LA TELEGRAFIA: L’ANTECEDENT HISTÒRIC DE LES TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I COMUNICACIÓ i DEL TREBALL DE LES DONES EN AQUEST ÀMBIT
Introducció
El desenvolupament de les telecomunicacions i les tecnologies de la informació i comunicació no es pot entrendre sense tenir en compte el telègraf, en tant que precursor tecnòlogic. I, encara més, el telègraf esdevé un important testimoni de la incorporació de les dones en el món laboral qualificat. L’establiment del telègraf i la ràpida incorporació de la dona en la professió de telegrafista, fan del telègraf un antecedent crucial per entendre el desenvolupament de les tecnologies de la informació i comunicació posteriors i les dones que hi tingueren part.
Més enllà d’això, aquest antecedent és determinant per entendre el posterior desenvolupament de la telefonia i del treball de telefonista doncs les primeres persones telefonistes provenien de la telegrafia i, si bé, en els primeríssims inicis foren homes, ben aviat foren substituits per dones.
Tot i això el desenvolupament del telègraf en l’època franquista i la transició no serà tractat en profunditat en aquest estudi per la focalització expressa en els àmbits de la telefonia, la ràdio i l’audiovisual.
La implementació de la Telegrafia a l’Estat Espanyol
El telègraf es un dispositiu de telecomunicació destinat a la transmissió de senyals a distància i la seva versió elèctrica és la més communament considerada com a tal. Hi ha certa controvèrsia sobre els seus origens i en relació a l’autoria, però certament el telègraf apareix a gran escala a Europa a partir del s. XVIII.
Tot i que, majoritàriament, es considera que la implantació del Telègraf a l’Estat Espanyol s’inicià l’any 1855, amb la innauguració de la primera xarxa elèctrica a gran escalta de telegrafia, Madrid-Irun, amb anterioritat, s’havia desenvolupat el telègraf òptic i també l’elèctric a petita escala[1].
La implantació del telègraf s’explica per qüestions i necessitats militars i governamentals i no és fins més endavant que es destinarà a comunicacions civils[2]. De totes maneres, pel fet que el Telègraf permetia unes comunicacions molts més ràpides que el que es coneixia amb anterioritat, la societat immediatament associà el telègraf al progrés, d’una manera similar al que va ocòrrer amb l’inici del ferrocarril i el desenvolupament dels aparells elèctrics.
A Catalunya, la situació de l’època, en ple conflicte carlista i amb una forta oposició catalana, forçà la creació del telègraf a Catalunya per tal de facilitar les comunicacions i el control militar, però impossibilità, fins més endavant, la implantació del telègraf elèctric donades les facilitats de sabotatge de la telegrafia elèctrica (Aguilar i Martinez: 2003). Així doncs, el telègraf elèctric s’innaugurà a Catalunya al 1857, però s’utilitzà intermitentment i paral.lelament a l’òptic fins a finalizades les guerres carlistes.
Així, la incorporació del telègraf elèctric fou ràpida i creixent, però amb desenvolupaments i sistemes desiguals entre regions i, sobretot, països. Per a solventar les dificultats de comunicació internacional, a finals del s.XIX el sistema Morse fou adoptat per tots els països europeus. Aquest fet també facilità que, el 1865, i amb un llenguatge comú, nasqués una de les primeres organitzacions internacionals modernes, la primera organització telegràfica internacional.
Més endavant, amb el desenvolupament del telèfon, la radiotelegrafia i els seus respectius convenis, i en una conferència a Madrid el 1932, en plena repú blica, es veié la necessitat de fusionar convenis i així nasqué la unió internacional de telecomunicacions, organisme que, encara avui, regula les telecomunicacions internacionals.
El Desenvolupament del telègraf i la incorporació de les dones en la telegrafia
El 1856 es creà el cos de Telègrafs a l’Estat Espanyol, amb accés per via militar i per via civil mitjançant oposició. Tot i que a l’inici les dones no hi tenien cap possibilitat d’accés, aviat, i seguint el que ocorria en altres països europeus, les lleis van permetre la incorporació de les dones en la telegrafia. Tanmateix amb importants controvèrsies, desigualtats i limitacions, sobretot en períodes com la dictadura franquista.
A partir de 1870 les dones s’incorporaren a la professió arreu d’Europa i a partir de 1880, i de forma pionera a l’Adminitració Pública de l’Estat Espanyol, es permeté l’accés de les dones al servei de telègrafs, tanmateix amb importants limitacions. Així doncs, només les filles, dones o germanes d’encarregats d’estació tenien accés a la telegrafia. I només s’hi podien incorporar com a auxiliars. Tot i això, i poc després, el 20 de gener del 1881, la primera dona, Josefa Álvarez Portelo, s’incorporà a la professió de la telegrafia (Olive: 2008).
