L’escola contra la bretxa digital (II): unes dades massa llamineres

A Error 404: recurs no trobat en Bernat reflexionava sobre l’aterratge de maquinari a les aules de centres de màxima complexitat (CMC) de Catalunya. En aquesta segona part del reportatge sobre la bretxa digital, s’endinsa en el món de les dades amb les quals s’alimenten les plataformes de gestió educatives.

La bretxa digital a les escoles ‘de màxima complexitat’ no es resol només disposant d’ordinador i connexió a Internet. Ni es resol sabent utilitzar només les quatre eines bàsiques. Però és que fins i tot si es resolen aquests punts, els reptes que planteja la revolució digital actual no s’acaben aquí. Un cop tot l’alumnat de Catalunya superi les bretxes d’accés i de qualitat d’ús, hi ha tot un cantó fosc d’aquesta digitalització que també s’ha de tenir en compte: les dades que generen aquests ordinadors. Qui les ostenta, quin ús en fa, quin control en tenen els mateixos usuaris… Tota una sèrie de nous reptes que “posa en risc molts col·lectius ja per se marginalitzats”, apunta l’expert informàtic Pedro de Cos1, vinculat al Col·lectiu d’Escoles contra la Segregació.

En els seus orígens, la World Wide Web es va concebre com una xarxa descentralitzada, sense jerarquies i que havia d’afavorir el lliure l’intercanvi de coneixements. Aquesta internet inicial ha mort. Les grans corporacions tecnològiques -Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft, conegudes com a ‘GAFAM’- l’han convertit en un negoci d’allò més lucratiu, basat a comercialitzar les dades dels seus usuaris, apropiant-se dels ideals d’obertura i transparència inicials per adaptar-los a interessos comercials, segons detalla el periodista especialitzat en Internet Andrew Keen a ‘Internet no és la resposta’.

Una docent assenyala la pantalla amb la qual sembla que la seva estudiant hi està treballant, qui porta al cap uns cascos per sentir l'àudio de l'ordinador.

La bretxa digital a les escoles ‘de màxima complexitat’ no es resol només disposant d’ordinador i connexió a Internet.

Aquestes grans corporacions tecnològiques, ara, tenen posada la vista en l’àmbit educatiu. Una sèrie d’eines que promocionen com una ‘oportunitat’ per a l’aprenentatge digital, però que alhora comporten uns riscos associats a l’ús i la titularitat de les dades dels infants que utilitzen la tecnologia. De Cos apunta: “Imaginem-nos dues escoles de costat: a l’una hi van famílies de classe mitjana i a l’altra, famílies pobres. El coneixement que t’aporten les dades de les tablets que utilitzaran tots plegats és brutal. Quina garantia tenim de l’ús que es fa d’aquest coneixement? Corres el risc de ser vulnerable tota la teva vida!”

De Cos s’exclama del fet que les grans empreses tecnològiques compten amb grans quantitats d’informació del conjunt de la ciutadania, “i ara això s’estén als infants”. I apunta cap a un futur amenaçant: “Els governs estan intentant preveure quins grups socials seran més proclius a la violència: ‘Si aquest nen als vuit anys actua així, això vol dir que als 18 serà un d’aquesta altra manera’. Ara ens pot semblar molt surrealista, molt fora de lloc… però la realitat és que ja s’està fent !”

En plena pandèmia, col·lectius d’arreu del món van alertar del perill que suposava que les grans tecnològiques com Microsoft, GSMA, Weidong, Zoom Video Communication, KPMG, Coursera, Google i Facebook se sumessin a la “Global Coalition for Education” que promovia la UNESCO. El col·lectiu francès Solidarité Laïque asseverava: “Aquest és un assumpte d’alt risc que pot transformar l’educació en un simple mercat i, un cop més, penalitzar els més pobres (…). Malgrat que les intencions de la UNESCO són clarament admirables i necessàries, la Global Education Coalition ha donat poder als actors tecnològics comercials i a la indústria global de l’educació per esdevenir infraestructures globals per a l’educació durant i després de la crisi del Coronavirus. Siguin o no útils els seus serveis en l’actual context o més enllà, clarament aquesta coalició està facilitant les corporacions tecnològiques privades a expandir el seu abast i influència en l’educació pública”2.

