Són elles i les hem desxifrat: les primeres teixidores de programari informàtic. Als 60, a Catalunya, es fabriquen els primers ordinadors. Funcionaven amb plaques de fils de coure tramats per dones. Són la història de la informàtica femenina i desconeguda
La Lola i la Teresa encara no ho sabien, però estaven a punt d’entrar en la Història de la Informàtica per ser de les primeres teixidores de programari de tot l’Estat espanyol. Ara, totes dues jubilades, es mostren modestes i treuen mèrit a la seva aportació.
La Lola explica l’arribada a la capital catalana: “El meu oncle Antonio li va dir al pare que faltaven noies a la seva empresa. I així va començar tot”, explica. L’empresa en qüestió era Telesincro Factor, la primera companyia que va fabricar ordinadors a tot l’Estat espanyol. Fundada el 1963 pels enginyers Joan Majó, Antoni Clavell i Joan Peracaula, van treure al mercat el Factor-P. “P de primer”, explica en Joan Majó, qui, anys més tard, seria ministre d’Indústria i Energia (1985 i 1986). Els inicis de Telesincro van ser igual de modestos que el de les multinacionals més exitoses de la informàtica actual –Apple, Microsoft, Google o Amazon. La companyia catalana va començar en un soterrani amb molt pocs recursos.
En acabar la carrera, en Majó va tenir l’oportunitat de fer una estada a la Compagnie General des Automatismes (París) i una altra a la Philips (Eindhoven, Països Baixos). Allà va veure clar que el negoci eren els “petits sistemes informàtics d’oficina” o “facturadores automàtiques”. Aquestes màquines funcionaven amb unes plaques fetes a mà, que ja s’utilitzaven en els programes informàtics de les missions espacials de la NASA. L’enginyera de sistemes Margaret Hamilton –directora la Divisió d’Enginyeria del Massachussets Institute of Technology– va desenvolupar el programa de l’Apollo que funcionava amb plaques Little Old Ladies (LOL), en referència a les dones que teixien fils de coure per a anells de ferrita.
Però quan les Carmona van arribar a Barcelona, Telesincro era una gran empresa de fabricació d’ordinadors: tenia un 16% de les vendes del sector, diferents delegacions per Espanya, i una a Lisboa. “Hi havia altres empreses que ens feien la competència i venien ordinadors a Catalunya, però totes eren estrangeres, com ara Nixdor, NCR o Philips”, afegeix en Majó.
Sense tenir-ne experiència
Tornem a les teixidores, autèntiques protagonistes d’aquest reportatge. “Vam anar per fer l’entrevista de selecció al carrer Rocafort, 98-100, de Barcelona. Tot l’edifici era de l’empresa. Hi devia haver un centenar de treballadors, aproximadament. Ens van fer una petita prova que consistia a fer una soldadura. Mai no havíem vist un soldador”, continua la Lola amb un somriure.
“El cap de producció ens va dir que podíem començar dilluns a la secció de Teixit. Era el 2 de gener de 1973. Jo tenia 20 anys i la meva germana, 18”. A elles no els importava si la feina era dura, si s’havien d’aixecar a quarts de sis de la matinada, si treballaven sis dies a la setmana o havien de fer hores extres. “Nosaltres només volíem estar juntes, mai no ens havíem separat”. Telesincro, en aquella època, era una companyia feta de vincles perquè les vacants sempre les oferien primer als familiars o coneguts dels treballadors de més confiança.
Eren conscients les teixidores que aquell aparell que ajudaven a fabricar revolucionaria el món? I que acabaria sent una miniatura a les nostres mans? “No en teníem ni idea. No creguis que ens explicaven gaire”, respon la Teresa. “S’havia de ser molt puntual, disciplinada i concentrar-se en la feina”, apunta la Lola. Les cordoveses no van trigar gaire a ser les millors teixint plaques. “Era una feina delicada, només la podíem fer dones. Però se li agafava el truc ràpidament”, explica la Teresa, tímida.
