’iniciaren en els àmbits masculins amb importants dificultats conseqüència de les resistències i discriminacions masculines a la seva entrada, els homes accediren als àmbits feminitzats adquirint-ne les posicions de poder i acció fàcilment.

L’avenç tecnològic també significà l’automatització del servei de tràfic, entre la fi de la dictadura i l’inici de la democràcia, on la pràctica totalitat de treballadores eren dones, i per tant, moltes d’elles o bé, perderen la feina, o bé s’adheriren a les solucions proposades per l’empresa com les excedències voluntàries, la reducció de jornada i així salarial o l’acoplament a altres llocs de treball després de les noves lleis democràtiques que permetien l’accés de les dones a treballs anteriorment masculins.

Tot i les resistències, les conseqüències no foren les més favorables per a elles. Les excedències voluntàries per 4 anys, tingueren la conseqüència de la difícil readmissió. Les reduccions de jornada i salarials foren fortament denunciades per les organitzacions obreres, de fet una de les vagues més importants de Telefònica, el 1976, amb una gran participació a Barcelona, tingué un dels principals focus el servei de tràfic, composat majoritàriament per dones, però les seves reivinidicacions només foren parcialment escoltades. A més, les seves incorporacions a feines anteriorment masculinitzades no foren gens fàcil. Això fou especilament evident, i així quedà recollit als informes de Telefònica del 1980[6], en l’acoplament de les antigues telefonistes a altres llocs de treball. Elles es trobaren amb fortes resistències dels companys homes que realitzaren informes sobre el treball de les dones molt desfavorables i molt similars als que es podien haver fet a finals del s. XIX quan encara no es considerava aptes a les dones per a aquests tipus de treballs. Però, també, moltes dones rebutjaren l’acoplament no només per no patir el rebuig social o la necessitat de reciclar-se, sinó que moltes de les dones consideraven  que l’acoplament era una pèrdua d’status laboral, doncs per exemple, Telefonista tenia més estatus que celadora (Borderias; 1993)

Tot i això l’avenç tecnològic també significà noves categories laborals i llocs de treball, per exemple en el camp de la informàtica. Malauradament, la pervivència de la divisió sexual del treball farà que les dones hi ingressin com a ajudants d’informàtica mentres els homes hi ocupin els llocs superiors (Borderias; 1993).

De totes maneres i malgrat els canvis, encara avui, les dones continuen sent mà d’obra preferent per a la professió de telefonista, però també, encara avui les habilitats femenines continuen sent menysvalorades salarialment. Les telefonistes, o les teleoperadores d’avui, són dones amb feines precàries econòmicament i emocionalment i, sobretot, mal remunerades per la formació i capacitats que se’ls demanen.

 

3.2.3.2 La preferència de la dona com a telefonista i les seves condicions de treball

Com s’ha vist, la feina de telefonista doncs fou una tasca ràpidament feminitzada que s’ha mantingut realitzada per dones de forma preferent. Fins i tot en períodes d’evident intent d’exclusió de les dones del mercat laboral, com durant el franquisme, la telefonista seguí sent una dona.

La recerca realitzada assenyala com a motius de la feminització de la telefonista, el fet de tenir salaris més baixos per a la seva contratació. Però les diverses fonts també constaten les habilitats manuals, socials i comunicacionals que s’atribuien a les dones i altres factors que val la pena repassar per entendre la feminització inicial i constant de la tasca de telefonista.

En primer lloc doncs,  segons els testimonis recollits per Borderias (1993), es preferiren dones per limitar els elevats conflictes entre treballadors que hi havia anteriorment entre homes. Doncs sembla ser que les respostes als nous canvis tecnològics i laborals dels homes, i, sobretot,  les respostes, entre ells, a les fallades dels equips eren força agressives i en canvi, en el cas de les dones eren més solidàries.

En segon lloc, per les habilitats socials i tècniques, ja demostrades, de les dones als Estats Units i en companyies telefòniques precedents, com el cas de la telefonia en el servei de telegrafia.

En tercer lloc pels salaris més baixos que, en general es pagaven a les dones i així a les tasques feminitzades. Els salaris indepentment de la formació adquirida foren immediatament inferiors per les dones. Per això, i segons Borderies (1993), aquests menors salaris no es poden atribuir a una menor qualificació sinó a la discriminació de gènere.