Passada la pandèmia, Human Rights Watch va fer públic un informe3 en què va analitzar més de 150 productes tecnològics educatius i sosté que molts d’ells van servir per captar dades de multitud d’infants per després vendre-les a tercers. “Això vol dir que quan els infants usen internet podrien veure grans quantitats d’informació que les companyies volen que vegin. Això vol dir que les companyies estan canviant allò que els infants veurien normalment a internet”, alerten.

Imaginem-nos dues escoles de costat: a l’una hi van famílies de classe mitjana i a l’altra, famílies pobres. El coneixement que t’aporten les dades de les tablets que utilitzaran tots plegats és brutal. Quina garantia tenim de l’ús que es fa d’aquest coneixement? – De Cos

L’arqueòleg especialista en estratègia digital i president de la Fundació puntCAT Genís Roca coincideix plenament en el fet que la titularitat de les dades és un dels reptes als quals cal fer front. Tot amb tot, matisa: “Aquest no és un problema nou. És un problema que s’agreuja amb la digitalització, però l’empleat del teu banc ja sabia quant cobraves i en què t’ho gastaves. La informació personal en mans de terceres persones ha estat un problema sempre. Hem de fer-hi front, això sí.” I de la mateixa manera que la vaga de la Canadenca va servir al proletariat per adquirir tota una sèrie de drets durant la Revolució Industrial, farà falta, en un futur pròxim, una Canadenca 2.0 que posi fi als possibles abusos de les grans tecnològiques?

En canvi, es mostra convençut que aquest ús de les dades pot tenir un cantó d’allò més positiu: una mestra posa deures digitals per al dilluns vinent. Un alumne de seguida que arriba a casa es posa a fer-los i els enllesteix correctament en tan sols 30 minuts. Un altre, en canvi, s’espera fins al matí d’aquell mateix dilluns per fer-los de qualsevol manera en tan sols 5 minuts. “El sistema ho veu, i hi veu pautes. I pot recomanar un nou pla d’estudis. En aquest cas, el professorat podrà acompanyar l’alumne a l’hora d’adquirir millors processos d’aprenentatge, que s’organitzi millor…”4, exemplifica.

Sigui com sigui, Keen ja alertava el 2016: “Tots estem treballant gratuïtament per a Facebook i Google, fabriquem les dades personalíssimes que fan tan valuoses les seves empreses”. I la mateixa cancellera Angela Merkel exposava el 2018 que caldria trobar una solució a l’ús de les dades per part de les grans companyies “per garantir un món futur just i equitable”5, i concretament va proposar la creació d’impostos a l’ús d’aquestes dades.

Digitalitzar aporta beneficis?

Conscients d’aquesta situació, i de la mateixa manera que la internet inicial no és la d’ara, l’aproximació que hi fan centres educatius avantguardistes tampoc no és la mateixa ara que fa uns anys. El neurocientífic Michel Desmurget apunta a ‘La fábrica de cretinos digitales’: “Als EUA, els col·legis que van estar a l’avantguarda en el repartiment d’ordinadors entre els alumnes van decidir, fa ja deu anys (!), fer un gir de 180 graus, en vista de l’absència de resultats concloents.” L’investigador en comunicació Cristóbal Cobo també ressalta a ‘Acepto las condiciones’ l’exemple d’una escola modèlica de Washington DC: “Malgrat que hi havia una obertura important protecnològica, els estudiants no tenien autorització per tenir els seus mòbils durant tota la jornada escolar, ni tan sols durant l’esbarjo.”

Paral·lelament, la UNESCO realitza anualment un informe de seguiment de l’educació arreu del món. En una nota conceptual centrada específicament sobre educació i tecnologia per a aquest 2023, assegura que hi ha una “absència de proves dels beneficis de l’educació informàtica”6. Tanmateix, també sosté que “la tecnologia aporta múltiples beneficis a l’educació”, però avisa que “no són fàcils d’avaluar empíricament, a causa de la ubiqüitat, complexitat i heterogeneïtat de la tecnologia”.

