El gènere per antonomàsia de les programacions radiofòniques durant aquest període el conformen els comunicats de guerra. Es tracta d’una peça radiofònica de literatura militar, emesa diàriament en horari fixat que, prenent com a punt de partida les informacions reals dels diferents fronts de batalla, articula un discurs per donar confiança a les pròpies forces, tant entre els tropes com entre la població civil. Pretén també desmoralitzar l’exèrcit enemic i convèncer a la població de la rereguarda contrària que és inútil la resistència, ja que la victòria del bàndol contrari és inevitable [2].
En la zona republicana no es pot parlar de l’existència de comunicats de guerra en sentit estricte fins ben avançada la guerra. La manca d’unitat orgànica de l’Exèrcit republicà, el caràcter popular del mateix i la gran ideologització de les seves tropes es traduiran en la redacció dels seus comunicats de guerra, que tingueren més propaganda que referències concretes al desenvolupament dels fets. La tàctica seguida pels governs republicans de no reconèixer obertament les derrotes, els portà a fórmules redaccionals que emmascaren la realitat. Això provocà que aquests governs patissin la poca credibilitat informativa [3].
En la zona nacional, des del primer moment, es pren la decisió de radiar un sol parte, que s’elabora sota criteris d’unitat redaccional i s’emet, sempre que es possible, a la mateixa hora. Aquests partes són redactats pel personal militar i són molt breus, a més insisteixen constantment sobre les mentides que es diuen en les informacions oficials de les ràdios roges. Aconsegueixen, amb aquests partes, donar la sensació de seguretat, fermesa i seriositat. La seva eficàcia es derivarà de l’edició única, l’horari fix, una lectura amb carisma, un major ajustament als fets reals i una redacció acurada [4].
A Barcelona, l’activitat de les emissores locals és interrompuda els primers dies i, des del primer moment, posen els seus micròfons al servei de les autoritats per difondre notes i informacions. La programació de les emissores, que van quedar ràpidament intervingudes per la Generalitat, canvià notablement. Ara radiaven bàsicament música i informacions subministrades pel Govern de la Generalitat i pel servei permanent de notícies oficials dels Ministeris de la Guerra i de Governació. Els altaveus de RAC difonien, al nombrós públic que circulava per la Rambla, les novetats amb tota potència. La ràdio doncs, fou considerada com un element vital pels dos bàndols. En la zona nacional fou decisiva per intercanviar notícies entre els diferents grups insurrectes i per dirigir−se a la població [5].
Però el 1939, quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, Ràdio Barcelona ja estava sota el control dels nacionals i l’única emissora independent que funcionava amb llicencia a la ciutat era Ràdio Associació Catalunya, “que va continuar emetent fins que un grup de soldats interrompé la locutora Rosalia Rovira quan ella anunciava un disc en català”:
“Sí, señorita: digo que ahora, el nombre de la emisora, a ese ‘Aquí Radio Asociación de Cataluña’ que usted debe pronunciar, debe, tiene que añadir ‘al servicio de España y a las órdenes del Caudillo’; y antes de que ella se acercase al micrófono, antes de que pudiera reaccionar, un “Arriba España”, “Viva Franco!”, gritando ante el mismo, daba al mundo la noticia de que Radio Asociación de Catalunya hablaría ya para siempre el lenguaje Nacional, que Barcelona era nuestra.” [6]
En aquest moment les emissions en català foren, una vegada més, oficialment prohibides. La Radio Associació Catalunya (EAJ-15) passà a anomenar-se Radio España de Barcelona i la societat cooperativa que n’era titular en iniciar-se la guerra es va convertir en societat anònima. A partir d’aquell moment, les locucions radiades dels militars i falangistes es succeeixen alternades amb l’himne nacional, l’himne de la Falange i l’‘Oria Mendi’, de la comunió tradicionalista. Les antenes de l’emissora catalana envaeixen l’èter amb els missatges i les veus dels vencedors. Aquí clou una etapa de la radiodifusió catalana (Samaniego, p.18).
La Radio Nacional de España es va crear a Salamanca el 19 de gener del 1939, un any després de la promulgació de la Ley de Prensa, que va instaurar la censura als mitjans de comunicació a Espanya i que va estar vigent fins a l’any 1966. Aquesta llei va ser redactada per Serrano Suñer -cunyat de Franco- i deia textualment que el periodista professional hauria de ser «un apóstol del pensamiento y de la fe de la nación recobrada a sus destinos (…) digno trabajador al servicio de España» (veure Anex lleis). La RNE va ser un dels instruments de propaganda més potents del règim franquista. Entre els primers col.laboradors, tots intel·lectuals de dretes identificats amb la ideologia del poder vigent, s’hi troba també una dona, l’escriptora Concha Espina.
El 6 d’octubre de 1939 el Ministeri de Governació atorga a la RNE el monopoli de la informació a Espanya, és a dir, l’activitat de totes les altres 68 emissores privades que operaven amb el vell indicatiu EAJ quedaven circumscrites a l’àmbit de l’entreteniment i per tal d’emetre informació, havien de connectar amb la RNE. A Barcelona es creà una delegació del Departamento de Radiodifusión, adscrit a la Dirección General de Propaganda de la Subsecretaría de Prensa y Propaganda del Ministerio de Gobernación, constituïda amb material i personal da la III Compañía de Radio y Propaganda de los Frentes arribats amb l’exèrcit vencedor (Samaniego, p. 18)
Als anys 40, Radio Barcelona y Radio Madrid passen a formar part de Unión Ràdio, propietat de la família Urgoiti, que adoptà el nom de Sociedad Española de Radiodifusión (SER). El grup va ser el primer del sector en fer ús de la publicitat com a eina de finançament de l’activitat radiofònica, tant per a fer inversions tecnològiques com per a massificar l’audiència. A diferència del que passava amb la premsa escrita hi hagué una ràpida expansió d’emissores al voltant del Servicio Nacional de Radiodifusión, bé com una proliferació de les petites emissores locals de ondes mitjanes que van ser utilitzades per la Falange durant la guerra i van ser bautitzades com a F.E.T. (Falange Tradicionalista Española). Per això es diu que la radiodifusió durant el franquisme es caracteritza per ser un latifundi d’emissió dins d’un minifundi d’informació.
