Mig milió de catalans es van exiliar a la postguerra, es a dir, 1 de cada 3 persones del país van haver de desplaçar-se. Aquesta xifra es només equiparable en magnitud a la Guerra dels Balcans i de la violència a Colòmbia (Figueres, 2005). Un grup important d’intel·lectuals refugiats van seguir treballant en la resistència al franquisme des de fora, i alguns d'ells, ho van fer a través de la premsa i de la ràdio.
La Pirenaica, o senzillament La Pire, va ser la ràdio més popular del exili durant la dictadura franquista. Va funcionar des de distints llocs secrets entre 1941 i 1977 (Moscou, Ufa i Bucarest) i durant molts anys va ser dirigida per Dolores Ibárruri, La Pasionaria (Veure annex audios).
Expresidenta de l’Asociación de Mujeres Antifascistas, Ibárruri havia estat elegida diputada per Astúries el 1936 i com a vicepresidenta de Las Cortes Republicanas el 1937. Després de la Guerra Civil es va exiliar a la URSS i el 1942 va ser nombrada Secretària General del Partit Comunista Espanyol, que actuava en la clandestinitat i tenia la Ràdio Espanya Independent com a una de les seves principals activitats de comunicació amb Espanya. El 1960 assumeix la presidència del partit.
L’escriptora catalana Teresa Pàmies va col·laborar durant molts anys com a redactora a la REI. Va treballar durant 10 anys a Ràdio Praga i d'allà comença a col.laborar amb la Pirenaica. Al llibre Ràdio Pirenaica: emissions en llengua catalana de Radio España Independiente (1941-1977), publicat per Cossetània Edicions al 2007, Pàmies recupera l’història d’aquesta emissora, amb testimonis i arxius del PCE:
“El dia 22 de juliol de 1941, un mes després que els exèrcits de Hitler entressin en territori de la Unió Soviètica, amb la qual havia signat un pacte de no-agressió, a la ciutat de Moscou, començà la primera emissió de Ràdio Espanya Independent (REI), orientada a la península Ibèrica. L’audició era tan bona que aviat s’estengué la llegenda que REI emetia des d’algun indret dels Pirineus. Així passà a la història com estaciò Pirenaica o, abreujant, la Pire.
“Es transmetia íntegrament en llengua castellana i es proclamava ‘L'única emissora sin censura de Franco’. Durava una hora (de 21h30 a 22h30) i es repetia més tard. Com a sintonia identificadora, l’emissora optà per l’himne de Riego presentat com ‘himno nacional republicano’.
“Al principi, la redacció de REI operava des d’un vell edifici de la Internacional Comunista, que fou dissolta l’any 1943, substituïda pel Kominform (buró d’informació dels partits comunistes i obrers) l’any 1947, organisme que va durar formalment fins al 1956. (…)
“Abans de 1947, a mesura que la guerra s’atansava a Moscou, REI fou traslladada a Ufa, capital de la república socialista soviètica de Baxkíria. Va transmetre per a Espanya, en diferents circumstàncies, però sense interrupció, fins al 14 de juliol de 1977, un total de 108.360 emissions, milers de les quals en llengua catalana i, una quantitat força inferior, en basc i gallec (es com surt al llibre…).
“Un català exiliat a l’URSS, funcionari administratiu de la Internacional Comunista, fou el primer locutor en llengua catalana. Es deia Emili Vilaseca, membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya, procedent del Partit Català Proletari
“Dels anys de REI a Ufa, Irene Falcón, secretària de Dolores Ibárruri en aquella època i fins a la seva mort (12/11/1989) recorda en quines condicions havien d’organitzar la feina i la vida quotidiana els redactors, locutors i les respectives famílies. (…) Irene Falcón diu que a Ufa tenia la sensació d’aïllament més intensament que quan la redacció era a Moscou. Un dia els visità Dimitrov i Anna Pauker expressà els seus dubtes sobre la feina que realitzaven per ràdio. Cridà: ‘Estem perdent el temps. Ningú no ens escolta!’ (…)
“Els primers a rebre la prova que eren escoltats foren els redactors de Ràdio Espanya Independent. Un dia reberen una publicació rudimentària feta en un destacament de les Guerrillas de Levante, en la qual es reproduïa un editorial radiat per la Pirenaica. La notícia fou celebrada no sols pels espanyols de REI, sinó també per la romanesa Anna Pauker, l’hongarès Rakossi, l’italià Togliatti i els altres dirigents exiliats que parlaven als seus pobles respectius, ocupats pel nazi feixisme, des de l’estació de ràdio que l’URSS posada al seu servei (…)
“La sintonia identificadora del programa per a Catalunya era Els segadors, presentat com a himne nacional de Catalunya i, eventualment, La santa espina hi afegia solemnitat. (p. 9-14)
El 1943 les emissions tornen a Moscou i a Dolores Ibárruri la substituí una direcció encapçalada per Ramón Mendezona amb José Sandoval i Irene Falcón. L’any 1955, REI es trasllada a Bucarest, Romania. Completament clandestina, durant molts anys va durar el mite que Ràdio Espanya emetia des de Praga. “Aquells que sabíem que no era cert, tampoc no fèiem res per evitar l’equívoc. (…) Convenia mantenir el misteri per despistar els serveis d’informació que intentessin localitzar-la” (Pàmies, 2007, p. 21)
Acabada la Segona Guerra Mundial, la direcció del PCE i del PSUC es traslladà a França i amb això s’amplien també les fonts d’informació de REI, que fins aquell moment comptava principalment amb l’agència Tass, l’escolta de ràdios estrangeres i que feia els butlletins de la Internacional Comunista. A França es crearà un servei de publicacions legals que passà a formar part de les fonts d’informació de l’emissora, juntament amb els corresponsals, tant els qui ho fèiem a través del partit com els anònims, que “escrivien allò que veien al seu entorn, el que creien haver vist o el que volien veure” (Pàmies, 2007, p.23).
