2.1. Períodes: el franquisme i la transició

Notícies

Introducció

Aquesta recerca, com s’ha dit,  pretén recuperar la memòria històrica, i per a fer-ho, estudiar l’exercici laboral de les dones tecnòlogues de la informació i la comunicació en els períodes del franquisme i la transició democràtica a Catalunya.

Així doncs, i a modus d’introducció, s’elaborarà una breu descripció del període franquisme i la transició destacant-ne les seves especificitats. Ara bé, l’aïllament absolut d’aquests períodes és pràcticament impossible, no només perquè la història és linial i cronològica en si mateixa, sinó, sobretot, perquè tant la bibliografia consultada com les narratives de les dones entrevistades, realitzen referències, constants i recurrents, als períodes anteriors, de la República i la Guerra Civi.

Això ens ha fet pal.lesa la necessitat d’introduir, breument, els períodes que precediren la dictadura franquista, per a després, presentar un breu repàs del període franquista amb una especial ènfasi en les diverses resitències i lluites antifranquistes a l’exili i a l’interior de Catalunya. Per acabar es revisa el període de la transició també enfatitzant la lluita dels moviments socials i polítics per la democràcia així com, el moviment feminista a Catalunya.

La II república i la Guerra Civil

El període de la II República compren des de l’abril del 1931 fins l’abril del 1939. Després de la fi de la dictadura de Primo de Rivera, la fi de la dictablanda, i que les eleccions municipals del 1931 mostressin la voluntat del poble per el canvi a un règim republicà, sobretot a les grans ciutats com Barcelona,[1] el 14 d’abril del 1931 es proclamà la II República.

El 14 d’abril de 1931, Niceto Alcalá Zamora formà el govern provisional, constituït per republicans de dreta, esquerra, socialistes i nacionalistes, el qual fou rebut amb grans aclamacions populars i propicià l’exili del rei Alfons XIII aquell mateix dia. L’inici de la II República significà la primera gran modernització social, econòmica i democràtica de l’Estat Espanyol. Així, i també, fou el primer intent d’igualtat entre dones i homes.

El juny del 1931 el Govern Provisional convocà eleccions legislatives que donaren la victòria a les forces de centre i d’esquerra. La dreta en resultà minoritària. Les Corts que en sorgiren redactaren la nova Constitució, aprovada el 9 de desembre de 1931. Aquesta Constitució significà un important reconeixement i avenç per els drets humans i l’organització democràtica de l’Estat.  Així doncs, es definia Espanya com una república democràtica de treballadors de tota classe i reflectia els valors laics i d’esquerra de la majoria: sobirania popular, una sola cambra, aconfessionalitat de l’Estat, llibertat de cultes, drets i llibertats individuals etc. També, per  primera vegada en la història espanyola, proclamava el sufragi universal masculí i femení i igualava els drets i deures de dones i homes.

El destacat laicisme, i el progressisme social i de gènere, incomodà des de l’inici les forces més conservadores i importants interessos internacionals que recolzaren i finançaren l’aixecament militar que provocà l’inici del conflicte armat del 1936, milers de morts, ferits i exilats i, sobretot, l’inici de la dictadura franquista.

El darrer període de la II República doncs, des del cop d’Estat militar del 18 de juliol del 1936, es coneix com el període la Guerra Civil, que finalitzà amb la victòria del bàndol militar insurgent l’1 d’abril del 1939 i que donà pas a la dictadura del General Franco.

 La insurrecció militar contra el règim republicà no triomfà arreu ni de forma immediata, de manera que els militars colpistes hagueren de conquerir territoris i persones a base de guerres, morts, penúries per a la població i importants moviments territorials del govern i de la població republicana. Tot i l’avenç franquista la resistència popular fou molt important i aguantà, amb penes i treballs, el règim republicà fins el 1939.A mesura que conquerien territories practicaven represàlies i afusellaments massius de republicans i instauraven noves lleis que tallaren d’arrel el progressisme republicà. La insurrecció militar començà a Melilla el 17 de juliol del 1936 i anà avançant fins prop de Madrid al febrer de 1937. El març inicià l’ofensiva feixista al front d’aragó, el juliol del 1938 s’inicià la cruenta batalla de l’Ebre que finalitzà al novembre amb deixant enrera un elevat nombre de morts i sofriment. Al desembre del 1938 les tropes feixistes iniciaren l’ofensiva final contra Catalunya per Tremp i per Serós. A partir d’aquest moment l’exèrcit de Franco va anar ocupant tot Catalunya: el 15 de gener de 1939 va entrar a Tarragona; el 26, a Barcelona; el 4 de febrer, a Girona. El 9 de febrer arribava a la frontera francesa. El 28 de març, les tropes franquistes van ocupar Madrid i, a partir de llavors, les altres ciutats republicanes encara lliures es van anar rendint sense oposar resistència. L’última ciutat que va ser ocupada per les tropes de Franco fou Alacant.