Amb l’obertura del Telègraf per a les dones, el 1883, es creà l’escola de Correus i Telègrafs per dones i el mateix any ja es comptava amb 43 dones auxiliars de telègrafs(Del Valle: 2007). Tot i aquesta important limitació d’entrada, doncs, i des de llavors, les dones han estat presents a l’organització telegràfica i de forma ràpida i creixent.
Si bé la incorporació de les dones a la professió de telegrafista fou pionera en la incorporació de les dones en el món de les telecomunicacions, i en la majoria de professions de classe mitja-alta, també fou un fet molt atacat, limitat i discutit en diferents períodes i països, doncs.en aquella època, i encara posteriorment, l’educació i treball de les dones era un tema de debat i discussió (Borderias; 1993).
És un fet que la dona de classe treballadora, per necessitats econòmiques, ja treballava al camp, la fàbrica o com a serventa domèstica. L’especificitat d’aquest cas és que són, sobretot, les dones de classe mitjana, cada vegada amb més possibilitats d’instrucció i accés a la cultura, les que es plantegen treballar en àmbits especialitzats(Del Valle: 2007). En general, però, sobretot per a elles, es generen aquests importants debats en l’àmbit de les telecomunicacions.
En aquella època, en discussions publicades a les revistes estatals i internacionals de Telegrafia aquest debat es fa pal.lès[3]. Així doncs, les opinions eren diverses i fins i tot oposades. Mentres alguns responsables del servei de Telegrafia defensaven que la incorporació de la dona en la professió de telegrafia era eficaç, positiva i coherent amb el progés que significava el desenvolupament de les telecomunicacions i, així, la construcció d’una socitat moderna, la majoria encara seguien justificant el paper tradicional de la dona com a metressa de casa, educadora dels fills, i, així també, poc instruida o poc apte per al treball fora de la llar com el de telegrafista.
Entre els treballadors detractors de la incorporació creixent de les dones en la telegrafia s’hi troben sobretot, l’actitud masclista i l’actitud paternalista tal com assenyala Olive (2008):
“Cabe distinguir entre dos actitudes. Una, sin duda visceral, de rechazo machista, y otra
de protección paternalista. Entre los argumentos que pueden ser representativos de la
primera están, por ejemplo, declaraciones tan rotundas como la que en 1898 enviaron en
una carta de “casi todos” los telegrafistas del Centro de Madrid al Director general
diciendo “… una larga experiencia de catorce años ha demostrado de manera
concluyente la falta de aptitud en el sexo femenino para desempeñar funciones tan
delicadas y penosas…” y pidiendo que no se admitieran mas mujeres. Entre los de la
segunda, el temor de lo que podía pasar si se nombraba a una mujer encargada de la
oficina de un pueblo “…¿Se va a mandar a esos pueblos como Jefe de una oficina
telegráfica a muchachas solteras? Desgraciada la que tal cargo aceptara! ¿Va a ir aellos las casadas? En este caso no serían ellas los Jefes; serían sus maridos…””
Segons del Valle (2007), i de forma similar al que ocorria a la fàbrica, la discriminació salarial afavoria l’admissió de dones treballadores i al 1884 fins i tot es modificà el reglament per extendre l’admissió de dones a solteres i viudes com a auxiliars temporeres. De totes maneres, el qüestionament respecte l’eficàcia i conveniència del treball de les dones seguí obert.
A partir del 1909, també de forma pionera, s’obrí la possibilitat a les dones d’entrar al funcionariat de telegrafia per oposició. Aquell any s’obren 30 places d’auxiliars de segona i fetes les proves es tornà a obrir una nova convocatòria, sense places determinades, per a auxiliars de tercera. Els exàmens per la segona implicaven una prova escrita, en dictat i aritmètica, una oral, de geografia i lectura, conversa i traducció del francès i un mes de pràctica en telefonia. L’examen per la tercerca classe, un escrit de menys nivell, un oral sense francès i un examen pràctic de transmissió i recepció de l’aparell Morse. Aprovaren més de mil dones i com es comprovà amb els resultats dels examens, el nivell cultural de les opositores era molt elevat (Del Valle: 2007). Fet que pren encara més rellevància si tenim en compte les limitacions de formació reglada que vivien les dones d’aquella època.
Amb la pràctica laboral les dones foren capaces d’utilitzar una gran diversitat d’artefactes amb igual o millor capacitat que els homes, i, fins i tot, i així, foren dones les que s’escolliren per a utilitzar els complexes telègrafs “hughes” de la borsa de Madrid.
Fins l’any 1924, que es crea la CTNE, les empreses de telefonia y el servei de Telègrafs, s’encarregaven de donar el servei de telefonia, tant nacional com internacional. La telefonia s’encarregà a les dones auxiliars temporeres. El traspàs del servei de telefonia a la nova CTNE, significà, però l’estancament del treball femení en el servei de telegrafia, però oportunitats per a noves dones com a telefonistes.
