2.3 Dones i treball durant el franquisme i la transició

2.INTRODUCCIÓ

2.1 FRANQUISME I TRANSICIÓ

2.2 LA IMPLANTACIÓ DE LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIO I LA COMUNICACIO



2.3 DONES I TREBALL DURANT EL FRANQUISME I LA TRANSICIÓ

 

2.3.1 La història  de la intervenció estatal en el treball de les dones

Abans d’entrar en profunditat en el procés d’incorporació de les dones en la telefonia és rellevant fer un breu apunt sobre el paper de l’estat com a legislador de les relacions laborals i especialment dels drets laborals bàsics que afecten a les dones.

Els diferents règims estatals que han governat l’Estat Espanyol des de finals del s.XVIII han apostat per l’intervencionisme en matèria laboral, sobretot pel que fa als drets d’accés i permanença de les dones. Donat que les orientacions ideològiques dels diferents governs ha anat variant en el temps l’aproximació, respecte les diferents i enfrontades visions sobre l’eficàcia i conveniència del treball de les dones, que guiarà la intervenció de l’estat en cada moment també anirà variant.

De forma bàsica, s’han aplicat 3 tipus de perspectives a l’hora de legislar sobre el treball de les dones. La masclista, la paternalista i l’emancipadora.

La primera, merament masclista, es basa en els estereotips de gènere de forma estricta i amb voluntat de seguir otorgant privilegis als homes. Així es considera que les dones no són aptes per l’estudi i per el treball, sobretot per a determinats tipus de tasques i sectors tradicionalment masculinitzats. D’aquesta manera es justifica la discriminació cap a les dones, i així es justifiquen les barreres d’accés de les dones a determinats estudis i treballs i, també, les seves menors retribucions.

La segona, paternalista, també es basa en els estereotips de gènere, però la voluntat és protectora cap a les dones. Així es considera que si bé les dones són aptes per a l’estudi i el treball determinades condicions laborals, com els horaris nocturns o les feina amb força física, en dificulten la seva salut i les seves condicions biològiques diferenciades en tant que mares i cuidadores. D’aquesta manera es justifica la divisió sexual del treball, la discriminació cap a les dones i les barreres d’accés de les dones a determinades feines, sovint, millor  retribuides.

La tercera, l’emancipadora, trenca frontalment amb amdues perspectives anteriors. No només considera que la dona és apta per a qualsevol estudi i tipus de feina, sinó que, a més, l’accés als estudis i a qualsevol tipus de professió en condicions d’igualtat és el requisit bàsic per al seu desenrotllament com a persona i ciutadana plena de la societat. D’aquesta manera es justifica l’accés en condicions d’igualtat a estudis i treballs i salaris.

Des de finals del sXIX existia un important debat sobre el treball de les dones i les noves formes de divisió del treball. Tot i la influència de les tesis liberals i de les resistències de l’empresariat a prescindir de la mà d’obra femenina, l ‘intervencionisme estatal en matèria laboral  es consolidà en la forma contradictòria de, per una banda, proteccionista i, per altra, emancipatòria (Borderias; 1993). La primera forma proteccionista, que limitava les condicions i tipus de feines per les dones, fou la predominant fins als anys 30. La segona, emancipatòria, que obria noves oportunitats laborals i per a més perfils de dones, predominà fins l’inici de la dictadura franquista.

De totes maneres, durant el breu període republicà, tot i que formalment predominava el caràcter emancipatori, la seva aplicació fou molt més complexe. Així per determinats sectors, en crisi ecònomica, el proteccionisme continuà predominant com factor d’exclusió del treball de les dones i l’estructura patriarcal no es desmantellà totalment, doncs per exemple es seguía permetent l’oposició del marit al treball de la dona o el cobrament del seu salari. A més, en moltes indústries i serveis, també la telefonia, els salaris de les dones continuaren desiguals eludint les normatives de formes diverses i difícilment perseguibles (Borderias; 1993).

L’inici del franquisme significà el retorn del domini de l’aproximació proteccionista, però també masclista. Un bon exemple és el que es recull en el fuero del trabajo de 1938, on es feia palès que l’intervencionisme del govern en matèria laboral perseguia “liberar a la mujer casada del trabajo del taller i de las fábricas o establia que les dones La CNTE ho incorporà al seu reglament el 1945 (Borderias; 1993).

Tot i que a partir dels anys 60, s’anaren eliminant importants restriccions al treball de les dones, la filosofia de fons continuava essent la mateixa que en els seus inicis, i en cap cas, amb voluntat emancipadora.

