Trencar el macromonopoli de les Big Tech

Aquests dies Pedro Sánchez ha presen­tat les prio­ri­tats de la presi­dèn­cia espa­nyola de la UE. Entre elles, natu­ral­ment, hi ha la trans­for­ma­ció digi­tal. La paraula digi­ta­lit­za­ció la va pronun­ciar diver­ses vega­des. Ara bé, és neces­sari un replan­te­ja­ment de les bases i l’en­fo­ca­ment de com es defi­nei­xen les polí­ti­ques per així defen­sar una digi­ta­lit­za­ció que sigui demo­crà­tica i sobi­rana. De què estic parlant?

Una digi­ta­lit­za­ció demo­crà­tica hauria de ser una tran­si­ció digi­tal basada en els drets humans, des del disseny i per defecte. Una digi­ta­lit­za­ció sobi­rana hauria de ser una digi­ta­lit­za­ció en la qual fins i tot l’ac­tor més petit de l’ar­qui­tec­tura demo­crà­tica –és a dir, cada perso­na– pugui contro­lar, de manera desin­ter­me­di­ada, la utilit­za­ció i desti­na­ció del contin­gut que crea i de les dades que genera. Encara que la digi­ta­lit­za­ció és ara una prio­ri­tat a l’agenda polí­tica de la UE, el procés està en marxa en les nostres soci­e­tats des de fa mig segle. La pregunta, òbvi­a­ment, no és si la digi­ta­lit­za­ció succeirà o no, sinó si és demo­crà­tica i, per tant, bene­fi­ci­osa per a la majo­ria o no.

La narra­tiva al voltant de la digi­ta­lit­za­ció sovint se centra en projec­tes futu­ris­tes, inclo­ent-hi per exem­ple la IA. D’acord, però abans d’això hi ha una capa obli­dada i inevi­ta­ble. La que permet la vida digi­tal diària en totes les acti­vi­tats de la soci­e­tat, des dels serveis essen­ci­als fins a l’ús indi­vi­dual, és a dir: la crea­ció de contin­gut i el seu emma­gat­ze­matge; la comu­ni­ca­ció inter­per­so­nal en línia; la nave­ga­ció i fins i tot l’ac­cés a Inter­net. Aquesta capa les nostres insti­tu­ci­ons sovint la donen per descomp­tada, com si hagués succeït com un feno­men mete­o­ro­lò­gic. En reali­tat, però, neces­sita una anàlisi seri­osa per garan­tir que el futur digi­tal d’Eu­ropa no s’es­ti­gui cons­tru­int sobre fona­ments tòxics quant a la salva­guarda dels drets humans.

Quan la capa bàsica de la vida digi­tal diària viola siste­mà­ti­ca­ment els drets dels seus usua­ris, tot el que es faci amb ella es desen­vo­lu­parà en un marc sense garan­ties demo­crà­ti­ques. Defenso, doncs, que la respon­sa­bi­li­tat recau en les nostres insti­tu­ci­ons. L’èxit de la digi­ta­lit­za­ció no pot succeir amb la destruc­ció dels drets fona­men­tals com a dany col·­la­te­ral.

Per tal de preser­var el compli­ment dels prin­ci­pis demo­crà­tics, les eines digi­tals que fem servir diàri­a­ment han de garan­tir, en primer lloc i com he dit, que les perso­nes usuà­ries mantin­guin el control de les dades i els contin­guts. Però per acon­se­guir això, en segon lloc, s’han de poder audi­tar les eines, per tal de conèi­xer quines acci­ons execu­ten. És a dir, el codi font ha de ser acces­si­ble i ha d’es­tar dispo­ni­ble per ser audi­tat de manera distri­bu­ïda i desin­ter­me­di­ada per qual­se­vol persona.

Només les eines de progra­mari lliure complei­xen aquests requi­sits. El progra­mari lliure (FLOSS), a més, té un altre avan­tatge fona­men­tal: que promou l’em­pre­ne­do­ria, ja que està dispo­ni­ble per ser utilit­zat tant pel sector públic com pel privat, i maxi­mit­zar el valor de la inver­sió pública.

En canvi, el domini d’unes poques empre­ses big tech en la pres­ta­ció de la capa bàsica digi­tal, fins i tot a les insti­tu­ci­ons i serveis essen­ci­als, envia un senyal molt equi­vo­cat al mercat: que la digi­ta­lit­za­ció es pot produir a expen­ses de la petita i mitjana empresa, de la inno­va­ció i, sovint, també dels drets humans. I entre el 80 i el 92% de les dades i contin­guts euro­peus són gene­rats i emma­gat­ze­mats amb eines big tech no euro­pees.

El fet que les perso­nes utilit­zem progra­mari no audi­ta­ble pot ser perquè no tenim cap altra opció o perquè no podem adap­tar-nos a un altre tipus de progra­mari. Però quan una insti­tu­ció conti­nua utilit­zant progra­mari no audi­ta­ble i no inter­o­pe­ra­ble cada dia, està violant siste­mà­ti­ca­ment els drets de la pobla­ció, com ara el dret a la invi­o­la­bi­li­tat de les comu­ni­ca­ci­ons, i també el dret a empren­dre.

És neces­sà­ria la crea­ció d’un codi públic euro­peu per als serveis essen­ci­als. Un codi audi­ta­ble, fàcil d’uti­lit­zar, inter­o­pe­ra­ble i sobirà. Un codi custo­diat per la UE i gover­nat pels prin­ci­pis de l’eco­no­mia del propò­sit. Un codi obert perquè qual­se­vol govern o privat dispo­sat a contri­buir-hi pugui ser-ne cocre­a­dor. Un codi en progra­mari lliure perquè cada país, insti­tu­ció, servei o indi­vidu pugui utilit­zar-lo i adap­tar-lo a les seves neces­si­tats, i perquè qual­se­vol empresa tecno­lò­gica pugui oferir-lo com a servei, tren­cant el macro­mo­no­poli actual. Així s’ha­bi­li­ta­ria l’exis­tèn­cia a Europa d’un ecosis­tema d’em­pre­ne­do­ria digi­tal més divers i a diver­ses esca­les. Aquesta és la base pràc­tica per a una digi­ta­lit­za­ció sobi­rana i demo­crà­tica de la UE.

Autora: Simona Levi coor­di­na­dora de Xnet (Insti­tut per a la Digi­ta­lit­za­ció Demo­crà­tica), drama­turga i acti­vista