D’aquesta manera, amb la victòria franquista i després d’una cruenta guerra, s’iniciaria la dictadura franquista, totalitaria, feixista i sexista, que duraria 40 anys i significaria un important pas enrera a nivell econòmic, però sobretot, social i de gènere per al conjunt de l’Estat Espanyol i Catalunya.

El franquisme

El desenvolupament del règim franquista:

El franquisme fou el període i el règim polític després de la Guerra Civil, instaurat pel General Franco fins la seva mort. El règim franquista fou una dictadura, propera al feixisme, que governà a l’Estat Espanyol del 1939 al 1975.

El franquisme no és una ideologia, sinó un règim dictatorial, autoritari i patriarcal que es caracteritzà per la defensa estricta de la confessionalitat catòlica de l’Estat, de la propietat privada, de l’estructura familiar patriarcal, d’una visió militarista de la vida pública, d’una exaltació de la nació espanyola, i d’una una animadversió intensa envers el comunisme, l’anarquisme, els nacionalismes d’alliberament i el sistema democràtic de partits.

L’inici del franquisme, i durant els anys 40, es caracteritzà per la forta repressió contra l’oposició (demòcrates liberals, nacionalistes perifèrics, socialistes, comunistes, anarquistes etc...) que generà milers de persones executades, torturades, exiliades i empresonades[2]. Aquella primera dècada, i a nivell econòmic, es caracteritzà per una política econòmica de mercat, però autàrtica i aillada per/de l’exterior, també, a nivell polític, per el seu suport al règim nazi. A nivell social i cultural es desenvoluparen les principals legislacions repressores i discriminatòries que aboliren els avenços progressistes de la República. Aquesta abolició anà en paral.lel amb la nova legislació discriminatòria per les dones que les deixava sense drets individuals i únicament aptes per a les tasques reproductives i domèstiques.

A Catalunya la repressió franquista fou duríssima per la importància que hi havia tingut la república i les forces d’esquerres i, sobretot, el nacionalisme catalanista. Mostra de la repressió en són l’afusellament, el 1940, del seu president, Lluís Companys, la prohibició del català i la supresió, per decret, de totes les institucions polítiques i culturals catalanes.

En els anys 50, amb l’inici de la guerra freda, Espanya es convertí en estratègica en la lluita contra el comunisme i així, amb el suport d’Estats Units i els països de l’Europa Occidental s’inicià l’obertura política i econòmica, però només de cara a l’exterior. A l’interior del país, pràcticament, es mantingué la legislació i pràctica repressora anterior. La situació econòmica, cultural i social es mantenia amb pocs progressos.

Durant els anys 60 i principis del 70, el que s’ha anomenat “desarrollismo”, possibilità certes millores a nivell econòmic i social, tanmateix distribuides de forma desigual entre persones i territoris. De totes maneres,  a nivell de llibertats individuals i polítiques les millores foren quasi inexistents, i molt puntuals i interessades, fet que provocà  fortes movilitzacions d’oposició al règim per part de les persones treballadores, estudiants  i nacionalistes bascos i catalans.

L’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco, l’any 1973, deixava el règim franquista sense successor dictatorial i amb un govern franquista dèbil i fragmentat, que tot i això, es mostrà determinat i repressivament implacable,  i així, encara ordenà execucions polítiques en els 70’s com la de Puig Antich i de diversos membres d’ETA o dels FRAP.

El 20 de novembre del 1975, morí al llit, el dictador Franco y amb ell, moria la dictadura tal i com s’havia conegut.

