La majoria de les dades i informacions públiques apunten a una baixa participació de les dones en l’àmbit de les tecnologies, en part, perquè només es fixen en determinats sectors, usos i aplicacions de les tecnologies. Això entre d’altres questions té efectes en els imaginaris col·lectius, que rarament projecten una imatge feminitzada de la tecnologia.
Algunes investigacions, però han contribuït a fer visible altres sectors i àmbits de participació de les dones en matèria tecnològica, ampliant els punts de mira, i posant en el centre a les dones com a subjectes protagonistes d’allò tecnològic. Amb aquesta recerca hem volgut contribuir a la creació de nous imaginaris partint de l’univers de les dones que ja hi són i que s’identifiquen com a tecnòlogues, a través de les seves interaccions, pràctiques, usos, desitjos i representacions que fan les dones en relació amb les tecnologies.
Ens hem preguntat sobre els perfils sociodemogràfics de les dones tecnòlogues, els seus primers records tecnològics, les motivacions i els factors personals i socials que han fet possible el seu accés al món tecnològic, les vies i les diferents estratègies d’aprenentatge, la diversitat d’usos i pràctiques que en fan, les eines que utilitzen i per a què, els impactes de les tecnologies en seu cos i les seves vides, així com els seus desitjos que expressen de millora i de futur.
Partir d’un concepte previ ampli de tecnologia i explorar les subjectivitats i representacions que fan les dones de la seva relació amb les tecnologies ens ha permès detectar una gran diversitat d’usos i pràctiques que duen a terme en diferents àmbits tecnològics, tals com usos i pràctiques col·laboratives en relació al programari lliure i la construcció de mitjans d’ informació i comunicació alternatius, qüestions de l’aplicació de les tecnologies en l’àmbit de la recerca mèdica i científica de les biotecnologies de la reproducció, pràctiques col·lectives de dones quant a l´'us de les tecnologies com a eines per a la transformació social, les pràctiques de les dones en els sectors laborals pròpiament tecnològics, pràctiques artístiques com la música i el vídeo i, també, l’aplicació de les TICs en àmbits com l’educació i l’aprenentatge o la recerca social.
Per altra banda, la web ha estat un espai dinàmic per la seva continua actualització d’esdeveniments promoguts per dones tecnòlogues a Catalunya i arreu del món contribuint, d’aquesta manera, a la seva visibilització i difusió.
Ens hem trobat que les dones tecnòlogues entrevistades, majoritàriament, viuen a ciutats de més de 100.000 habitants, tenen una edat mitjana de 35 anys i, la majoria, van tenir la primera experiència amb les tecnologies abans dels 20 anys. Aquestes dones es troben en situació activa i ocupada, amb un nivell d’ingressos mileurista, amb estudis universitaris, aproximadament la meitad tenen estudis tècnics i l’altra meitad no, són majoritàriament solteres, sense persones al seu càrrec, amb temps lliure, però amb elevats percentatges de dedicació a les tecnologies, utilitzen maquinari propietari, però pel que fa programari aproximadament la meitat utilitzen programari lliure. També gairebé la meitat són desenvolupadores i creadores a més d’usuàries i, la majoria, no realitzen la seva pràctica tecnològica només en solitari.
Parlar de “motivacions” personals i col·lectives ens fa indagar en els creuaments entre el que fa possible la inclusió digital, i el que fa possible la inclusió social. Aquestes dues mesuren el grau de discriminació, que sofreix un gènere, en relació amb el seu accés, llibertat d’ús i gaudiment de les possibilitats revelades pel dret a informar-se, comunicar, desenvolupar i qüestionar. Cal diferenciar, clarament, entre les motivacions i les possibilitats reals d’accés, ja que conjuntament poden minvar-se o potenciar-se. Com hem pogut veure en l’estudi, comptar amb diversos espais d’accés no s’acompanya, forçosament, d’una apropiació qualitativa harmònica pels diferents segments de la població. De la mateixa manera, molta motivació i curiositat per les coses tecnològiques, no sempre desemboca en un accés a les TICs. Aquestes reflexions ens permeten entreveure, més clarament, sobre el què juga, actualment, al nostre (des)favor com a dones, ressaltant també el nostre propi rol, en la perpetuació de situacions de gènere diferenciades quant a l’accés i ús de les TICs.