L’inici de la transició i l’entrada al període democràtic significà, novament, el domini de l’aproximació emancipadora i, aviat, les trabes legals i formals al treball de les dones desaparegueren. De totes maneres la llarga durada de l’aproximació tradicional, pel que fa al treball de les dones, ja havia consolidat una divisió del treball vertical i horitzontal tremendament desigual per a les dones que foren protagonistes i partíceps de les principals revolucions tecnològiques i de les telecomunicacions de la història. Per tot això, encara avui, continua el procés de trencament amb aquestes divisions, que si bé informals, continuen produint importants desigualtats per a les dones.

2.3.2 Dona i treball durant el franquisme i la transició.

Una vegada més, no es poden entendre els canvis que significà el franquisme si no es té en compte el període republicà anterior, i, encara més, si es pretén estudiar la dona i el treball. Com veurem, els retrocessos de gènere que hi hagué tant legislatius, com polítics i socials, permeten afirmar que les dones foren una de les principals col.lectivitats perdedores de la guerra civil. Si a la condició de dones se li afegeix qualsevol altre condició, motiu de persecuió, com ser catalanista, d’esquerres, republicana o massona, tant de forma individual com per parentiu, la condemna franquista cap a moltes dones es multiplicà en escreix.

No és fins a finals de la dictadura que, per la debilitat del règim i per les necessitats de mà d’obra barata de la patronal, es recuperen alguns dels drets laborals perduts. I no serà fins la transició, i gràcies la lluita democràtica de tantes dones i homes, que les dones tornaran a recuperar bona part dels drets laborals, socials i polítics arrebassats per la força. Tot i així, l’esforç del franquisme per a potenciar les mentalitats tradicionals i sexistes dificultà l’avenç de les dones en igualtat. Així, alguns drets socials, no van ser recuperats fins entrada la democràcia i d’altres, a la pràctica, encara manquen per a ser recuperats.

La II república consagrà el principi d’igualtat de drets entre sexes en la mateixa Constitució de 1931 i en diferents articles de forma específica. Així  segons l’art.25 el sexe no pot ser motiu de privilegi, segons l’article 40 les dones poden tenir accés al funcionariat i qualsevol ocupació, segons l’article 46 l’Estat en regularà el treball i la protecció en maternitat, segons l’art. 43 es promulga l’igualtat de drets d’ambdos sexes en el matrimoni.

D’aquests drets constitucionals, posteriorment, se’n derivaren i legislaren altres drets com el dret a vot, el divorci, l’eliminació de normes laborals discriminatòries per a les dones casades o, fins i tot, l’avortament.

Durant la guerra civil, la predominància d’homes al front tingué importants impactes laborals per a les dones. Així, no només es carregaren soles de les tasques domèstiques, sinó que l’enorme necessitat de mà d’obra a les fàbriques i per a qualsevol lloc de treball implicà dobles i triples jornades laborals. Això, a més, tingué l’efecte de demostrar l’aptitud i l’efectivitat del treball de les dones en qualsevol tasca, però una vegada demostrat, la nova situació dictatorial les obligà a tancar-se a l’àmbit domestic i a la humiliació del patriarcat tradicional que les considerà ineptes per molt temps.

La victòria de les forces sublevades i l’inici del franquisme marcarien, doncs el reinici de la repressió i discriminació per les dones. La Constitució Republicana quedà immediatament derogada, així com els articles contra la discriminació per sexes i les normes que se’n derivaven , i, a més, es dictares noves lleis que limitaven el paper de la dona a ser mare i ocupar-se de les tasques domèstiques[1].

Així doncs, moltes dones, no només foren durament reprimides, castigades, humiliades i, fins i tot, assassinades, per ser republicanes, d’esquerres o catalanistes, o simplement ser filles, esposes o germanes d’un home que ho fos, sinó que, a més, perderen els drets adquirits com a dones amb la República

El 1936, i a mesura que s’anaven conquerint territoris, s’acabava amb la coeducació i a les escoles de nenes s’ensenyava preferentment les ciències domèstiques, la costura i la cuina i se les educava per a ser esposes submises. Això, evidentment, tingué importants conseqüències provocant la submissió, l’autocensura i, fins i tot, el masclisme en moltes dones.

El 1937 s’havia creat el servei social de la dona que significava mà d’obra gratuïta per al règim, això sí, de solteres entres 17 i 35 anys, i una forma d’educar adeptes al règim i a la religió catòlica.