El desenvolupament de la resistència catalana antifranquista.

Moviments culturals i polítics a l’exili català

L’únic destí de supervivència de milers de persones fou l’exili, sobretot a França i a l’Amèrica Llatina, sobretot a Mèxic. Entre els exiliats, aviat s'organitzaren nuclis de resistència, com per exemple el Consell Nacional de Catalunya (1939), que pressionaren les potències occidentals perquè aïllessin el règim espanyol. A l'exili francès nasqué, el 1940, el Front Nacional de Catalunya que destacaria per la seva lluita social, política i armada fen incursions al territori. També les organitzacions i grups d’ajut com el Grup Martin i el Front de la Llibertat. Més endavant, també hi nasqué el Moviment Socialista de Catalunya que desenvoluparia seccions a altres països (Rubiol, 1995).

El franquisme, en tant que dictadura, condemnà els partits polítics catalans a la clandestinitat i la majoria es reorganitzaren a l’exili, com el PSUC, ERC, Estat Català, o fins i tot UDC, que hi mantingueren la seva direcció fins a finals del franquisme. Aquestes organitzacions i partits de resistència i lluita antifranquista foren indispensables per a la posterior construcció democràtica i al reparació de la vida social i política catalana.

A França també s’hi s’instal.la el Govern de la Generalitat a l’exili. Però, el 1940, el president de la Generalitat Josep Lluís Companys és capturat per la Gestapo i entregat al règim franquista. Poc després és sentenciat per un consell de Guerra sense garanties i afusellat al castell de Montjuïc. Serà substituit a l’exili per Josep Irla.

L’ocupació nazi de França i la  Segona Guerra Mundial empitjorà molt la situació dels nombrosos exiliats catalans a l'estat francès i a l'Europa central, els quals hagueren de tornar a fugir, o foren empresonats en camps d'extermini nazis o s'allistaren a la resistència aliada. La seva tasca política i social continuà fins la fi de la dictadura.

A mitjans dels anys 50 Josep Tarradellas substitueix Josep Irla al capdavant de la Generalitat. No torna a Catalunya fins l’any 1977 i, ho fa, com a president de la Generalitat de Catalunya.

 
 
Moviments  polítics, socials, nacionals i culturals a la Catalunya Franquista

La fi de la guerra civil no significà l’acabament de la lluita armada contra Franco i el feixisme.  A l’interior de Catalunya, i fins entrats els anys 60, en algunes zones, rurals primer i urbanes després, la guerra de guerrilles, protagonitzada per els diferents grups de Maquis continuà. Els maquis, d’ideologia comunista i anarquista i antifeixista, protagonitzaren nombroses accions, sabotatges i atemptats que dificultaren la implantació ràpida i legítima del franquisme, però no sobrevisqueren la repressió franquista i la seva majoria ho pagaren amb la mort. L’activitat maquis a Catalunya es concentrà en les zones rurals del Bages, el Berguedà i la Vall d’Aran i la ciutat de Barcelona. Com a maquis més destacats hi trobem en Ramon Vila (Caracremada), Quico Sabaté, Josep Lluís Faceries o Marcel.lí Massana. Les dones hi destacaren com a guerrilleres, però sobretot en funcions de comunicació i enllaç.

A  l'interior de Catalunya des de l’inici de la dictadura, però de forma lenta i difícil, per la forta repressió rebuda, començaren a ressorgir cèl·lules d'antics partits i sindicats, en general molt perseguides, i així dividides, fragmentades i aïllades[3].

La tibant situació socioeconòmica interior de finals dels anys 40 permeté èxits com la la vaga general de Manresa, diverses aturades obreres a Barcelona, l’aturada tèxtil de Mataró, l’expressió catalanist de l’entronització de la Moreneta o la vaga dels tramvies del 1951. Ara bé, per la forta repressió franquista, la reorganització efectiva de partits i sindicats no fou possible fins a finals dels anys 50 i, sobretot, a partir dels anys 60 (Aracil et al: 1998).