La responsable de l’àmbit informàtic de l’escola Gabriel Castellà d’Igualada, Tais Espanyol, conscient d’aquesta realitat, també es pregunta: “Possiblement, hi ha famílies que a casa tenen moltes competències digitals i les seves escoles poden centrar-se en altres àmbits. Però si als nens i nenes del meu centre no els donem uns mínims coneixements digitals, on els adquiriran?” I sentencia: “És un peix que es mossega la cua!”

La UNESCO, de fet, apunta: “Totes les possibilitats que ofereix la tecnologia queden en no res si només són accessibles per a les persones més riques i els països més rics. Per definició, la difusió de la tecnologia és un procés gradual. No obstant això, la qüestió de la difusió equitativa no rep suficient atenció per part dels encarregats de formular polítiques.”

Apareix una docent, en actitud reflexiva, mirant una pantalla, acompanyada de gent al seu voltant, durant un taller formatiu.

Possiblement, hi ha famílies que a casa tenen moltes competències digitals i les seves escoles poden centrar-se en altres àmbits. Però si als nens i nenes del meu centre no els donem uns mínims coneixements digitals, on els adquiriran? – Tais Espanyol

Google a l’aula

El col·lectiu Xnet va endegar una campanya el 2019 perquè les escoles es neguessin a utilitzar les eines de Google7 alertant que la multinacional emmagatzema informació sobre “comportaments psicològics, acadèmics, culturals i la seva evolució; relacions socials entre alumnes pel que fa a companys, grups-classe, escola i barri; converses i temes de conversa; usos d’eines i serveis addicionals (Youtube, Gmail, Hangout, Drive, etc.) i xarxes socials; informes i treballs escolars; dispositius utilitzats i geolocalització”. Totes aquestes dades serien “no només un primer pas necessari per realitzar una classificació selectiva de les persones”, sinó que també servirien per acabar classificant els alumnes “com a productes”. De Cos hi afegeix: “Els centres educatius van pel camí de convertir-se en jaciments de mineria de dades per a organitzacions diverses.”

Però el dia a dia als centres educatius és complicat. La tècnica docent del Centre de Recursos Pedagògics Específics de Suport a la Innovació i la Recerca Educativa del Departament d’Educació (CESIRE), Sílvia Zurita, recalca: “A mi el monopoli de Google em fa molta por, però això és a nivell molt macro. Si em nego a fer servir Google a l’aula… què passa? Vaig intentar que el meu centre treballés amb Linux, amb Linkat, i va ser un desastre absolut. Després d’uns anys de militància, vaig plegar veles. És hiperdifícil ser contracultural en això, a nivell de centre. Com vius al marge dels gegants de la informàtica?” 

De Cos exclama: “Google, pedagògicament, no aporta res!” Zurita el confronta: “Google pedagògicament aporta molt. Un correu a cada nen, que és molt! Si jo m’haig de muntar un servidor de correu… com ho fem? Caldria un informàtic a cada centre!”.

A mi el monopoli de Google em fa molta por, però això és a nivell molt macro. Si em nego a fer servir Google a l’aula… què passa? Vaig intentar que el meu centre treballés amb Linux, amb Linkat, i va ser un desastre absolut. Després d’uns anys de militància, vaig plegar veles. És hiperdifícil ser contracultural en això, a nivell de centre. Com vius al marge dels gegants de la informàtica? – Sílvia Zurita

Mirada a llarg termini

El conjunt del planeta està vivint una transició tant del model productiu com del model de vida. “I tota la nostra vida es veurà caracteritzada per aquesta transició”, incideix Roca. “Com que la tecnologia és molt vertiginosa, tot s’ha tornat molt curt-placista, ens hem acostumat que tot és molt vertiginós. I com que s’alimenta molt la idea d’aquest marc mental de vertiginós, t’obligues a trobar solucions ràpides i vertiginoses”, hi afegeix. I quan es busquen solucions immediates a problemes poc analitzats, generalment el resultat que se n’acaba aconseguint no és òptim.

