A les llars catalanes i basques ha entrat el terror porno. Un documental de tres capítols que parla de la iniciació en el porno dels infants i adolescents està sent tema a xats, columnes d’opinió i converses de bar. L’escàndol i el pànic moral estan servits i, per sort, ja tenim plomes de referència que ens han ajudat a apaivagar el terror porno. Però la sexualitat segueix sent política i ara mateix tenim sobre la taula dues mesures antagòniques: el #ChatControl que s’està decidint a Europa i la introducció de l’educació afectiva i sexual a les escoles. És una partida entre neoliberalisme ultraconservador o emancipació feminista. I cal començar a jugar-la ja.
La sèrie documental Generació porno, retransmesa per les televisions públiques catalana i basca aquest inici de curs, ha donat protagonisme a un tema que interpel·la moltíssima gent: des de les famílies de tots els colors polítics amb criatures i adolescents que tard o d’hora s’iniciaran en la sexualitat, fins a una opinió pública cada cop més sensibilitzada per la violència masclista, la cultura de la violació i tantes altres derives extremes de la sexualitat nociva. La crítica cultural s’ha fet ressò del programa i ja ha anat posant-nos a lloc respecte qualsevol censura moral que des del desconeixement i el boomerisme vulguem fer-li al porno. No ens estendrem en aquest tema, perquè per això estan els articles de Laura Mauri o Joan Burdeus, per exemple.
La llei del #ChatControl i els lobbies tecnològics
Del que sí hem de parlar és del context en què apareix aquest documental. I és que allà a Europa, a la mare Brussel·les, ara mateix s’està discutint la iniciativa legislativa de Lluita contra los abusos sexuals a menors. I l’escàndol està servit. El que semblava una proposta per protegir els menors d’un tema tant sensible com la pederàstia ha resultat ser la fi de la inviolabilitat de la comunicació interpersonal: si s’aprova aquesta iniciativa, es podran rastrejar els missatges privats de whatsapp, una autèntica bestiesa que fins i tot els experts tècnics de la UE no han vist gens clar.
Però encara hi ha més: per poder entrar i rastrejar els missatges, calen eines per desencriptar i llegir imatges i textos. És a dir, cal una potentíssima indústria d’intel·ligència artificial al darrera que estigui a l’alçada de la demanda de serveis de vigilància que requeriria una activitat com aquesta. I aquest setembre s’ha fet palès el que molts sospitaven: darrera la iniciativa d’aquesta llei, els lobbies tecnològics han estat pressionant incansablement i, entre d’altres coses, s’han encarregat d’aliar-se i incentivar les ires del conservadorisme més reaccionari per estendre els seus discursos i pors sobre la sexualitat. Ho denunciava el passat 25 de setembre la investigació publicada pel BalkanInsight que va donar la volta al món i Xnet ho explicava també de manera molt entenedora: estem davant una campanya d’instrumentalització de les víctimes d’abusos i de propagació de pànic moral per ajudar a aprovar el #ChatControl i beneficiar els negocis IA que hi ha al darrera. I per acabar-ho d’adobar, la comissària d’Interior de la Unió Europea Ylva Johansson hi està implicada.
No ens hem adonat, però fa temps que hem acceptat i normalitzat la cultura de la vigilància. I això sí que és esgarrifós. Tenim un munt d’eines per vigilar els nostres fills, saber si van a classe o fan campana, saber les hores que porten amb el mòbil i limitar-les, saber on són físicament i per on es mouen. Aquesta batalla ja l’han guanyat les tecnològiques i és fàcil, doncs, que normalitzem els rastreig dels xats privats. Però una cosa és que pares i mares vigilin fills, i una altra ben diferent és que les empreses tecnològiques rastregin amb permís i com a servei als Estats tota la nostra vida privada. Es aquesta la solució per lluitar contra els abusos sexuals a menors?
Educació sexual feminista ja, si us plau
L’altra cara de la moneda, l’altra mesura política aplicable, seria un clàssic: educació, educació i educació. Però no caiguem en mantres buits ni llocs comuns. Entrem en matèria: l’educació afectiva i sexual ha estat una reivindicació històrica a Catalunya i a l’estat espanyol des de fa dècades. Si ens cenyim tan sols a la nostra història democràtica, podem pensar en les primeres Jornades Catalanes d’Educació Sexual celebrades el 18 de maig de 1979, en què ja es parlava de porno, identitats sexuals o diversitat funcional, o en les entitats dedicades a l’educació sexual sorgides a la dècada de 1980 com l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius i Sida Studi, i que ara son referents ineludibles.
Les entitats activistes que porten anys picant pedra ho tenen tot bastant clar: cal una educació afectiva i sexual feminista, respectuosa amb la diversitat i no feta des de la por o la biomedecina, sinó des del desig, el gaudi i l’autoconeixement. L’educació sexual feminista és, a més, una educació que parteix d’allò personal però incideix molt més enllà, perquè transforma la forma de relacionar-se: el treball amb els límits i el consentiment, el respecte i la tolerància, les relacions de poder… Tot el que aborda condueix a una transformació social profunda.
Tanmateix ni a escoles ni a instituts l’educació afectiva i sexual és obligatòria. Fa poc, per exemple, es va actualitzar el curriculum català i l’educació afectiva i sexual va ser la gran absent. I no serà perquè el curriculum no s’adapti als reptes del futur ni als lobbies del present: ja inclou programació informàtica i, com no, l’emprenedoria. Però l’educació afectiva i sexual d’infantil a primària és tant transversal i tant ubiqua i tant depenent de l’autonomia de centre que no l’acabem de trobar. On és l’assignatura? On són els docents especialistes? De moment, la bona notícia és que als repositoris de recursos del Departament d’Educació ja hi ha orientacions pedagògiques i s’ha publicitat l’obertura d’un procés participatiu per definir l’educació sexual a les escoles.
Però és que han passat més de quaranta anys de les Jornades Catalanes d’Educació Sexual. A què esperem, doncs? Si les televisions públiques decideixen estendre el terror porno, toca actuar de debò. I ara ens trobem entre donar peixet als lobbies tecnològics i el neoliberalisme ultraconservador que s’amaga darrera la llei del #ChatControl o introduir d’una vegada per totes l’educació afectiva i sexual a les escoles bressol, els centres de primària i els instituts. La nostra posició és clara: menys #ChatControl, menys cultura de la vigilància i més educació afectiva i sexual feminista ja, si us plau.