Cal atendre als processos de socialització de les noies envers les tecnologies en les edats primerenques. Per a moltes de les dones enquestades la seva relació amb les tecnologies ha estat marcada per una “pausa”, un forat temporal, durant el qual no van poder/voler aprofundir, sigui perquè van perdre l’interès, sigui perquè no van estar animades suficientment, sigui perquè no van tenir possibilitats d’accedir a les tecnologies. Generalment, el forat és una barreja d’aquests factors. Calen actuacions per tal de trencar amb els prejudicis i estereotips sexistes que desanimen a les noies a desenvolupar, més enllà, la seva curiositat per allò tecnològic i potenciar accions de visibilització i sensibilització en diferents àmbits, tals com en els mitjans de comunicació tradicionals, la publicitat dels jocs, o en els materials pedagògics de les escoles.
Conèixer les formes i vies d’aprenentatge de les dones tecnòlogues ha estat determinant per trobar factors facilitadors de la participació de les dones a les tecnologies. Els camins de formació i aprenentatge que emprenen són diversos i, majoritàriament, no són únics sinó que es combinen i recombinen. De fet, d’entre els molts factors d’inici en el món de les tecnologies s’ha identificat l’educació, en un sentit ampli, com una de les principals vies d’inici a les tecnologies, però per les característiques del món tecnològic l’autoformació hi és també, significativament, molt present. Les vies de formació informal i no reglada han tingut un paper determinant en l’aprenentatge tecnològic d’aquestes dones. En aquest sentit, calen actuacions encaminades a potenciar la formació de les noies i dones en tecnologies als espais formals d’educació com són les escoles i les universitat, i per altra banda donar suport a les actuacions i iniciatives de la societat civil, tot potenciant formats més experimentals i alternatius d’aprenentatge. La solitud de la pràctica de les dones en els nivells més bàsics d’usuàries també fa palesa la necessitat de potenciar espais i xarxes formals i informals d’aprenentatge entre dones i/o amb perspectiva de gènere.
Les dones tecnòlogues exploren les oportunitats que ofereix la tecnologia i aporten noves pràctiques, i usos, sovint relacionades amb la creació de models d’informació i producció de coneixements més compartits i d’accés més igualitari. A diferència del que diuen algunes anàlisis prèvies a escala global, quasi la meitat de les dones tecnòlogues entrevistades aposten per l’ús d’eines de programari lliure i són sobretot les usuàries més avançades desenvolupadores i/o creadores les que més ús en fan. També, una elevada part d’aquestes dones expressen la seva voluntat de seguir millorant en els seus coneixements i ús de les eines lliures. Per això calen esforços específics dirigits a l’aprenentatge i l’ús de les dones en el programari lliure així com potenciar i donar suport a la seva participació en les comunitats de programari lliure on s’hi troben infrarepresentades, i fins i tot excloses, de forma alarmant.
Per últim, cal destacar les voluntats de millora que manifesten les dones tecnòlogues en allò relacionat, evidentment, amb les tecnologies, però també en les formes d’aprenentatge, l’ús i difusió del programari lliure i la superació de les desigualtats de gènere. També cal anotar que les dones, a més de tenir en compte les seves voluntats personals, han mostrat força desitjos de millora que tenen a veure amb allò col·lectiu i la millora de la societat i les relacions que s’hi desenvolupen en el seu conjunt.
Les dones tecnòlogues qüestionen la realitat actual fent referència a les discriminacions que pateixen i les desigualtats existents a la societat en general. En certa mesura s’ha expressat, clarament, la voluntat de superació de la injustícia d’aquest sistema, i la seva expressió en allò tecnològic, sobretot, pel que fa a les desigualtats de gènere, però també de les desigualtats socials i les formes de transmissió i intercanvi de coneixements establertes actualment.
Podem dir doncs, que les dones tecnòlogues de Catalunya no només han avançat a pas ferm en un camí de prejudicis i desigualtats, sinó que a més, no han renunciat a la seva condició de dones ni a veure les mancances que té aquest sistema en matèria tecnològica, ni, com han expressat, a desitjar un món i uns entorns tecnològics molt més igualitaris pel que fa al gènere, però també als aspectes socials que afecten la societat en el seu conjunt. I així, gràcies a totes elles, podrem trobar algunes claus d’accés de les dones a les tecnologies i a millorar les condicions de participació de les que ja hi són.