La Lola fica cullerada per recordar que, al poble, l’àvia les obligava a brodar, a cosir, per aigua pels animals a la font. Tenien disciplina des de ben petites. “Les noies sempre estàvem fent tasques a la llar. Mai no paràvem. Els nois no, ells podien jugar al carrer. Eren altres temps”. Potser per aquesta àvia obstinada a fer dones de profit, les germanes es van fer de seguida imprescindibles a Telesincro. No eren les úniques. N’hi havia d’altres –expliquen–, la majoria molt joves, amb mans delicades, capaces de trenar hàbilment el fil de coure i fer soldadures perfectes i brillants.
Les rutines estaven molt marcades i no hi havia temps per perdre. Des del moment en què un client demanava un ordinador fins a l’entrega, podien passar un parell de mesos perquè, encara que els programes informàtics feien les mateixes tasques, sempre s’acabaven personalitzant per a cada empresa. “Els programadors et portaven una carpeta d’anelles amb fulles on estava traçat el recorregut que havien de seguir els fils de coure a les plaques. Cada fil ocupava una fulla”, recorda la Lola. “El primer que fèiem era repassar amb boli per on havíem de passar el coure. Cada programa informàtic podia tenir entre 75 i 100 fulls”, aclareix per fer entendre la complexitat de la tasca.
Creadores d’algorismes
A Barcelona, el departament de programació estava format exclusivament per homes. Però se sap que el 1974, a la seu de València, va entrar la Rosa Casellas, que es convertiria en la primera dona programadora de Telesincro. Una excepció, perquè, per norma, les dones eren només teixidores, per les seves mans delicades. Si el programa informàtic estava ben executat, serviria per dur la comptabilitat d’una empresa, el control de les nòmines o els albarans de comandes de manera automatitzada.
“L’encarregat ens donava una nova placa”, explica la Teresa. “Per crear el programa afegíem nuclis de ferrita, uns minúsculs anells amb una alta permeabilitat magnètica que venien en unes caixetes de plàstic”. I continua la Lola amb els detalls de la tasca: “Cada placa tenia 32 fileres per 22 columnes. En total, posàvem 704 nuclis de ferrita. El fil de coure l’havíem de passar per aquests anells tantes vegades com indicava el programari dibuixat en paper, que podien ser milers de vegades. Al final de cada fila, s’havia de fer una soldadura perfecta i brillant. Quan arribaves al full seixantè ja era molt complicat, perquè gairebé no quedava espai per on passar el fil sense que es trenqués ni rasqués”.
La tasca de les teixidores anava molt lligada a la manera com s'emmagatzemaven en aquella època els programes d'ordinador. Abans que arribessin elles, es feia en unes cintes perforades i després amb les cintes magnètiques, però entremig hi va haver l'època de les plaques amb nuclis de ferrita. Les dones teixien el que s'anomenaven subrutines, és a dir, les operacions matemàtiques que resolien un problema. “En el fons estaven creant algorismes”, explica Joan Majó. “Quan passaven o deixaven fora dels anells de ferrita el fil de coure, creaven els 0 i 1 d’un programari. Ara estan emmagatzemats a l’ordinador, però abans s’havien de fer a mà. Quan passaves fil de coure per una filera que no portava ferrita, era un 0. I, si n’hi havia, era un 1. A la placa s’afegia un transistor soldat”. Majó recorda amb un somriure que Fonter –la companyia d’aigües gironina– va ser dels primers clients que va confiar en els ordinadors de Telesincro. “Era el 1968 i en va adquirir un per dur la comptabilitat”.
Les germanes també expliquen que hi havia programaris que trigaven a fer-los tres setmanes, d'altres un mes. Però després s’havia de comprovar que funcionés. Es passava al client per a una primera prova. Tornava la placa per fer-li ajustaments. I llavors no era com ara, que es pot corregir picant unes quantes línies de codi. “A vegades, arribava una placa que ja havies fet l’any anterior, però calia ampliar-la. Era una tasca titànica: s’havia de desfer el fil teixit amb unes pinces, amb molta delicadesa per no afectar la resta i empalmar de nou”, comenta la Teresa.
