CONCLUSIONS
Les dones, com hem vist, han estat veritables subjectes socials i polítics en el desenvolupament democràtic de la nostra societat, però també tecnològic. Ara bé, el seu paper, encara avui, es manté invisibilitzat i menystingut per bona part de la literatura que estudia el desenvolupament democràtic, però també el desenvolupament tecnològic.
Per això, aquesta recerca ha volgut conèixer les diferents especificitats i realitats de les dones en el seu treball en diferents àmbits de les tecnologies de la informació i comunicació, com la telefonia, la radiofonia i l’audiovisual, per així visibilitzar, a través de la recerca tecnosocial, el seu rol i contribucions democràtiques, i de progrés tecnològic, en períodes on han estat especialment menystingudes, com durant el franquisme i, en certa mesura, la transició democràtica.
Independentment de les seves posicions ideològiques, les dones treballadores en aquests àmbits, van fer front al règim franquista, a través, simplement, de la seva decisió de treballar fora de casa, exercir la seva feina amb autonomia i ple dret, i defensar-ho, i així trencant amb el model de dona establert pel règim i “obligat” per llei de dona submissa, mare i esposa i únicament apte per els àmbits privats i domèstics. Hem vist, que moltes d’elles, per treballar van haver de fer veure que eren solteres, o bé enfrontar-se amb els seus companys, la censura o demostrar la seva valúa doblement o triplement pel sol fet de ser dones. Tot i així elles van continuar exercint la seva feina pública fins que van poder i van aprofitar qualsevol moment o possibilitat oberta per ampliar els seus espais d’acció social i política. A més d’això, i com mostren les biografies encara oblidades, cal tenir en compte el paper destacat de tantes dones a l’exili que van seguir exercint com a tecnòlogues de la informació i la comunicació per el manteniment i avenç en els valors democràtics fonamentals.
La manera com s’escriu la història a partir de grans fets i grans aconteixements invisibilitza totes aquestes “petites” accions d’allò quotidià que en la seva suma són les que veritablement han contribuït a la construcció d’una societat més justa i més igualitària. Aquesta petita resistència constant i continuada i l’exercici dels seus drets, no sempre reconeguts, ja és en si mateixa, una contribució al canvi social i polític que ha deixat importants antecedents per al moment de la transició, i encara més, per a les dones i la societat democràtica de futur.
Tot i ser prou reconeguda la persecució per qüestions d’orientació ideològica, de classe, nacionalitat o, fins i tot, d’orientació sexual en els règims feixistes, poc ho és encara la persecució deliberada, i marcadament institucionalitzada i estructurada, que les dones van patir pel fet de ser dones.
Cal destacar que respecte els diferents àmbits de treball hem trobat similituds i diferències prou marcades. Si bé és força comuna la motivació, i fins i tot passió, de les dones pel seu treball, en l’àmbit de la ràdio, cinema i la televisió les dones accedeixen a aquests mitjans per una motivació personal més accentuada pel fet d’exercir en un àmbit creatiu i a la vegada comunicacional, per les telefonistes, l’interés en el seu exercici es reflecteix com a una possibilitat quasi única de tenir certa autonomia i de poder exercir una feina que aportava satisfacció personal, però sense els incentius de la realització personal a través de la creació artística.
Ara bé, el seu exercici, i per tots els àmbits estudiats, no ha estat lliure de discriminacions. La discriminació es mostra d’una forma contundent a través d’una evident divisió sexual del treball, tant vertical com horitzontal, que malauradament ha arribat fins els nostres dies. Elles han tingut moltes més dificultats, i com hem vist fins i tot limitacions explícites, per accedir a les feines més valorades socialment i econòmicament. Aquestes divisions, si bé s’iniciaren en èpoques en que els drets fonamentals encara no havien estat mai reconeguts per a les dones, el règim franquista i la repressió exercida cap a les dones aconseguí consolidar-les d’una forma molt difícil de sobrepassar encara avui.
Aquesta recerca ha fet pal.lès que encara avui, amb l’auge de les noves tecnologies de la informació i comunicació, no s’ha reconegut el paper de tantes dones en les velles tecnologies de la informació i comunicació. No només és escassa la literatura precedent al respecte i és difícil trobar biografies extenses sobre les seves vides i contribucions, sinó que, a més, hi ha dones telefonistes, radiofonistes i creadores audiovisuals que encara avui no veuen la relació de la seva feina amb allò tecnològic de la informació i comunicació. L’anàlisi de les seves tasques i de les seves experiències però, mostren una relació directa de les seves pràctiques amb els usos i les pràctiques dels artefactes comunicacionals i les tecnologies desenvolupades en cada moment històric, així com una participació activa en els canvis tecnològics que s’anaven aplicant.
A les entrevistes elles han estat les primeres sorpreses al descobrir la seva participació activa d’allò que feien amb el desenvolupament tecnològic. Això passa perquè la definició hegemònica i androcèntrica d’allò tecnològic està molt basada en el disseny i control tècnic així com en els invents, relacionant tecnologia amb la construcció social de la identitat masculina, però no com un constructe social que es defineix i redefineix constantment ni amb la tasca que moltes dones desenvolupaven en els àmbits de les tecnologies de la informació i la comunicació. Encara avui, els esterotips i prejudicis de gènere articulen discursos tan antiquats com els de finals del s. XIX que afirmen que les dones no s’interessen, ni són aptes, per la política o per les tecnologies de la informació i la comunicació. Més greu encara, la historiografia general, segueix invisibilitzant el protagonisme d’aquestes dones en el canvi polític, tecnològic i social de la nostra societat de la informació i el coneixement.
Amb aquesta recerca doncs, creiem que hem contribuït a fer visibles les experiències i aportacions de les dones en el desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació, així com en la contribució als canvis polítics, socials i culturals que han enfatitzat els valors propis de les democràcies d’avui.
La invisibilització prèvia, però també la preciada mostra de les seves vivències i contribucions, fa palesa la urgència i necessitat de continuar fent recerca en aquest sentit, així com ampliar-la a altres àmbits tecnocientífics com la biotecnologia, la domòtica, la fotografia o l’animació gràfica.
Cal doncs seguir investigant i visibilitzant les realitats i contribucions de les dones tecnòlogues per tal de, no només recuperar la memòria històrica democràtica sinó també la tecnològica. Només així podrem fer front als reptes, vells i nous, que la societat d’avui té al davant.