“A Catalunya eren legió els ciutadans que escoltaven REI en la seva llengua quan les ràdios d’arreu d’Espanya eren en castellà. Des dels primers anys de la seva existència, la Pirenaica no sols era escoltada a Catalunya sinó que guanyava corresponsals, els quals, espontàniament, enviaven informacions per divereses vies, no sols pel correu clandestí de l’organització del PSUC a Catalunya sinó utilitzant adreces que facilitava REI i que eren l’Humanite, de París, L’Unitá, de Roma, Revista Internacional, de Praga, i apartat de correus 43-03, d’Estocolm, Suecia."
La periodista Montse Minobis recorda com es escoltava La Pire i altres emissions des de França a Figueres:
“En aquests moments com activitats teníem el cinema, el teatre, la musica (…) i després escoltar la ràdio a la casa, en família. A casa meva escoltàvem obres de teatre de Ràdio Barcelona. (…) Per ona llarga podíem trobar La Pirenaica, que ens donava informació, i també la Ràdio Francesa.”
A l’article “Cronologia de la ràdio internacional en llengua catalana del segle XX”, Cinto Niqui fa una classificació de les emissions en català fetes des de l’estranger durant el franquisme. De fet, la majoria de les iniciatives de fer programes en català des de fora, durant els quaranta anys de franquisme, van ser fetes a títol personal, ja que un bon nombre dels promotors tenien un compromís polític. Allà on hi havia un català fent programes en llengua castellana, de seguida mirava de fer-ne algun en català. Pel seu contingut i els seus objectius, els programes internacionals en llengua catalana més significatius, fets des de 1939 fins a 1976, es poden classificar en cinc grups:
1.L’Hora Catalana: vinculats al Centre Català de Buenos Aires van posar en antena tots els diumenges, des del 4 de novembre de 1928 fins al 30 de setembre de 1984. Les altres hores catalanes de ràdio, van ser produïdes a l’Uruguai, Xile, Cuba, Mèxic i Veneçuela. Els promotors llogaven temps d’antena a les emissores locals d’ona mitjana per emetre els seus espais. Van participar d’aquestes emissions a Mèxic Maria Gispert i Coll i Maria Dolor Bargalló i Serra [8].
2. El segon grup l’integrarien els cinc programes de lluita política i d’agitació social contra la dictadura franquista, que van fer majoritàriament alguns membres del Partit Socialista Unificat de Catalunya que estaven exiliats als països comunistes europeus. Els dos programes més transcendents, per la durada i l’audiència, van ser els de Ràdio Moscou, de 1939 a 1977, i els de Radio España Independiente (La Pirenaica) des dels anys quaranta fins al 1976. A Ràdio Moscou van fer espais en català: Rafael Vidiella, Hortènsia Vallejo, Lluís Ardiaca, Josep Vilella i Conxita Brufau. I pels de la Pirenaica: Emili Vilaseca, Victòria Pujolar, Jordi Solé Tura, Marcel Plans, Esther Berenguer, Leonor Bornao, Lourdes Jiménez, Rafael Vidiella, Josep Maria Cendrós, Ricard Lobo i Jaume Fabre. Els tres programes que van tenir una durada curta van ser els de Ràdio Belgrad, fets el 1948 per Teresa Pàmies; els de Ràdio Praga, presentats per Joan Blàzquez i Teresa Pàmies, entre 1949 i 1952; i els de Ràdio Budapest, fets per Rafael Vidiella i Lourdes Jiménez, durant dos anys, al començament dels cinquanta.
3. El tercer conjunt el formarien les emissions de propaganda fetes per alguns membres del Govern de la Generalitat de Catalunya a l'exili pels micròfons de Ràdio París, entre 1947 i 1948, gràcies als acords entre el govern francès i el de la República espanyola a l'exili, coincidint amb el període de bloqueig internacional contra el règim de Franco que va decretar les Nacions Unides.
4. En un quart grup hi hauria els programes culturals emesos durant el franquisme, que sempre evitaven tractar qualsevol tema polític en els seus continguts. Els espais quinzenals fets per Josep Manyé a la BBC de Londres, entre 1947 i 1957; els produïts per Ràdio París, entre 1958 i 1964, presentats per Ramon Xuriguera, Narcís Bonet, Carme Bonet i Francisco Puig; els radiats diàriament, en ona curta i ona mitjana, des del Principat d’Andorra, per Ràdio de les Valls –després Sud Ràdio– entre 1959 i 1968, dirigits per Josep Font Bernat. En aquest apartat també es podrien incloure els espais transmesos per Ràdio Pequín, entre 1959 i 1961, que oferien força música catalana.
5. Finalment, trobaríem la ràdio religiosa. Els evangèlics, el 1958, van fer programes en català per Ràdio Tànger, en ona mitjana. I de 1968 a 1975, en ona curta, per Ràdio Transmundial de Mónaco. Els promotors van ser Agustí Rodés, Àngel Cortès, Bernat Vinyes i Benjamí Planas. Aquests programes s’enregistraven en un estudi petit del barri de Sant Martí de Barcelona.
[8] Veure Biografies: http://donestech.net/biografies-memoria