I finalment, per la necessitat extrema de les habilitats socials atribuides a les dones, ni que no fossin salarialment reconegudes, per gestionar determinades situacions delicades com l’anunci de defuncions o accidents, però, sobretot, per gestionar el comportament irritable i vexatiu de molts abonats (Borderias; 1993).De fet, segons els testimonis de dones telefonistes recollits per Borderias (1993), aquestes hagueren de suportar actituds masclistes vàries, des dels companys de feina fins als abonats que, fins i tot, realitzaven trucades obscenes a les nits.

Així doncs, la substitució de nova mà d’obra femenina per la masculina facilità la introducció de noves tecnologies i metodologies de treball, doncs les dones aportaren una major flexibilitat i rapidesa en l’adaptació i introducció de les novetats. I, a la vegada disminuiren les pugnes entre treballadors doncs, al contrari del que communament es creu, les dones es mostraven més solidaries en relació a les errades i necessitats de les seves companyes (Borderias; 1993)

A més, les qualitat atribuides a les dones pel que fa a les capacitats socials i de relacions públiques, no només paliaren les deficiències del servei a canvi del bon tracte, sinó que a més constituiren aquestes habilitats i, consequentment, el treball femení com a mà d’obra preferent per al treball de telefonista. I, això, sembla que tingué importants impactes posteriors, doncs en les futures feines de relacions públiques les dones  sempre hi tingueren un accés preferent.

Val a dir, a més, que fins el 1984, Telefònica es considerava com un servei públic i com un servei d’utilitat social en que les habilitats i capacitats socials i humanes eren determinants. De fet, les mateixes telefonistes ho vivien així i aquest fet de sentir-se útils per la societat era un element més de satisfacció per a elles, com ens ho han fet saber:

 

“La verdad es que era un trabajo que nos hacía sentirnos útiles. Yo por ejemplo.

-Yo también.

-Sí , sí.

Porque solucionabas la papeleta a muchísima gente que no sabían por donde empezar, una llamada al estrangero se había muerto un familiar, tenían que localizar un sobrino o hijo o lo que fuera.

Por el nombre de la persona, a veces nos daban algun dato más...Porqué en el sobre pone...Y bueno! Eso de en el sobre pone...decías dios mío! La que te ha tocado! Te sentías un poco sherlock holmes. Yo con esto de teléfonos aquí he descubiertoun montón de cosas, tenías que hacer indagaciones... ahora ya con internet, todo esto...

La práctica de allí, de llamar un sitio, para encontrar y esta persona nos mandaba a otra...Todas,  aunque fuera de otros países éramos muy solidarias.“ Telefonistes Internacional.

Tot i la campanya dirigida a les classes mitjanes, als inicis de la companyia telefònica dones de diferents sectors socials accediren a la professió de telefonista. Per una banda aquelles dones de família treballadora i per altra dones de classe mitja.

Les dones de família pobra i treballadora eren dones a les que l’accés a telefonista les convertia en obreres privilegiades. Tant les dones que per mèrits i esforços personals, i sovint de les seves mares,  havien aconseguit tenir com a mínim estudis primaris, com per les filles d’obrers qualificats que van poder donar estudis a les seves filles. Però la feina de telefonista també l’ocuparen àmpliament les filles de la petita burgesia, que es van veure obligades a treballar davant de determinades crisis econòmiques familiars, així com, aquelles dones de classe mitja-alta amb desitjos individuals d’independència econòmica i voluntat de retardar el matrimoni. Per aquestes la feina de telefonista més aviat era un desprestigi, que almenys, es veia pal.liat pel fet de ser una feina ben considerada i moderna pel seu element tecnològic.

Així doncs, sobretot per a les primeres, i segons els seus testimonis recollits en la publicació de Borderias (1993) per elles significava un canvi substancial a millor, sovint de treballs manuals a treballs socials i del sector serveis, que significava ingressos en comptes de despeses en educació, en una professió ben considerada, amb bon ambient i que significava progrés en tots els sentits.