Aviat, les lleis del fuero del trabajo, de 1938, prohibiren el dret al treball de les dones casades, només podien treballar solteres i viudes que, segons la Ley de Reglamentaciones Laborales, de 1942, en casar-se havien de firmar el seu propi acomiadament voluntari un mes abans del casament. A més, es limità l’accés de les dones a les feines més prestigiades com alts càrrecs empresarials, fiscal, jutge o diplomàtica entre d’altres (veure annex). Això abocà a moltíssimes dones a l’estraperlo, castigat amb multes i penes de presó, i al treball submergit i informal a casa o fins i tot a les fàbriques.

A més, el codi civil i  penal supeditava totalment la dona al marit, pare o germà, necessitant ella del permís del marit per qualsevol activitat contractual o per viatjar a l’exterior i penalitzant com a delicte només l’adulteri femení. I més enllà d’això, per exemple i entre d’altres, les filles solteres i menors de 25 anys no podien sortir de casa sense permís exprés del pare o entre el 44 i el 65 tornà a ser legal el parricidi per honor.

La nova educació franquista, les noves lleis i la socialització franquista tingueren importants efectes desincentivadors per al treball de les dones. Així i per exemple la societat considerava que si la dona treballava era perquè el marit no la podia mantenir i si la dona treballava tenint fills era considerada una mala mare. Tot i així aquestes visions anaren desapareguen amb els anys i la insistència de tantes dones a l’accés al món laboral remunerat.

Fins els anys 60, i davant les necessessitats de mà d’obra femenina del règim, es dictaren noves normes que facilitaren l’accés de més dones al món laboral i en un major nombre de feines. El 1961, la Ley sobre Derechos Políticos, profesionales y Laborales de la mujer, obrí les portes al treball de les dones casades, al treball nocturn i a noves categories laborals, però el permís marital per a treballar i la realització de contractes es manté fins el 1976.

La força laboral femenina, però anà incrementant durant el franquisme. Tot i la impossibilitat d’accés a bona part de les feines més prestigiades, els camps de la salut i l’educació, considerats “dignes”, perquè es relacionaven amb la cura i els fills, restaren oberts per al treball de les dones i s’anaren feminitzant, fins avui en que en són una gran majoria. Les dones obreres treballaren, sobretot, com a jornaleres al camp (sobretot en el primer franquisme), a les fàbriques tèxtils i de forma creixent als serveis, al primer franquisme, sobretot, als serveis domèstics, més endavant també al comerç i a tasques administratives. Ara bé, la discriminació salarial contra les dones fou una constant igual que el menysteniment social i econòmic de les feines més feminitzades.

El que podria semblar, talment, contradictori és que si observem les dades de participació laboral de les dones aquesta és creixent durant tot el període franquista, tant per solteres com per casades. No només a partir dels anys 60, sinó també abans (Borderias: 1993). Això podria mostrar, per una banda, la necessitat de la dona treballadora de treballar per a subsistir o, també s’ha dit, la voluntat i lluita d’algunes dones per poder tenir una ocupació independent del marit. Per altra banda i pel fet que les dades de la seguretat social són menors[2], també podria mostrar els ulls grossos d’un govern davant d’una mà d’obra necessària per els empresaris, més o menys il.legal, i, per tant, més barata, més submisa i amb menys garanties socials i econòmiques a cobrir. A més, el treball submergit[3], tenia com a importants destinatàries les dones, sobretot a Catalunya amb el treball a domicili del tèxtil o les hores extres retribuides en negre (Miguelez, 1993), però també en sectors tecnològics com el cas de les telefonistes de les centraletes rurals que normalment eren la dona o les filles de qui ostentava el contracte (Borderias; 1993).

La mort de Franco i l’inici de la transició obre una nova etapa emancipadora per a la dona i els seus drets socials i laborals. La influència del moviment feminista que resorgí a partir dels 60, les jornades de la dona i campanyes feministes que se celebraren durant la transició aconseguiren plasmar les seves demandes en la nova Constitució i en lleis posteriors de manera que la situació legal trencà amb el franquisme i recuperà la situació de la República.

Amb això la transició també fou testimoni d’importants canvis per les dones com foren la forta baixada de la natalitat, per les millores en la planficació familiar, la possiblitat de divorci i, sobretot, el ràpid augment de les dones en els estudis universitaris i el món laboral remunerat que encara continuen en augment de forma creixent. Ara bé, la socialització i educació franquista rebuda habia enfortit els estereotips de gènere que, encara ara, són difícils de trencar i han marcat fortament les pautes de discriminació i distribució per gèneres del món laboral actual.