Només elles sabien teixir
Els errors podien ser del programador que no havia dibuixat bé o de la teixidora. “Què es pretenia?”, diu la Lola. “Que la teixidora mai no s’equivoqués, perquè era una pèrdua de diners enorme per a l’empresa. Havies d’estar molt concentrada a la feina, tenir bona vista, que la ferrita no quedés atapeïda de fils, que no es veiessin els empelts, etc.”.
La Teresa apunta que és com quan fas un vestit, que no es poden veure els repunts, ni fils penjant. “Com si les mans no haguessin tocat la placa després d’una reparació o ampliació. Les soldadures, molt brillants, sense forats, perquè no servia”. I recorda que, abans de començar, la placa s’havia d’estendre per terra: un, dos o fins a tres metres de fil de coure, intentant que no s'emboliqués, per anar més ràpides en la producció. “Si venia algú a preguntar-te qualsevol cosa, s’havia de situar darrere teu per parlar-te, perquè el fil era sagrat. Els programadors sabien que, si es posaven al davant, podien espatllar la feina”.
Feien jornades de 8 hores més les extres, perquè de feina no en faltava. Van entrar que cobraven 6.800 pessetes, però al cap de tres mesos ja van augmentar-los el sou i eren fixes. Les germanes expliquen que donaven a la família tot el que guanyaven, però que la part de les extres era per a les despeses personals. “A tres quarts de set del matí ja havíem de ser al nostre lloc amb la bata posada. Si no fallaves mai, al final de l'any cobraves 7 mil pessetes extres. Nosaltres sempre les vam cobrar”, explica la Lola, somrient. “Dissabte treballàvem fins a tres quarts de tres de la tarda. I tornàvem de pressa a casa per veure els dibuixos de la Heidi! Imagina”.
Les teixidores anaven molt buscades. No només a Telesincro, sinó també fora. Molts dels programadors tenien clients externs que els demanaven plaques amb programes específics. Així que, en caps de setmana i a casa, les cordoveses encara agafaven el fil de coure, els anells de ferrita i l’estany per elaborar més memòries que anirien a ordinadors d’altres empreses. Després, elles acompanyaven els programadors a la visita del client alternatiu per donar explicacions del teixit de la placa.
Del Factor-P a l’U
Els ordinadors van anar evolucionant i, al cap de pocs anys, el Factor-P ja era una relíquia, tot i que es continuava venent. Aviat arribarien els models Factor-Q, R, S, T i U, que va ser l’últim que Telesincro va produir. No obstant això, el gran canvi va ser l’S, fabricat per primer cop el 1969. Era una mica més gran, amb disc dur (un timbal magnètic) que feia de magatzem de dades, i substituïa les matrius d’anells de ferrita. A diferència dels anteriors models, el Factor-S no es millorava cada any, ja que era prou potent per durar més. El preu dels diferents ordinadors oscil·lava entre les 100.000 pessetes del Factor-P i els 2 milions de l’U, que ara sí que tenia l'aspecte d'un armari, per la seva grandària.
Tot i això, les teixidores seguien treballant amb les plaques per als clients que no es podien permetre econòmicament el model més avançat. Amb els anys, el programari va deixar de dissenyar-se en paper i va fer-se amb teclat, i va emmagatzemar-se en discos magnètics. Però encara estem en la prehistòria de la informàtica, perquè fins al 1984 no van arribar els ordinadors personals domèstics a les cases.