La llei de 1958 sobre convenis col.lectius obrí les portes a la reorganització sindical. Els sindicalisme contestatari s’inicià amb l’estratègia d’incursió en els sindicats verticals franquistes per a, més endavant, constituir sindicats independents, tot i que encara en la clandestinitat. El 1958 es va crear el sindicat Solidaritat d'Obrers Cristians de Catalunya. El 1961 va desaparèixer del seu nom la "C" de cristià, transformant-se en Solidaritat d'Obrers de Catalunya. La conflictivitat laboral i el moviment obrer anava creixent i entre el 1962 i el 1964 hi hagué una revifalla dels sindicats clandestins com la CNT o la UGT, que rellançaren el moviment obrer i de la unió entre cristians i comunistes s’originà el naixement de Comissions Obreres a Catalunya (1964). Els sindicats de classe assumiren a partir d'aquests anys el fet nacional català, la qual cosa els menà a col·laborar amb els partits i forces catalanistes. Així doncs i segons Ysás ()La acció col.lectiva obrera va tenir altres conseqüències també

importants: va contribuir a la socialització antifranquista, a l’extensió d’una cultura democràtica i participativa, a la sensibilització democràtica d’importants sectors catòlics i de la pròpia Església i, alhora, va provocar dubtes en sectors burgesos sobre la capacitat del règim per continuar defensant de manera eficient els seus interessos.

Tot i que havien mantingut certa activitat a l’interior de Catalunya, en els anys 60 es reorganitzaren amb força, sovint de forma compaginada amb les direcció a l’exili, els antics partits polítics catalans, com el cas d’ERC, el PSUC, Estat Català o UDC.  A partir dels anys 70 sorgeixen nous partits polítics en la clandestinitat com El partit socialista de Reagrupament que es fusionaran amb altres de nous que naixeran a la Transició.

A la dècada dels anys seixanta, també, s’iniciaren alguns esforços unitaris entre les forces polítiques i socials catalanes, a la vegada que incrementava la conflictivitat social i el paper del moviment obrer, veinal i estudiantil.

Als barris, sobretot als barris obrers i a partir dels anys 60, s’anà desenvolupant un important i creixent moviment veinal de denúncia de l’especulació, la corrupció i les condicions de la vivenda i serveis urbans bàsics i que acabà reivindicant els ajuntaments democràtics (Ysàs: 2005)

La Universitat esdevingué un focus de conflictivitat, tant per part d’estudiants com per part de professorat jove, i així el 1966 fou creat el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que el dia de la seva fundació protagonitzà la Caputxinada.

Pocs mesos després naixia la Taula Rodona, primer organisme unitari de les forces polítiques, que originà altres plataformes polítiques com el Comitè Català per a l'Amnistia, la Comissió Catalana d'Ajut als Presos Polítics, el Comitè Onze de Setembre, etc, i també noves institucions, com ara Agermanament o el Centre d'Informació i Documentació Internacionals de Barcelona. A la fi del 1969 fou creada la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, i al desembre del 1970 sorgí l'Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Professionals i Artistes de Catalunya amb motiu del judici de Burgos contra setze nacionalistes bascs[4].

El 1971 nombrosos partits polítics i forces socials i sindicals fundaren l'Assemblea de Catalunya que englobava la pràctica totalitat de la lluita política democràtica a Catalunya. Romangueren fora de l'Assemblea alguns partits, com Convergència Democràtica (amb excepcions personals), Unió Democràtica o Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament), els quals establiren el 1974 un comitè d'enllaç amb l'Assemblea. L'Assemblea, de fet, va integrar en el seu si gairebé tots els partits polítics des del centre fins a l'extrema esquerra i va incorporar amplis sectors obrers i populars a la lluita per les llibertats nacionals. L'assemblea va convocar concentracions pacífiques a Ripoll (1972), Sant Cugat del Vallès i Vic (1973).

En aquells anys del darrer franquisme, també, hi hagué un renaixement del moviment feminista, molt lligat a les forces d’esquerres, que tingué moltes dificultats per establir una agenda específica, doncs la lluita quedava supeditada a la consecució de la democràcia, però que presentà noves formes d’acció i organització diferents dels partits i les organitzacions polítiques existents (Aracil et al: 2000). A més d’algunes actuacions individuals com la de l’advocada Telo que aconseguí la reforma del Codi Civil[5] i les incursions de feministes en la sección femenina franquista, de forma similar com ho havia fet el sindicalisme obrer, segons Aracil et al.(2000) les dones s’organitzaven en petits grups d’autoconsciència, horitzontals, autogestionats i informals; treballaven en l’àmbit quotidià i de barris i, sobretot, en temes propers i privats relacionats amb la distribució de rols i tasques entre gèneres, les condicions de la vivenda, la violència als barris, la sexualitat, el control de natalitat etc...

