Principals característiques de la llei de premsa de 1938:
- Censura prèvia en forma de consignes com a sistema habitual per a l’emissió d’instruccions als diaris i ràdios del país, aplicada pel Servicio Nacional de Prensa
- El director dels mitjans havia de ser nombrat i podia ser «cessat» per el Ministeri d’Interior a partir de les indicacions de la empresa en qüestió.
- Sancions per a «faltas de desobediencia, resistencia pasiva y, en general, las de desvío de normas ditactas»
- Informacions, comentaris, imatges i cróniques oficials eran de caracter obligatori per a tots els mitjans
- Creació del Registre Oficial de Periodistes (només els periodistes registrats podien treballar com a tals)
Inicialment, amb caràcter transitori, aquesta llei va estar vigent fins el 18 de març de 1966 quan Manuel Fraga publica la nova llei de premsa i imprempta, que manté moltes de les característiques de censura de la llei anterior, i que serà vàlida fins el 1977, dos anys després de la mort de Franco.
Els principals canvis introduïts per la llei Fraga van ser:
- Supressió de la censura prèvia, però manteniment de la repressió en els casos establerts, que segons Terron Montero (1981) actuà amb una selectiva duresa contra Catalunya
- llibertat de creació d’empreses editores de publicacions periòdiques, que segons el mateix Fraga era «una libertad para mantener limpia a España, no para mancharla ni menos destruirla» (94, ver PDF EVA)
Radiodifusió: els origens de la regulació de la ràdio a Espanya
A part del control de la informació establert durant la dictadura franquista, també es important tenir en compte les condicions especials de la radiodifusió respecte la seva regulació com a mitjà de comunicació, regles que seràn la base per la regulació de la televisió que apareix als anys 60 i que fins avui no ha garantizat, plenament, el dret a la llibertat d’informació.
La primera llei de radiodifusió a Espanya data del 26 d’octubre de 1907 i va ser regulada amb el Real Decreto de 24 de gener de l’ any següent. Aquestes normes van establir el monopoli estatal sobre la radiotelegrafía, cable, telèfons i «los demás procedimientos similares ya inventados o por inventar». Les primeres emissions de radiodifusió a Espanya comencen als anys 20, i van ser regulades per el Real Decreto de 27 de febrer de 1923, que té com a principal característica la prohibició de fer instal.lacions radioelèctriques sense autorització del Ministerio de Gobernación. És a dir, la ràdio a Espanya va néixer sota un sistema de monopoli estatal.
Segons Carlos Lema, la radiodifusiò en Espanya va passar per 4 etapes des d’ aquest moment fins ara. La primera es caracteritza per la búsqueda d’un Estatut independent per a les ràdios privades, l’existència de la qual va ser reconeguda a partir del 14 de juny del 1924. El 1929 es crea el Servicio Nacional de Radiodifusión Sonora que estableix el caràcter públic de la ràdio, encara que sense exclusivitat de la seva explotació per part del Estat. Tot i això, les emissores privades autoritzades a emetre tenien prohibida la generació de qualsevol forma de finançament, és a dir, quotes d’usuaris i publicitat.
La segona etapa coincideix amb la II Repú blica (1931–1939), amb la consagració dels principis de llibertat d’expressió i llibertat d’empresa, garantitzats per la Constitució de 1931. Però encara no es defineix el dret de la llibertat d’informació. El 26 de juliol de 1934 és aprovada la Ley de radiodifusión, que qualifica el servei nacional de radiodifusió com a servei públic, amb «una función social y privativa del Estado». És a dir, només l’estat podia autoritzar l’emissió, però sí que les empreses que tenien aquesta autorització podiem buscar formes privades de finançament.
La tercera etapa va des de 1939 fins a 1975, i es caracteritza per una quantitat de normatives, entre les quals en destaca el Plan Transitorio de Ondas Medias, que determina el règim de les emissores de freqüència modulada.
La quarta etapa comença amb la constitució de 1978 que entre altres normes reconeix els drets «a expresar y difundir los pensamientos, ideas y opiniones y de comunicar y recibir libremente información veraz por culaquier medio de difusión» (Art. 20). Tot i així, encara es competència exlcusiva de l’Estat establlir «Las normas básicas del régimen de prensa, radio y televisión y, en general, de todos los medios de comunicación social, sin perjuicio de las facultades que en su desarrollo o ejecusión corresponsan a las Comunidades Autónomas» (Art. 149). A part, fins avui s’han publicat diverses normes que pretenen regular el sector, entre les quals en detaquen:
- El Estatuto de la Radio y Televisión de 10 de gener de 1980
- La Ley de Ordenación de las telecomunicaciones de 18 de dezembre de 1987: «pretende establecer, por primera vez en España, un marco jurídico básico en el que se contengan las líneas maestras de telecomunicación, a la vez que define con nitidez las funciones y responsabilidades de la Administración Pública y de los sectores público y privado», bien como establece el princípio general de las telecomunicaciones como «servicios esenciales de titularidad estatal reservados por el sector público»;
- Los 2 Planes Técnicos de Radiodifusión Sonora en Ondas Métricas, aprovats per el Real Decreto de 10 de frebrer de 1989, i per el Real Decreto de 21 de maig de 1993
- La Ley de 8 de abril de 1991 de Organización y Control de las emissoras municipales de radiodifusión sonora
Malgrat totes aquestes normes, almenys 3 problemes segueixen sense solució i cada vegada es posen més dificultats per a resoldre: les ràdios considerades alegals, el finançament de les emissores privades i la concentració del sector radiofònic (Lema). De fet, el caos que es presenta ara mateix al sector es va configurar durant el franquisme, quan el panorama radiofònic a Espanya es va conformar amb una forta concentració geogràfica, escassa potència de les emissores i per un caos en la concessió i reglamentació de les freqüències.
Per a més informació: http://es.wikipedia.org/wiki/Leyes_españolas_de_prensa