El treball de les dones com a auxiliars de Telegrafia, continuava encara essent àmpliament qüestionat, tot i haver demostrat un alt nivell d’instrucció i una gran capacitat pràctica amb els aparells i les tasques telegràfiques. Això significà una important dignificació del treball d’aquestes dones, una obertura de noves possibilitats i una creixent identitat i conscienciació com a telegrafistes i com a dones.
No és casualitat doncs, que Clara Campoamor, entre d’altres dones tan rellevants en la reivindicació històrica pels drets de les dones, provingués d’aquesta professió. L’any 1909 havia guanyat la plaça d’auxiliar de telegrafia. Després dels seus estudis de dret fou una de les majors defensores del dret a vot de les dones durant la Repú blica i patí l’exili durant la dictadura franquista.
L’any 31, amb la Repú blica, canvis substancials foren introduïts per permetre la incorporació de les dones al món laboral, però també per dignificar el treball d’aquestes dones. Així en la Constitució de 1931 s’eliminen les trabes legals per al treball de les dones i així el període republicà gaudirà d’una gran prespencia de dones també en àmbits com el periodístic com el sindical. A més, és llavors quan les auxiliars passen a ser denominades pel seu nom: telegrafistes.
La guerra civil augmentà notablement, tant en tasques com en volum, el treball de les dones telegrafistes. Mentres la majoria d’homes eren al front, d’un o altre bàndol, elles continuaren amb les voluminoses tasques de telegrafia en guerra, i, encara més, tingueren accés a les sales d’aparells i altres funcions de les que n’havien estat privades, Olive (2008).
Després de l’experiència de la guerra era innegable la capacitat d’aquestes dones per al treball telegràfic, però, malauradament, el nou Estat Franquista significà el retorn de les trabes per incorporar-se al món laboral i, encara més, el retorn als valors tradicionals que consideraven la dona únicament apte per a la llar i la família.
Fins l’any 1942, tot i reservar el 80% de places a excombatents, orfes i excaptius favorables al règim no hi havia limitació expressa per a la incorporació de les dones. Després d’aquell any i fins el 1964, les dones no pogueren ingressar en més d’un 25% de les places, i, a més, havien d’haver realitzat el servei social (Del Valle: 2007).
A finals del franquisme, encara era vigent la limitació del 25%. Però l’any 1963, quan es creà el Cos Tècnic de Telecomunicacions, hi hagué un canvi significatiu. Les dones, després de la capacitat tècnica demostradíssima, pogueren presentar-se i ocupar places de tècnic per primera vegada. Això significà dones tècniques de telègrafs per primera vegada i un gran pas endavant per les dones en general.
Amb la Constitució del 1978 i l’eliminació de les trabes legals a l’ocupació de les dones, les dones s’han anat incorporant al servei de Correus i Telègrafs en condicions formals d’igualtat, ara bé, no sense les reivindicacions per tal d’assolir la igualtat real.
En el cas Espanyol, com en altres països, la incorporació de la dona en la Telegrafia, com en general al món laboral, ha estat marcada per una important discussió sobre la seva conveniència i capacitat, per una forta divisió sexual del treball i per importants trabes a la seva insersió, promoció i dignificació. Serà en els períodes democràtics on les dones gaudiran de millors condicions i opcions laborals en la telegrafia i es considerarà aquest fet com a un progrés necessari, mentre que en períodes dictatorials dominaran les tesis tradicionals i discriminatòries per les dones. Tot i les dificultats, les dones aprofitaran totes les oportunitats presentades per incorporar-se i guanyar autonomia, dignitat i reconeixement.
Des que es permet el seu accés les dones s’incorporaren a la feina de Telegrafista, demostrant el seu interès, la seva aptitut i la seva capacitat per a les tasques en telecomunicacions. Per tot això, i per la superació de les dificultats trobades, les dones telegrafistes han estat pioneres en el treball de la dona de classe mitja en el món de les telecomunicacions i en la dignificació de les seves tasques.
[1] Amb anterioritat, als voltants de 1845, funcionaven petites transmissions telegràfiques o les línies telegràfiques de torres òptiques. També hi hagué antecedents a petita escala com el projecte Betancourt, el telègraf militar de Cadis o la Xarxa de “los sitios reales”
[2] La real ordre del 26 de novembre del 1846 en referència a l’ús so del telègraf: «Únicamente los Capitanes Generales y los Jefes Políticos, podrán dirigir por el telégrafo comunicaciones ya sea a las Secretarías del Despacho o a las Autoridades Superiores de las Provincias»
[3]L’article recollit en la bibliografia, el malo, el feo y el bueno, recull molt bé les posicionaments de diferents responsables del servei de telègrafs respecte el treball femení.