A nivell catalanista, la recuperació de Catalunya anà lligada fonamentalment a la cultura i a la llengua, amenaçades per la repressió, els programes de castellanització radical i l'arribada de noves masses d'immigrants castellanoparlants en un context de prohibició del català[6]. Els nuclis col·laboracionistes es castellanitzaren voluntàriament. La recuperació cultural transcorregué sobretot al marge dels organismes públics o oficials. Josep M. Cruzet, fundà l'Editorial Selecta (1946),on hi reprengueren l'edició de llibres en català amb vocació tant de continuïtat com d'actualització. També es van fer cursets semiclandestins d'iniciació i de perfeccionament de la llengua catalana en diverses entitats i locals.

A partir dels anys 50, però sobretot dels anys 60, naixeren o resorgiren institucions culturals com Òmnium Cultural (1961), molt sovint sota la protecció d’entitats catòliques. La revista "Serra d'Or", editada pels monjos benedictins de Montserrat, fou la primera mostra prestigiada d'una cultura que s’anva revivint. Proliferaren els jocs florals i  premis literaris que, a la vegada, fomentaren el conreu literari i aglutinaren els escriptors. A la universitat, sobretot a les facultats de dret, filosofia i lletres i més tard arquitectura, sorgiren nuclis, com l'encapçalat per l'historiador Jaume Vicens i Vives, que trencaren amb la cultura oficial. El fenomen de la Nova Cançó popularitzà aquesta recuperació fins a convertir-se en una de les vies reivindicatives populars.

El 1959 TVE instal·là a Miramar (Barcelona) un centre de producció de programes i el 1964 fou emès el primer programa en català (La ferida lluminosa de J.M. de Sagarra). La renovació pedagògica tingué un motor important en l'Escola de Mestres Rosa Sensat, que fou creada el 1965. Aquest redreçament fet a empentes i rodolons fou sistemàticament obstaculitzat per una implacable i indiscriminada persecució governamental. Un aldarull nacionalista al Palau de la Música Catalana (juny del 1960) en presència de diversos ministres i les campanyes contra el director del diari "La Vanguardia", Luis de Galinsoga, o en demanda de bisbes catalans, mostraren el grau de la resistència nacionalista i la brutalitat repressiva de les autoritats franquistes. Sobretot a partir dels anys 70, el moviment cultural catalanista es relacionà, i molts dels seus líders s’hi intergraren, amb el catalanisme polític que participà de la lluita democràctica esmentada.

 

 

La transició

El procés polític de la transició espanyola

La transició espanyola és el període històric que s’inicia amb la mort de Franco i que es conclou amb les eleccions de 1982[7].

Amb la mort de Franco es constituí el Consell de Regència fins que les funcions de cap d’Estat foren assumides el dia 22 per el nou rei borbó. Juan Carlos I havia estat designat per Franco com el seu successor. El rei otorgà la presidència a l’anterior president franquista Arias Navarro que governà amb dificultats i discrepàncies que el van fer dimitir l’1 de juliol del 1976. El seu relleu el prengué Adolfo Suárez, que, aviat, inicià converses amb diferents partits polítics per elaborar una nova Constitució democràtica.

El 15 de desembre del 1976 se celebrà el Referèndum per la Reforma Política, que aprobat majoritàriament pel poble, derogà tàcitament el sistema polític franquista i donà lloc a les primeres eleccions democràtiques el 15 de juny del 1977. A Espanya la UCD és el partit més votat, tot i que no per majoria absoluta, seguit del PSOE.

A Catalunya els resultats de les eleccions del 1977 conformaren el que esdevindrien els partits del futur. Diversos grups socialistes conformarien el PSC d’avui, altres partits a l’esquerra del socialisme[8], el que avui seria ICV, partits de centre esquerra i liberals CDC, que desdel 1977 establiria coalició amb UDC, els partits conservadors i espanyolistes esdevindrien UCD i AP, després conegut com el PP, i finalment, l’esquerra sobiranista d’ERC encara il.legalitzat, que hagué de participar en les eleccions com a EC.