Un cop acabada la guerra, la ràdio passà d’una situació militaritzada a una privatització parcial, però sòlidament mediatitzada per l’Estat. Com que la ràdio privada no podia donar informació d’actualitat, s’havia de limitar a retransmetre continguts d’entreteniment i havia de connectar dos cops al dia per retransmetre el Diario Hablado, conegut popularment com el parte. De fet, com explica Virginia Marín [7]:
«El primer elemento de control fue el monopolio de la información por parte del Estado y la censura previa de la programación de las emisoras, las radios no podían programar nada que el poder político no quisiera. Los censores tenían como labor controlar los guiones para que nada indebido se transmitiera, al tiempo que las radios comerciales, las privadas, estaban obligadas a conectar siempre con la Radio Nacional de España (RNE) para emitir los servicios informativos que elaboraba esta red gubernamental y que se conocían con el nombre de El Parte, debido a que durante los años de contienda civil, el espacio informativo por excelencia era, precisamente, el parte de guerra».
Com a mitjà popular i a part la obligatorietat d’emetre els informatius del govern central, la ràdio va ser llargament utilitzada per la dictadura com a vehicle de difusió del seu model moral, polític i religiós. De fet, els serials radiofònics, la ràdio beneficiència, els concursos de descobriment i promoció de cantants i actors infantils importaven dins de les cases els models de conducta i les aspiracions morals que el règim volia promoure. Com explica Elvira Marteles Marteles en Notas sobre la Historia de las Mujeres en la Ràdio Española (2006, p.2):
“El lenguaje radiofónico se dirige directamente al corazón, y los profesionales del medio estaban más preocupados por la captación de audiencias que por el análisis de la realidad, o el dato riguroso. Todas estas características, ubicaron a la radiodifusión en la periferia de la vida intelectual española y generó en las elites cultas un sentimiento de desconfianza hacia el medio que, sin embargo, iba a revelarse como muy cercano a los hombres, mujeres y población infantil de la calle."
El serial radiofònic va ser el gran invent de la ràdio als anys 50, hereu directe del “folletín decimonónico”. Amb periodicitat diària, de dilluns a divendres, els serials aconseguien mantenir l’atenció dels oients durant l’emissió gràcies a l’expectativa durant un període de temps determinat que podia arribar a diversos mesos. Aquest gènere radiofònic va aconseguir aturar Espanya als anys 50 a l’hora de la seva emissió i es va revelar com a un gran negoci per les emissores de la cadena SER, la cadena que va aconseguir més éxit amb aquest format. Segons Armand Balsebre en su Historia de la Radio “el ferviente anticomunismo presente en este genero radiofónico vivía su particular momento ‘dulce’ en nuestro país, tras la muerte en marzo de 1953 de José Stalin, quien personificó todos los males y los fantasmas de la guerra civil española, el anticomunismo fue siempre una de las señas de identidad de la dictadura franquista, pero tras la muerte de Stalin y las posteriores revelaciones sobre sus crímenes, esta propaganda se intensificó más aún, si cabe” (Marteles, 2006).
L’Església també va tenir un paper fonamental en la ràdio d’aquest període. El 1956 es crea la Comisión Episcopal de Cine, Radio y Televisión. L’any següent comença a funcionar la Cadena de Ondas Populares Española (COPE), controlada per l’Església. En aquestes emissores, el control l’exercia principalment la mateixa esglesia, sense necessitat de passar per la censura nacional. A més a més, al ser emissores petites, d’ona mitjana o curta, mantenien les seves emissions en català, com ho recorda la periodista Montserrat Minobis que va començar la seva carrera radiofònica al 1961 a Ràdio Popular de Figueres:
“A Ràdio Popular de Figueres com que era de la diòcesis, del bisbat de Girona, la censura l’exercia la pròpia església i no estaven obligats a esperar el segell del govern civil.
“Al ser una emissora d’una comunitat petita, majoritàriament l’emissió era en català. A vegades feiem blocs en castellà i per les noticies estàvem obligats a connectar amb Radio Nacional de España, al migdia i a la nit. Però a part, la programació era la de la casa. “Tenia una emissió molt marcada per l’església, evidentment, passar rosari cada dia, els diumenges la missa, i al migdia l’angelus, les campanades del angelus, però l’emissora, fins i tot, va complir una funció de redimensionar l’espai lingüístic amb una comarca i amb una província, perquè des de Girona també es sentia. Juntament amb Ràdio Olot, vam cumplir una funció d’una certa normalització del ús de la llengua catalana.”
[2] Informe de la Xarxa de Ràdios de Catalunya, 2002
[3] Informe de la Xarxa de Ràdios de Catalunya, 2002
[4] Informe de la Xarxa de Ràdios de Catalunya, 2002
[5] Informe de la Xarxa de Ràdios de Catalunya, 2002
[6] Radio Nacional, núm.21, 2 d’abril de 1939, cf. Samaniego Lozar, 2007.
[7] La Radio en el Franquismo, portalmundos.com/mundoradio/aspectos/franquismo.htm