Què va passar amb les cordoveses, si els ordinadors evolucionaven i el fil de coure ja no precisava les seves mans delicades? La Teresa va deixar la secció de teixit un any després, i el 1974 va passar al departament de personal, on controlava l’absentisme laboral de l’empresa. Recorda que l’ambient no era el mateix, però que es va adaptar igualment. Allà es va quedar 30 anys més. La Lola va viure l’evolució de les màquines amb canvis en la producció. A principi dels anys 80, va desaparèixer la secció de teixit i la van recol·locar en altres departaments. “Els ordinadors es modernitzaven”, explica la germana gran. “L’empresa va portar una màquina que havia costat més de 12 milions de pessetes, amb molts braços que ho feien gairebé tot. Nosaltres havíem de posar-hi els components”. “Eren altres temps”, insisteix. “Hi havia una persona que controlava quant trigaven a fer cada part del procés, per optimitzar la producció i pressionar el personal que anava més lent”.
La desaparició de Telesincro
El 1976, Telesincro va ser adquirida per la Societat Espanyola de Comunicacions i Informàtica (SECOINSA), creada per l’Institut Nacional d’Indústria, Telefònica i Fujitsu. I en Joan Majó va abandonar el càrrec de president. Anys més tard, l’empresa va passar a mans de la francesa Bull, que després es reconvertiria en Ingenico. Aquesta última va ser venuda també als nord-americans de Celestica. En aquell moment, ja no fabricaven ordinadors, sinó terminals de pagaments electrònics o el que coneixem com a datàfon.
Entretant, les germanes de Baena van continuar juntes fins al 1992. En aquell moment, la Lola va tenir dues operacions a la mà dreta per tendinitis, va agafar la baixa durant mesos i després es va dedicar a criar el seu fill que acabava de néixer. La Teresa va continuar fins al 2005, quan Celestica va traslladar tota la seva producció a la República Txeca perquè la mà d’obra i la producció sortien més barates. Després va passar per diferents empreses i, en els darrers anys, s’ha fet càrrec de la consergeria de dos edificis. Amb 65 anys, la Teresa estrena la jubilació.
La societat digital no els interessa
Pot sorprendre, però ara cap de les dues no es mira la tecnologia miniaturitzada que portem a les butxaques amb interès. “Manca comunicació real”, diuen, “malgrat que la tecnologia està dissenyada per comunicar-se millor”. La Lola insisteix: “Jo no vull saber res de xarxes socials. Només tinc Whatsapp i el faig servir molt poc. No vull saber res d’ordinadors. En tenia un, el vaig prestar un dia i, quan estaven a punt de tornar-me’l, vaig dir que no el necessitava”. La seva afició és sortir a caminar dues o tres hores diàries. Això sí, amb el mòbil. “Perquè faig fotos de plantes que em trobo pel camp, de flors o d’ocells. En tinc moltíssimes. Quan tinc la memòria plena, les esborro i torno a fer-ne més”.
La Teresa afegeix que no els cal més tecnologia que la de sempre. “Ens truquem dues vegades al dia per saber com està l’altra germana. Jo tampoc no tinc ordinador. Si he de fer alguna gestió, la faig per telèfon, que és més fàcil de solucionar. Res en digital. El mòbil atabala molt”. Opinen que es donen situacions molt estranyes en què la gent queda per xerrar o prendre alguna cosa i no ho fan. “Miren el mòbil o escriuen a altres persones que no són allà davant”, comenta la Teresa, desconcertada. Reconeixen que la tecnologia ha estat un avenç enorme, sobretot en la salut o la comunicació. “Però, com deia Miguel Delibes” –apunta la Lola, aixecant el dit com profetitzant– ‘“qualsevol avenç té un retrocés’”. I somriu.
La Teresa es pregunta on vol arribar la humanitat amb la tecnologia, perquè, a parer seu, estem perdent moments importants de la vida. “La naturalitat, el do de la paraula. A vegades, no interessa o no ens preocupa el que passa al nostre costat, però sabem què passa a l’altra punta del món”. I explica la incongruència d’un municipi holandès, on s’ha instal·lat un senyal lluminós a terra, al costat dels semàfors, perquè els vianants que van mirant el mòbil s’assabentin que poden ser atropellats. “És de bojos, no em diguis”, sentencia.