A partir de  les eleccions del 77 es comença a redactar la nova Constitució. El text es posa en referèndum i el 6 de desembre del 1978 s’aprova la Constitució amb importants desaprovacions que tindran conseqüències fins el dia d’avui.

El 1981 dimiteix Adolfo Suárez per les discrepàncies amb el rei i les pressions del seu partit. El 23 de febrer del 1981, durant la celebració de la investidura del seu successor al Congrés dels Diputats,  es produeix el cop d’Estat militar protagonitzat per Antonio Tejero, Alfonso Armada i Jaime Milans del Bosch entre d’altres. El 23F fracassà, però amb importants conseqüències pels avenços de llibertat.

En les següents eleccions generals, el 1982, el PSOE guanya per majoria absoluta. Per primera vegada des del 1936 un partit d’esquerres governava a l’Estat Espanyol.

 

Les lluites polítiques i socials catalanes durant la transició

Els moviments polítics, socials i culturals

A Catalunya l'inici de la transició va obrir una etapa reivindicativa, tant per motius polítics, socials com econòmics que Malgrat l'acció sistemàtica de les autoritats en contra mobilitzà la gran massa social de Catalunya.

El 1976, l’Assemblea per Catalunya convocà les grans manifestacions de l'1 i el 8 de febrer a Barcelona i de l'11 de setembre a Sant Boi de Llobregat. El 1976 fou creada Coordinación Democrática, que connectava tots els organismes unitaris democràtics d'arreu de l'estat, compresos els catalans. A finals del 1976 els sectors més moderats es van desmarcar de la línia rupturista de l'Assemblea però l'organisme va impulsar encara la campanya "Volem l'Estatut!" (1977). El novembre de 1977, ja en plena transició, va transmetre la seva representativitat a l'Assemblea de Parlamentaris i es va dissoldre.

Durant l'hivern de 1976 s'organitzaren diverses manifestacions a Barcelona sota el lema "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia" A l'estiu la Marxa de la Llibertat va recórrer moltes poblacions catalanes mentre a nivell estatal el govern format per la monarquia va dimitir i va cedir el poder a Adolfo Suárez González. Es restablí la Generalitat i en retornà de l’exili com a president Josep Tarradelles. La manifestació de l’11 de setembre de 1977 fou la més multitudinària de les històricament conegudes amb el lema de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia.

Una vegada aprovada la Constitució es treballà per a la redacció de l’Estatut de Catalunya, que seguia el darrer estatut del 1932 i que fou retallat pel govern estatal. El nou estatut cedia a la Generalitat més poders que el de 1932 en matèria d'ensenyament i cultura i mitjans de comunicació, però menys en l'ordre públic i la justícia. Els aspectes de finançament de l'autonomia es deixaren en una situació d'ambigüitat.

L’any 1980 es realitzaren les primeres eleccions autonòmiques catalanes que donaren la victòria a la coalició catalanista Convergència i Unió i la presidència a Jordi Pujol.

Les victòries de la dreta, la lentitud de l’avenç democràtic a l’Estat Espanyol, la inestabilitat política i social i el caràcter espanyolista del desenvolupament d’Espanya portaren, l’any 1981, l’anunci públic de Terra Lliure al Camp Nou i la creació del moviment de La Crida a la solidaritat. La Crida, amb objectius similars realitzà un seguit d’accions espectaculars i no violentes cap a la independència i en defensa de la cultura i llengua catalana. Aviat també naixeria l’MDT.

Després del 23F es reforçà la repressió contra les aspiracions catalanistes d’esquerres. El Govern central elaborà la LOAPA que limitava el desplegament autonòmic que generà importants queixes per part de la classe política catalana i dels moviments socials.

El moviment feminista català

Tot i que el moviment feminista català s’havia inicat anteriorment i, sobretot, s’havia visibilitzat durant la República, la lluita feminista també estigué marcada per l’exili, la clandestinitat, la repressió i la fragmentació gairebé individualitzada. Així doncs, el moviment feminista català modern renasqué en un context dictatorial i molt lligat als moviments democràtics d’esquerra que dificultaren l’establiment d’una agenda pròpia i independent de la lluita unitària per la democràcia, però que es presentà amb originalitat i força a partir de finals dels anys 60.