Segons Borderias, per a les noies de la petita burgesia i la classe mitja la situació era molt diferent. Per una banda hi havia les que, forçades per la inestabilitat econòmica dels anys 20 i 30, i després per la guerra, entraren a treballar a telefònica i tingueren el primer contacte amb noies de la classe treballadora i amb el món laboral. Per altra banda, hi havia les que veien l’ingrés a telefònica com una possibilitat d’allargament de la seva llibertat, de retard del matrimoni i de millors opcions de negociar les normes familiars una vegada casades.

Així, per exemple, les telefonistes entrevistades del servei internacional, provinents de classe mitjana i alta ens exposaren:

 

“-Tener un trabajo y una independencia económica. Era muy diferente de decir a mi compañera me voy a comprar unos zapatos! A de mi vecina que tenía que decirle a su marido, a ver si me puedes acompañar y me compras unos zapatos...Pues era muy distinto! La compañera se lo compraba ella porque ganaba!

-Sí, era muy diferente. Nosotras, las que teníamos la suerte de vivir con nuestra família, pues entonces lo que ganabas era para nosotros! Tenías un coche, llevábamos un tren de vida muy bueno! Nosotras estábamos abonadas al Liceo, imagínate! Unas telefonistas al Liceo! Oye guapa!

-Quiere decir que el nivel adquisitivo, que tu trabajabas, económico era bueno. El nivel económico era bueno, y entonces como el nivel cultural también era bueno...entonces pues esas cosas te apetecían, te gustaban y las podías hacer!” Telefonistes Internacional.

L’entrada en el món laboral per aquestes dones, i sobretot per les filles de classe mitjana que ho visqueren sense il.lusió, no fou sempre un camí fàcil. Menys encara després de la guerra, en que el control social es feu encara més gran. Les dones en aquella època no podien sortir soles i, normalment, entregaven els seus guanys a la família, sobretot les filles de treballadors, pero tot i així, anar a treballar era un bri de llibertat, d’autonomia, de reposicionament en l’estructura familiar, i així també, un reforç d’autoestima, reconeixement i sensació de modernitat.

 

Les telefonistes passaven determinades proves culturals meritòries, com tenir el batxillerat o les regles bàsiques i, per a la unitat internacional, geografia i idiomes. A més havien de superar i demostrar les capacitats en els cursos d’iniciació i, sobretot, passar els examens mèdics sobre les seves habilitats manuals, amb l’especificitat de que només s’accedia a les feines si es complien certes llargaries dels braços.  

 

“Nosotras éramos 20 en el examen médico. Había que tener para entrar, era los brazos largos, tenías que tocar un timbre aquí i otro aquí i que sonaran.Yo soy muy bajita, pero desproporcionada.

-Luego no hace falta tanto, pero aquello era una traba más.” Telefonistes Internacional.

 

Sobretot a les centrals grans, les feines de telefonista també significaven condicionants i impactes físics i mentals. Les seves jornades laborals eren llargues, treballaven de 10-11 hores, 6 dies a la setmana i encara més per festes, doncs el tràfic augmentava notablement per Nadal. Les seves jornades també es feien per torns que en determinats moments històrics no van poder ser de nit[7].

A  més, en uns primers inicis, la feina implicava estar d’empeus tot el dia, però quan es va acabar significava estar sentada constantment amb micròfon posat i reaccionant ràpida, física i mentalment, a qualsevol intent de connexió o fallada de la transmissió. Tot plegat, a més dels esforços psicològics d’aguantar peticions realitzades de forma autoritària, o insultant, o d’establir comunicacions en casos de notícies tràgiques.

 

“Entrábamos con un timbre, Ring, suena campana!  En la puerta con el micro puesto, porque había una que entraba y otra que salía. Porque claro, había conferencias a medias...

Entrar, Enchufarte y  luego desconectarte la otra. Como mucho te explicaba un poco. Unos segundos  y  ya te quedabas al cargo, entrabas por la izquierda, estaba prohibido por la derecha, porque ellas salían por la derecha.

Y entonces, si tenías que ir al labavo o si querías fumar un cigarrillo, le tenías que pedir permiso a la vigilanta, puedo ir a un sitio? Espera que tal...

Para comer había 25 min en los turnos partidos y 35 en los enteros. Y entonces había unas que se quedaban que eran los enlaces.” Telefonistas Internacional.

 

A més, les telefonistes treballaven sota condicions de fort control, disciplina i organització que, per exemple les telefonistes entrevistades arriben a dir que semblava un cuarter militar. Tal com elles ho han exposat, s’exercia una avaluació i control constant sobre la seva feina:

 

“-Había la evaluacion de la observadora, eran vigilantas: esto era denigrante.

Sabían  y evaluaban como tratabas abonado, tu eficacia, si lo hacias bien y el rendimiento, las conferencias que llegabas a poner en esa media hora...Te calificaban 10 con 10 o lo que fuera.

-Dependia de como tuvieran también el día, la observadora, y eran vigilantas!

-Ya el nombre...de vigilantas...” Telefonistes Internacional.

 

“Hay que reconocer que aquella disciplina no sé como la aguantábamos, eh? Era la época. No estábamos tan reivindicativas como ahora, no.

-Nena! Mañana de 2 a 6 i de 9 a 12 i era domingo, ni comías ni cenabas...

 (...)Y  además ya te digo que era como un cuartel. Estábamos por unidades, la primera el 09, la segunda entrada, la tercera el 007, la quarta el 009 i la quinta la internacional 008. Y luego había las averias. Te acuerdas que había esas que atendían averías?“ Telefonistes Internacional.

A tot això cal sumar-hi el fet que el franquisme, de forma deliberada pel règim i per les seves insitucions principals, significà un fort retorn a la mentalitat tradicional que assignava a les dones la pràctica totalitat de les tasques domèstiques. Això es traduí, com s’ha vist, en la impossibilitat de mantenir el treball de les dones casades fins a finals del franquisme, però també, una vegada anulada la restricció, en una intensa doble jornada per a moltes mares que també es feia evident a la feina, segons els testimonis de les telefonistes del servei internacional:

“Las madres se cambiaban de turnos  para que el marido se quedara con los hijos.  Y esto era una ventaja muy grande en Telefónica.

Algunas cogían la madrugada. Pero la mayoría hacían de 8 a 3 o de 4 a 11, porque ya venían comidas, recogido su casa, venían allí. Y las solteras trabajaban y ellas se dormian un poco. Todas no, pero muchas.” Telefonistes Internacionals.

 

De totes maneres, segons els testimonis recollits per Borderias(1993) i també en el treball de camp d’aquesta recerca, la solidaritat entre elles era molt gran davant de les errades o necessitats específiques i l’ambient laboral entre elles era molt bo, la feina era gratificant i entretinguda, era suficientment considerada i, al contrari que la de casa, era remunerada, fet que contribuia a alleugerir aquest dures jornades laborals i voler continuar treballant.

 

“Era un trabajo gratificante. Era como un juego, que era muy rápida, y trabajabas y ganabas...

-Oiga mire tengo mi hijo en Alemania

Y no sabia nada, tu le ayudabas, descifrabas y pedías información, alomejor le habías solventado una papeleta impresionante a esa persona...” Telefonistas Internacional.

 

Pels elevats costos de fer arribar noves línies al món rural, sobretot durant el franquisme, proliferen les petites centrals i concessions rurals que significà importants estalvis d’inversió, però també de sous per la Companyia doncs la concessió d’aquestes centraletes es feu al cap de família[8], però hi treballava tota la seva família, també una majoria de dones[9]. Així solteres i casades, treballaren de telefonistes de forma gratuïta, sense cap tipus de drets laborals i sense una jornada laboral limitada.

Tot i que el funcionament era força similar, les jornades, intensitat laboral i reconeixement de les telefonistes rurals era diferent (Uela; 2002). El nombre d’abonats rurals era molt inferior de manera que la intensitat laboral era menys que la de les telefonistes urbanes, ara bé, les seves jornades laborals es podien veure ampliades per les peticions d’usuaris i perquè les petites centraletes sovint eren situades a les cases. Així ens ho explica l’Angelina, la telefonista de la Llacuna:

 

“De totes les centrals menos el pla eren dones. Al pla hi havia un home. No ho sé. Perquè era una feina que pagaven poc i era una feina que es podia fer mentres estaves a casa. No era una feina perquè un home pogués mantenir una família. Una dona podia fer-ho, perquè moltes vegades estava allà sentada i feia mitja o ganxet, feia algo, i un home què faria allà? No res, per això ho feien més les dones.(...)

L'horari era de 8 del matí a 10 del vespre, però no hi havia horari. Si no volíem podíem dir que era tancat, però lo que són els pobles...ai que em posaràs que me n'he descuidat, que aquí que allà, i al final per fer-los callar posaves la conferència, però si un dia estaves de mala lluna, doncs torna demà! si no perquè te'n descuidaves! Ja és tancat! (...) Hi va haver un cuartel de la guardia civil a la Llacuna que no hi va ser molts anys. Per donar el parte ens feien llevar a les 7 del matí, abans de començar! Per trucar a Igualada per dir: mi teniente todo en orden“ Angelina.

Tanmateix, hi ha una qüestió de reconeixement i reposicionament de les telefonistes en els nuclis rurals que val la pena destacar, doncs elles es convertiren en les mitjans de comunicació del poble. Elles eren les primeres informadores i comunicadores de les notícies que arribaven, dels resultats electorals, de les averies del tren etc i esdevingueren, durant molts anys, el centre de la comunicació i les relacions socials de les poblacions rurals.

 

El procés de telefonia rural era similar a l’urbà, però requeria més atenció física  a les persones pel fet que el telèfon públic estava situat, normalment, a la casa o establiment de la família amb la concessió. Quan ja hi hagueren abonats, els aparells telefònics estaven connectats a la central per fil elèctric. L’aparell tenia una manivela que l’abonat movia per trucar a la telefonista a la central i ella feia la connexió. A l’acabar, la persona abonada movia la manivela a revés i això era la senyal de desconectar per la telefonista. A mesura que va anar augmentant el nombre de persones abonades, es dividiren les centrals per zones geogràfiques. Les telefonistes doncs, rebien les trucades i demanaven l’espera fins a obtenir resposta de l’altra persona. La telefonista connectava amb l’altra central i a través de l’altra telefonista es connectava amb la persona que s’havia trucat.

Així ens explica el procés l’Angelina, telefonista de la Llacuna:

 

“La centraleta era un telèfono penjat allà, fer anar la manibela i esperar que sortís el pla del penedès. I al pla del penedès li demanàvem el número que volíem i llavors ens el posava quan li venia bé. De vegades hi havia gent que no sé com se podien esperar dues hores allà fins per fer una conferència. Nosaltres allà reclamant la conferència fins que ens la posaven i llavors ja està.

Després ja ho van modernitzar una mica més, ens van posar una centraleta amb números, ja es van posar abonats al poble, ja van posar una línia directe en ves del pla a Sant Quintí i Sant Quintí ens donava línia a Barcelona. Després ja vem tenir línia directa a Barcelona. Nosaltres veníem apuntàvem el número i ja marcàvem i posàvem. Si era un puesto més difícil demanavem a Barcelona i ens ho posaven.” Angelina.

 

Amb l’avenç tecnològic i les crisis econòmiques de finals del franquisme s’anaren tancant aquestes centrals i petites concessions, fet que significà una gran pèrdua de llocs de treball per a les dones ja que poques foren readmeses oficialment a la companyia.

D’una forma similar va ocórrer amb les telefonistes urbanes. Iniciada l’automatització i en plena transició democràtica, com s’ha vist anteriorment, o bé perderen el seu lloc de treball, o, amb dificultats per la discriminació de gènere, foren recolocades en altres unitats o s’incorporaren a noves professions que van anar sorgint amb el desenvolupament de la informàtica i l’ofimàtica.

Encara avui però, la feina de telefonista, o ara més coneguda com a teleoperadora, segueix demandant a les dones com a mà d’obra preferent, però segueix també marcada per la discriminació de gènere tant a nivell salarial, com en les possibilitats de promoció de les dones i en la valorització de les tasques més feminitzades. Això fa que la superació de la discriminació de gènere es constitueixi com una de les princials assignatures pendents d’aquesta democràcia.

 

3.2.4 Telefonistes i canvi històric, social i polític

La informació existent sobre la implicació de les dones telefonistes en política i el seu paper en la transformació social i política és escassa i fa difícil arribar a conclusions determinants. Ara bé, investigacions realitzades com les de Borderías (1993) o Uela (2002) i les trajectòries recollides en les biografies de dones que en algun moment de la seva vida exerciren com a telefonistes ens permeten entreveure algunes qüestions, que si bé encara invisibilitzades, poden ajudar a comprendre el paper d’aquestes dones en la transformació social i política i les seves contribucions a la història democràtica d’aquesta societat.

Borderías (1993; 229) en el seu capítol sobre la política de les dones i l’apoliticisme femení, ja en la introducció exposa algunes qüestions que creiem necessàries reproduir.

“El menor índice de afiliación o militància política femenina en los sindicatos, partidos y en su participación electoral, ha sido interpretado por lo general, como signo de desinterés por el mundo exterior, de la reducción de sus preocupaciones a las necessidades de la família y de sus movilizaciones a las que han de realizar en el ámbito privado

...Muchos de los relatos sobre la relación de estas mujeres con la política se inician desde una autodefinición explícita de apoliticismo...

...Pero ello hay que referirlo a las condiciones objectivas en las que se emarcan sus vidas. Para ellas, su doble trabajo en la empresa y en la familia absorbia todo su tiempo y limitaba su posibilidad de participación activa en la vida sindical y política

...En el caso de la Telefónica como en tantas otras las mujeres, lejos de los estereotipos que las etiquetan, han mostrado un interés por la política que las ha llevado, en muchas ocasiones a participar activamente en los conflictos de la empresa. Y sin embargo, como otras tantas veces, estas mujeres tienen la dificultad en reconocerse en las políticas sindicales, porqué además de tenerse que enfrentar a fuertas resistencias de los trabajadores masculinos a aceptarlas en distintos puestos de trabajo, no han visto suficientemente reconocida la especificidad de sus problemas como trabajadoras. “

 

Així doncs, potser caldria fer una crítica al que s’entèn per la participació en el canvi social i polític i la contribució a la consecució democràtica. La historiografia, també la democràtica, ha interpretat la implicació política i les accions per al canvi social i polític, gairebé exclusivament, a través de grans fites, grans personatges i grans noms. D’aquesta manera s’han obviat i invisibilitzat, permanentment, les experiències i accions cotidianes de resistència i lluita que, a través de petits canvis en el temps, han significat una important transformació social i política de la nostra societat i que, per la seva complexitat, han quedat sovint invisibilitzades.

Com s’ha vist, la incorporació de les dones en el treball remunerat en el món de les telecomunicacions ha estat marcada per una espera i lluita constant per la desaparició de trabes formals i informals a la seva incorporació i dignificació.

A mesura que les trabes legals i formals anaven desapareixent, de forma ràpida i creixent, les dones s’anaven incorporant al treball de telefonista. Algunes per necessitats ecònomiques, però moltes d’altres per voluntat d’adquirir autonomia i nous espais de decisió i desenvolupamet personal, com un exercici actiu dels seus drets com a persones i per molt que el règim les intentés recloure a la llar i la família, en un entorn considerat de progrés, i tot el que significava, com el de les telecomunicacions.

Així ho ha expressat una de les telefonistes del servei internacional:

 

“Entonces mi padre que tenia un negocio, y yo trabajaba en el negocio con mi padre i mis hermanos, aquello que nunca eres libre cuando tienes algo así.

Y entonces mi padre ya me había comprado los billetes para que me fuese en agosto con mi tia y  mi prima al pueblo. Ellos no sabían nada.

Entonces yo me presenté y me llamaron.

-Oye que el lunes empiezo a trabajar.

-Qué dices nena! Pero si dentro de 15 días te vas al pueblo

-Yo no eh? Yo no me voy al pueblo, yo me voy a trabajar

Y así empecé yo yendo a trabajar, de telefonista” Telefonista Internacional.

La incorporació d’aquestes dones al món laboral també significà, per moltes d’elles, el primer contacte amb reivindicacions socials i polítiques col.lectives que despertaren la seva consciència política i de gènere. Segurament, no és casualitat que activistes tan rellevants com Lucia Sanchez Saornil haguessin passat per la professió de telefonista[10], i, de fet, els i les treballadores de Telefònica, no només han estat partíceps d’un canvi tecnològic determinant en un sector d’interès estratègic primordial, sinó que, a més, han estat testimonis d’importants jornades reivindicatives com les vagues del 1931 o  la del 1976.

Ara bé, la insersió d’aquestes dones en el món de la telefonia no fou ni fàcil, ni estable, ni fou suficientment reconeguda. Elles hagueren de resistir les discriminacions, per motius de gènere, dels respectius Estats, dels seus companys de feina, dels seus marits, de les mentalitats socials, dels abonats, dels sindicats, de les empreses i, fins i tot, de la mateixa història que ha anat oblidant les seves contribucions.

Com s’ha vist i es recull en informes recopilats en recerques com la de Borderias (1993), moltes dones tingueren que aguantar les reticències dels marits a la seva voluntat de treballar fora de casa, les vexacions de companys i abonats en l’exercici de la seva feina, les discriminacions salarials i els control i disciplina empresarial, les impossibilitats de promoció i les obligacions d’excedència imposades per les lleis, les orelles sordes dels sindicats respecte les seves necessitats i la invisibilització de la història respecte les seves contribucions. Però s’hi incorporaren i resistiren.

El franquisme també les condemnà. I no només a aquelles dones políticament actives i compromeses que es van morir, s’hagueren d’exiliar o no pogueren retornar a la feina per ser llistades com a roges[11], sinó a la gran majoria de dones que treballaren a la Telefònica d’una manera o altre. L’inici de la dictadura significà l’exclusió dels ideals d’emancipació de les dones i, amb això, una extrema retallada dels drets socials, laborals i polítics de les dones. Per una banda hi havia la impossibilitat d’acció política i així, la indefensió absoluta davant les vexacions laborals, però per altra un augment de les limitacions a les seves opcions laborals i de vida pública, com la marxa forçada del món públic i laboral al casar-se,  o per impossibilitat de retorn ja que bona part de les places es reservaren als homes, excombatents o adictes al nou règim.

Tot i així les dones van continuar exercint la seva feina fins que van poder, van continuar demanant el reingrés i van aprofitar qualsevol moment o possibilitat oberta per ampliar els seus espais d’acció. Aquesta petita resistència constant i continuada ja és, en si mateixa, una contribució al canvi social i polític que ha deixat importants antecendents per a les dones del futur.

Davant de les distintes discriminacions i prejudicis que afirmaven el contrari, la seva pràctica laboral quotidiana demostrà la seva seva voluntat de treball i autonomia, i sobretot, la seva capacitat de desenvolupar-se en l’espai públic i els entorns laborals. I encara més, en l’àmbit de les telecomunicacions, demostrà la seva aptitud, valia i facilitat d’aprenentatge per els nous canvis tecnològics i els primers artefactes comunicacionals de la història.

A nivell polític, si bé la seva participació activa en les reivindicacions social i polítiques del moment, paradoxalment, significà el seu desancantament respecte les estructures collectives de canalització de la lluita política i social, no cal oblidar que moltes també hi eren presents i, així, també en foren protagonistes.

El testimoni d’aquest antecedent, a més, ostenta una crucial i contemporània utilitat, doncs, encara ara, els esterotips i prejudicis de gènere articulen discursos tan antiquats com els de finals del  sXIX i s’atreveixen a afirmar que les dones no s’interessen, ni són aptes, per la política o per les tecnologies de la informació i la comunicació. Més greu encara, la historiografia general, segueix invisibilitzant el protagonisme d’aquestes dones en el canvi polític, tecnològic i social de la nostra societat.

Les experiències, individuals i col.lectives, les  resistències, lluites, vides i històries d’aquestes dones, no només ens obliguen a qüestionar aquests arguments discriminatoris i caducs, sinó, sobretot, a reivindicar la visibilització de totes aquestes dones i la seva important contribució al canvi social i polític de la nostra societat. I, a la vegada, seguir avançant en aquest constant i llarg camí cap a la finalització de les discriminacions de gènere en la nostra societat democràtica d’avui.