La Revolució Industrial va durar dècades. Roca recalca que la vaga de la Canadenca va tenir lloc el 1919, gairebé cent anys després que s’instal·lés la primera fàbrica de vapor a Catalunya. En aquesta mateixa línia, Cobo recorda que el cinturó de seguretat als cotxes no es va inventar fins al cap de 60 anys de construir-se el primer automòbil. Des d’aquesta perspectiva comparada, Roca apunta: “Aquesta revolució digital també durarà dècades. Per tant, benvingut el disseny de solucions que puguin trigar també dècades a ser implementades. Tenim tot tipus de problemes: n’hi ha d’urgents, però també n’hi ha que s’han de resoldre en els propers 15 anys. Hi ha d’haver plans a llarg termini. En salut hi ha plans a vint anys vista. En educació s’ha deixat de fer, es considera estúpid fer plans amb aquesta perspectiva. I no conec cap indústria que no tingui una visió a vint anys vista.

Apareixen dues persones mirant una pantalla d'ordinador on hi ha un codi de programació.

Hi ha d’haver plans a llarg termini. En salut hi ha plans a vint anys vista. En educació s’ha deixat de fer, es considera estúpid fer plans amb aquesta perspectiva. I no conec cap indústria que no tingui una visió a vint anys vista. – Cristóbal Cobo

Solucions

Si superar la bretxa digital entre l’alumnat de Catalunya -ja sigui als centres ‘de màxima complexitat’, ja sigui als centres ordinaris- ja és un repte majúscul8, fer front a tot aquest nou horitzó es planteja com un objectiu inassolible des de la institució escolar. Superar la bretxa d’ús i d’empoderament hauria d’estar a l’agenda de totes les escoles. En canvi, resoldre els debats sobre la privacitat de les dades, els riscos i les amenaces que comporta la digitalització de l’educació hauria d’estar a l’agenda política general. 

Seixanta anys van passar, des que es va inventar el cinturó de seguretat als cotxes. Trobar mecanismes de protecció de l’usuari davant la digitalització també requerirà un cert temps. “L’únic que hi ha clar és que hi ha molta feina al davant si no volem que l’àmbit digital acabi per ser un hàndicap i no un avantatge, una eina transformadora, una oportunitat”, conclou De Cos.Si un caramel a la porta d’una escola dura no res perquè la canalla de seguida se’l menja, una dada a dins de l’escola també dura no res perquè les grans tecnològiques l’emmagatzemen. I poder comparar les dades emmagatzemades de l’escola A amb les de l’escola B, encara és més llaminer. Cobo, de fet, tanca el seu assaig amb un capítol que porta un títol aclaridor: “Sortir de l’era de la ingenuïtat.” Ser conscients que comporta la digitalització més enllà del missatge oficial ja és un primer pas per poder-hi incidir.

 

(*1) Pots sentir la intervenció del Pedro parlant sobre Segregació Escolar en la seva participació a El Matí de Barcelona (30 de Maig, 2019).

(*2) Pots llegir la totalitat d’aquesta notícia a Attention: risque majeur de privatisation de l’éducation mondiale!

(*3) “How Dare They Peep into My Private Life?”, Children’s Rights Violations by Govenrments that Endorsed Online Learning During the Covid-19 Pandemic

(*3) Podeu consultar els reptes educatius que suposa la plataformització educativa en clau d’Equitat Digital a: https://equitatdigital.cat/labs/dades-etiques/

(*5) Podeu consultar l’informe Taxes coming to big data in Germany?

(*6) Trobareu a continuació un resum a l’informe Nota conceptual del Informe de seguimiento de la educación en el mundo 2023 sobre tecnología y educación

(*7) Podeu llegir el manifest d’Xnet a la seva publicació No firméis la autorización para utilizar Google Suite en las escuelas

(*8) Podeu recuperar la primera part d’aquest reportatge a L’escola contra la bretxa digital (I): error 404, recurs no trobat