Les Jornades Catalanes de la Dona,  celebrades el 1976 a la Universitat de Barcelona, foren el primer intent unitari d’organització col·lectiva després de quaranta anys de silenci forçat.

".Les conclusions reivindicaven el dret a un lloc de treball, l’abolició de totes les discriminacions en el treball per raó de sexe, el reconeixement de tots els drets laborals per a les treballadores de la llar, la socialització del treball domèstic a través de serveis col·lectius, l’ensenyament obligatori, públic, laic, gratuït, antiautoritari i no discriminatori, l’abolició del servei social, la revisió de la cèl·lula familiar, el dret a la lliure disposició del propi cos i l’abolició de totes aquelles lleis que discriminen la dona amb l’amnistia general dels delictes que se’n deriven. En el llenguatge de l’època, (tan ingenu!, llegit ara) impregnat de marxisme i inflamat d’impuls revolucionari, s’assenyala que la família patriarcal i autoritària és la cèl·lula base que empra l’Estat per exercir les seves funcions repressives, polítiques i autoritàries, que la doble moral burgesa estableix un cànon diferent pels homes i les dones, a les quals divideix en honestes i putes. Denuncia la cosificació de la dona a través dels mitjans de comunicació i l’alienació a què la societat de consum sotmet la dona, convertint-la en consumidora i no productora. “[9](Elvira Altés)

El 1976 s’iniciaren campanyes com aministia per a la dona,  jo també sóc edúltera o per la distribució i publicitat dels anticonceptius que duraren fins la seva consecució. La fi de l’adulteri femení com a delicte el 1978 i la possibilitat de distribució d’anticonceptius, alguns d’ells encara ara ilegalitzats.

La lluita feminista d’aquells anys aconseguí influir governants i legisladors de manera que la majoria de les reivindicacions feministes es van incloure en la Constitució del 1978 i en legislacions posteriors.

Durant la transició, però s’anaren defininint dues tendències clares d’organització i acció feminista que després de les jornades de la dona entraren en major conflicte. Així per una banda hi havia els grups autònoms de dones i per altra banda les seccions femenines dels partits i organitzacions polítiques d’esquerres.

Després de les eleccions del 77, però sobretot de les del 79, la crisi entre ambdues tendències era evident i s’implantà la segona tendència, la partidista, amb les conseqüències de la quasi desaparició dels moviments autònoms, la secondarització de les demandes feministes, doncs els partits tenien altres prioritats, i la posterior consolidació de l’anomenat feminisme institucional.

L’any 1981 s’aprovava la possibilitat del divorci, fins l’any 1985 no s’aprovà el dret a l’avortament d’una forma  restrictiva, que, encara avui, reactiva la lluita feminista.

 

 

 

 

 

 

 

 

[1] A Barcelona les forces republicanes quatriplicaren les monàrquiques, una de les grans ciutats amb més voluntat republicana.

[2] Veure annex de l’informe Brincat.

[3] Centenars i milers d’empresonaments i execusions davant qualsevol intent d’organització clandestina provocaren la mort o l’exili de milers de persones arreu de l’Estat Espanyol i Catalunya (Aracil et al: 1998:286)

[4] Font: wikipedia

[5] Les dones casades no poden disposar dels seus béns ni acceptar herències, ni compareixer a judicis ni establir contractes . Telo aconseguí que el marit desaparegués com a cap de família en el Codi civil el maig del 1975.

[6] Font: viquipèdia. Catalanisme.

[7] El 1982 coincideix amb la fi del govern continuista i conservador de la UCD. Val a dir que hi ha certa controvèrsia sobre la fi de la transició. Hi ha qui considera que la Constitució és la fi del període de la transició, hi ha qui considera que, pel fet que la transició no representà un trencament i que els privilegiats i funcionaris franquistes continuen en els seus càrrecs, la transició pot encara no haver finalitzat.

[8] PSUC, PC

[9] Elvira Altés. 20 anys de feminisme. Extret de: http://www.laic.org/cat/espai/articles/print/03_03p.htm

Àmbits de Treball: