Les dones dels algorismes

Quan pensem en els primers ordi­na­dors, ens imagi­nem aparells gegan­tins, grans com arma­ris, folrats de mil botons i que només els podien fer funci­o­nar homes experts en la infor­mà­tica de l’època. Però res més allu­nyat de la reali­tat. Els primers ordi­na­dors fabri­cats a Cata­lu­nya s’as­sem­bla­ven a les màqui­nes d’es­criure elèc­tri­ques. Es venien junta­ment amb una taula escrip­tori, dotada d’un compar­ti­ment on es guar­dava una memò­ria que consis­tia en unes plaques de fils de coure trama­des per dones. Els progra­ma­dors disse­nya­ven en paper el progra­mari, i les teixi­do­res el feien reali­tat trenant el coure amb molta deli­ca­desa durant setma­nes o mesos. Però comen­cem pel prin­cipi.

Aquesta és la histò­ria de dues germa­nes, la Lola i la Teresa Carmona, nascu­des a Baena (Còrdova). De molt joves van venir a viure amb la famí­lia a Barce­lona. Era la dècada dels 70 i la moder­ni­tat ja tenia ganes d’en­trar per la porta de casa després d’anys de tanca­ment i repres­sió. En parau­les de l’es­crip­tor Josep Vall­verdú, “Cata­lu­nya comen­çava a desen­vo­lu­par-se, el turisme arra­sava a la costa, la joven­tut aban­do­nava el camp per anar a treba­llar a les ciutats, la dona s’eman­ci­pava, el Seat 127 causava furor i els cape­llans s’atre­vien a sortir al carrer sense sotana”. A l’al­tra banda de l’At­làn­tic, Pino­chet ender­ro­cava el govern de Salva­dor Allende a Xile, el femi­nisme s’en­for­tia als EUA i el Washing­ton Post rebia el Pulit­zer per les seves inves­ti­ga­ci­ons en l’es­càn­dol Water­gate.

La Lola i la Teresa encara no ho sabien, però esta­ven a punt d’en­trar en la Histò­ria de la Infor­mà­tica per ser de les prime­res teixi­do­res de progra­mari de tot l’Es­tat espa­nyol. Ara, totes dues jubi­la­des, es mostren modes­tes i treuen mèrit a la seva apor­ta­ció.

La Lola explica l’ar­ri­bada a la capi­tal cata­lana: “El meu oncle Anto­nio li va dir al pare que falta­ven noies a la seva empresa. I així va comen­çar tot”, explica. L’em­presa en qües­tió era Tele­sin­cro Factor, la primera compa­nyia que va fabri­car ordi­na­dors a tot l’Es­tat espa­nyol. Fundada el 1963 pels engi­nyers Joan Majó, Antoni Clavell i Joan Pera­caula, van treure al mercat el Factor-P. “P de primer”, explica en Joan Majó, qui, anys més tard, seria minis­tre d’In­dús­tria i Ener­gia (1985 i 1986). Els inicis de Tele­sin­cro van ser igual de modes­tos que el de les multi­na­ci­o­nals més exito­ses de la infor­mà­tica actual –Apple, Micro­soft, Google o Amazon. La compa­nyia cata­lana va comen­çar en un soter­rani amb molt pocs recur­sos.

En acabar la carrera, en Majó va tenir l’opor­tu­ni­tat de fer una estada a la Compag­nie Gene­ral des Auto­ma­tis­mes (París) i una altra a la Philips (Eind­ho­ven, Països Baixos). Allà va veure clar que el negoci eren els “petits siste­mes infor­mà­tics d’ofi­cina” o “factu­ra­do­res auto­mà­ti­ques”. Aques­tes màqui­nes funci­o­na­ven amb unes plaques fetes a mà, que ja s’uti­lit­za­ven en els progra­mes infor­mà­tics de les missi­ons espa­ci­als de la NASA. L’en­gi­nyera de siste­mes Marga­ret Hamil­ton –direc­tora la Divi­sió d’En­gi­nye­ria del Massa­chus­sets Insti­tute of Tech­no­logy– va desen­vo­lu­par el programa de l’Apo­llo que funci­o­nava amb plaques Little Old Ladies (LOL), en refe­rèn­cia a les dones que teixien fils de coure per a anells de ferri­ta­.

Però quan les Carmona van arri­bar a Barce­lona, Tele­sin­cro era una gran empresa de fabri­ca­ció d’or­di­na­dors: tenia un 16% de les vendes del sector, dife­rents dele­ga­ci­ons per Espa­nya, i una a Lisboa. “Hi havia altres empre­ses que ens feien la compe­tèn­cia i venien ordi­na­dors a Cata­lu­nya, però totes eren estran­ge­res, com ara Nixdor, NCR o Philips”, afegeix en Majó.

Sense tenir-ne expe­ri­èn­cia

Tornem a les teixi­do­res, autèn­ti­ques prota­go­nis­tes d’aquest repor­tatge. “Vam anar per fer l’en­tre­vista de selec­ció al carrer Roca­fort, 98–100, de Barce­lona. Tot l’edi­fici era de l’em­presa. Hi devia haver un cente­nar de treba­lla­dors, apro­xi­ma­da­ment. Ens van fer una petita prova que consis­tia a fer una solda­dura. Mai no havíem vist un solda­dor”, conti­nua la Lola amb un somriure.

“El cap de produc­ció ens va dir que podíem comen­çar dilluns a la secció de Teixit. Era el 2 de gener de 1973. Jo tenia 20 anys i la meva germana, 18”. A elles no els impor­tava si la feina era dura, si s’ha­vien d’ai­xe­car a quarts de sis de la mati­nada, si treba­lla­ven sis dies a la setmana o havien de fer hores extres. “Nosal­tres només volíem estar juntes, mai no ens havíem sepa­rat”. Tele­sin­cro, en aque­lla època, era una compa­nyia feta de vincles perquè les vacants sempre les oferien primer als fami­li­ars o cone­guts dels treba­lla­dors de més confi­ança.

Eren cons­ci­ents les teixi­do­res que aquell aparell que ajuda­ven a fabri­car revo­lu­ci­o­na­ria el món? I que acaba­ria sent una mini­a­tura a les nostres mans? “No en teníem ni idea. No creguis que ens expli­ca­ven gaire”, respon la Teresa. “S’ha­via de ser molt puntual, disci­pli­nada i concen­trar-se en la feina”, apunta la Lola. Les cordo­ve­ses no van trigar gaire a ser les millors teixint plaques. “Era una feina deli­cada, només la podíem fer dones. Però se li agafava el truc ràpi­da­ment”, explica la Teresa, tímida.

La Lola fica culle­rada per recor­dar que, al poble, l’àvia les obli­gava a brodar, a cosir, per aigua pels animals a la font. Tenien disci­plina des de ben peti­tes. “Les noies sempre està­vem fent tasques a la llar. Mai no parà­vem. Els nois no, ells podien jugar al carrer. Eren altres temps”. Potser per aquesta àvia obsti­nada a fer dones de profit, les germa­nes es van fer de seguida impres­cin­di­bles a Tele­sin­cro. No eren les úniques. N’hi havia d’al­tres –expli­quen–, la majo­ria molt joves, amb mans deli­ca­des, capa­ces de trenar hàbil­ment el fil de coure i fer solda­du­res perfec­tes i brillants.

Les ruti­nes esta­ven molt marca­des i no hi havia temps per perdre. Des del moment en què un client dema­nava un ordi­na­dor fins a l’en­trega, podien passar un parell de mesos perquè, encara que els progra­mes infor­mà­tics feien les matei­xes tasques, sempre s’aca­ba­ven perso­na­lit­zant per a cada empresa. “Els progra­ma­dors et porta­ven una carpeta d’ane­lles amb fulles on estava traçat el recor­re­gut que havien de seguir els fils de coure a les plaques. Cada fil ocupava una fulla”, recorda la Lola. “El primer que fèiem era repas­sar amb boli per on havíem de passar el coure. Cada programa infor­mà­tic podia tenir entre 75 i 100 fulls”, acla­reix per fer enten­dre la comple­xi­tat de la tasca.

Crea­do­res d’al­go­ris­mes

A Barce­lona, el depar­ta­ment de progra­ma­ció estava format exclu­si­va­ment per homes. Però se sap que el 1974, a la seu de Valèn­cia, va entrar la Rosa Case­llas, que es conver­ti­ria en la primera dona progra­ma­dora de Tele­sin­cro. Una excep­ció, perquè, per norma, les dones eren només teixi­do­res, per les seves mans deli­ca­des. Si el programa infor­mà­tic estava ben execu­tat, servi­ria per dur la comp­ta­bi­li­tat d’una empresa, el control de les nòmi­nes o els alba­rans de coman­des de manera auto­ma­tit­zada.

“L’en­car­re­gat ens donava una nova placa”, explica la Teresa. “Per crear el programa afegíem nuclis de ferrita, uns minúsculs anells amb una alta perme­a­bi­li­tat magnè­tica que venien en unes caixe­tes de plàs­tic”. I conti­nua la Lola amb els detalls de la tasca: “Cada placa tenia 32 file­res per 22 colum­nes. En total, posà­vem 704 nuclis de ferrita. El fil de coure l’ha­víem de passar per aquests anells tantes vega­des com indi­cava el progra­mari dibui­xat en paper, que podien ser milers de vega­des. Al final de cada fila, s’ha­via de fer una solda­dura perfecta i brillant. Quan arri­ba­ves al full seixantè ja era molt compli­cat, perquè gairebé no quedava espai per on passar el fil sense que es tren­qués ni rasqués”.

La tasca de les teixi­do­res anava molt lligada a la manera com s’em­ma­gat­ze­ma­ven en aque­lla època els progra­mes d’or­di­na­dor. Abans que arri­bes­sin elles, es feia en unes cintes perfo­ra­des i després amb les cintes magnè­ti­ques, però entre­mig hi va haver l’època de les plaques amb nuclis de ferrita. Les dones teixien el que s’ano­me­na­ven subru­ti­nes, és a dir, les opera­ci­ons mate­mà­ti­ques que reso­lien un problema. “En el fons esta­ven creant algo­ris­mes”, explica Joan Majó. “Quan passa­ven o deixa­ven fora dels anells de ferrita el fil de coure, crea­ven els 0 i 1 d’un progra­mari. Ara estan emma­gat­ze­mats a l’or­di­na­dor, però abans s’ha­vien de fer a mà. Quan passa­ves fil de coure per una filera que no portava ferrita, era un 0. I, si n’hi havia, era un 1. A la placa s’afe­gia un tran­sis­tor soldat”. Majó recorda amb un somriure que Fonter –la compa­nyia d’ai­gües giro­ni­na– va ser dels primers clients que va confiar en els ordi­na­dors de Tele­sin­cro. “Era el 1968 i en va adqui­rir un per dur la comp­ta­bi­li­tat”.

Les germa­nes també expli­quen que hi havia progra­ma­ris que triga­ven a fer-los tres setma­nes, d’al­tres un mes. Però després s’ha­via de compro­var que funci­o­nés. Es passava al client per a una primera prova. Tornava la placa per fer-li ajus­ta­ments. I llavors no era com ara, que es pot corre­gir picant unes quan­tes línies de codi. “A vega­des, arri­bava una placa que ja havies fet l’any ante­rior, però calia ampliar-la. Era una tasca tità­nica: s’ha­via de desfer el fil teixit amb unes pinces, amb molta deli­ca­desa per no afec­tar la resta i empal­mar de nou”, comenta la Teresa.

Només elles sabien teixir

Els errors podien ser del progra­ma­dor que no havia dibui­xat bé o de la teixi­dora. “Què es prete­nia?”, diu la Lola. “Que la teixi­dora mai no s’equi­vo­qués, perquè era una pèrdua de diners enorme per a l’em­presa. Havies d’es­tar molt concen­trada a la feina, tenir bona vista, que la ferrita no quedés atape­ïda de fils, que no es veies­sin els empelts, etc.”.

La Teresa apunta que és com quan fas un vestit, que no es poden veure els repunts, ni fils penjant. “Com si les mans no hagues­sin tocat la placa després d’una repa­ra­ció o ampli­a­ció. Les solda­du­res, molt brillants, sense forats, perquè no servia”. I recorda que, abans de comen­çar, la placa s’ha­via d’es­ten­dre per terra: un, dos o fins a tres metres de fil de coure, inten­tant que no s’em­bo­li­qués, per anar més ràpi­des en la produc­ció. “Si venia algú a pregun­tar-te qual­se­vol cosa, s’ha­via de situar darrere teu per parlar-te, perquè el fil era sagrat. Els progra­ma­dors sabien que, si es posa­ven al davant, podien espat­llar la feina”.

Feien jorna­des de 8 hores més les extres, perquè de feina no en faltava. Van entrar que cobra­ven 6.800 pesse­tes, però al cap de tres mesos ja van augmen­tar-los el sou i eren fixes. Les germa­nes expli­quen que dona­ven a la famí­lia tot el que guanya­ven, però que la part de les extres era per a les despe­ses perso­nals. “A tres quarts de set del matí ja havíem de ser al nostre lloc amb la bata posada. Si no falla­ves mai, al final de l’any cobra­ves 7 mil pesse­tes extres. Nosal­tres sempre les vam cobrar”, explica la Lola, somri­ent. “Dissabte treba­llà­vem fins a tres quarts de tres de la tarda. I tornà­vem de pressa a casa per veure els dibui­xos de la Heidi! Imagina”.

Les teixi­do­res anaven molt busca­des. No només a Tele­sin­cro, sinó també fora. Molts dels progra­ma­dors tenien clients externs que els dema­na­ven plaques amb progra­mes espe­cí­fics. Així que, en caps de setmana i a casa, les cordo­ve­ses encara agafa­ven el fil de coure, els anells de ferrita i l’es­tany per elabo­rar més memò­ries que anirien a ordi­na­dors d’al­tres empre­ses. Després, elles acom­pa­nya­ven els progra­ma­dors a la visita del client alter­na­tiu per donar expli­ca­ci­ons del teixit de la placa.

Del Factor-P a l’U

Els ordi­na­dors van anar evolu­ci­o­nant i, al cap de pocs anys, el Factor-P ja era una relí­quia, tot i que es conti­nu­ava venent. Aviat arri­ba­rien els models Factor-Q, R, S, T i U, que va ser l’úl­tim que Tele­sin­cro va produir. No obstant això, el gran canvi va ser l’S, fabri­cat per primer cop el 1969. Era una mica més gran, amb disc dur (un timbal magnè­tic) que feia de magat­zem de dades, i subs­ti­tuïa les matrius d’anells de ferrita. A dife­rèn­cia dels ante­ri­ors models, el Factor-S no es millo­rava cada any, ja que era prou potent per durar més. El preu dels dife­rents ordi­na­dors oscil·­lava entre les 100.000 pesse­tes del Factor-P i els 2 mili­ons de l’U, que ara sí que tenia l’as­pecte d’un armari, per la seva gran­dà­ria.

Tot i això, les teixi­do­res seguien treba­llant amb les plaques per als clients que no es podien perme­tre econò­mi­ca­ment el model més avan­çat. Amb els anys, el progra­mari va deixar de disse­nyar-se en paper i va fer-se amb teclat, i va emma­gat­ze­mar-se en discos magnè­tics. Però encara estem en la prehis­tò­ria de la infor­mà­tica, perquè fins al 1984 no van arri­bar els ordi­na­dors perso­nals domès­tics a les cases.

Què va passar amb les cordo­ve­ses, si els ordi­na­dors evolu­ci­o­na­ven i el fil de coure ja no preci­sava les seves mans deli­ca­des? La Teresa va deixar la secció de teixit un any després, i el 1974 va passar al depar­ta­ment de perso­nal, on contro­lava l’ab­sen­tisme labo­ral de l’em­presa. Recorda que l’am­bi­ent no era el mateix, però que es va adap­tar igual­ment. Allà es va quedar 30 anys més. La Lola va viure l’evo­lu­ció de les màqui­nes amb canvis en la produc­ció. A prin­cipi dels anys 80, va desa­pa­rèi­xer la secció de teixit i la van recol·­lo­car en altres depar­ta­ments. “Els ordi­na­dors es moder­nit­za­ven”, explica la germana gran. “L’em­presa va portar una màquina que havia costat més de 12 mili­ons de pesse­tes, amb molts braços que ho feien gairebé tot. Nosal­tres havíem de posar-hi els compo­nents”. “Eren altres temps”, insis­teix. “Hi havia una persona que contro­lava quant triga­ven a fer cada part del procés, per opti­mit­zar la produc­ció i pres­si­o­nar el perso­nal que anava més lent”.

La desa­pa­ri­ció de Tele­sin­cro

El 1976, Tele­sin­cro va ser adqui­rida per la Soci­e­tat Espa­nyola de Comu­ni­ca­ci­ons i Infor­mà­tica (SECOINSA), creada per l’Ins­ti­tut Naci­o­nal d’In­dús­tria, Tele­fò­nica i Fujitsu. I en Joan Majó va aban­do­nar el càrrec de presi­dent. Anys més tard, l’em­presa va passar a mans de la fran­cesa Bull, que després es recon­ver­ti­ria en Inge­nico. Aquesta última va ser venuda també als nord-ameri­cans de Celes­tica. En aquell moment, ja no fabri­ca­ven ordi­na­dors, sinó termi­nals de paga­ments elec­trò­nics o el que conei­xem com a datà­fon.

Entre­tant, les germa­nes de Baena van conti­nuar juntes fins al 1992. En aquell moment, la Lola va tenir dues opera­ci­ons a la mà dreta per tendi­ni­tis, va agafar la baixa durant mesos i després es va dedi­car a criar el seu fill que acabava de néixer. La Teresa va conti­nuar fins al 2005, quan Celes­tica va tras­lla­dar tota la seva produc­ció a la Repú blica Txeca perquè la mà d’obra i la produc­ció sortien més bara­tes. Després va passar per dife­rents empre­ses i, en els darrers anys, s’ha fet càrrec de la conser­ge­ria de dos edifi­cis. Amb 65 anys, la Teresa estrena la jubi­la­ció.

La soci­e­tat digi­tal no els inte­ressa

Pot sorpren­dre, però ara cap de les dues no es mira la tecno­lo­gia mini­a­tu­rit­zada que portem a les butxa­ques amb inte­rès. “Manca comu­ni­ca­ció real”, diuen, “malgrat que la tecno­lo­gia està disse­nyada per comu­ni­car-se millor”. La Lola insis­teix: “Jo no vull saber res de xarxes soci­als. Només tinc What­sapp i el faig servir molt poc. No vull saber res d’or­di­na­dors. En tenia un, el vaig pres­tar un dia i, quan esta­ven a punt de tornar-me’l, vaig dir que no el neces­si­tava”. La seva afició és sortir a cami­nar dues o tres hores diàries. Això sí, amb el mòbil. “Perquè faig fotos de plan­tes que em trobo pel camp, de flors o d’ocells. En tinc moltís­si­mes. Quan tinc la memò­ria plena, les esborro i torno a fer-ne més”.

La Teresa afegeix que no els cal més tecno­lo­gia que la de sempre. “Ens truquem dues vega­des al dia per saber com està l’al­tra germana. Jo tampoc no tinc ordi­na­dor. Si he de fer alguna gestió, la faig per telè­fon, que és més fàcil de solu­ci­o­nar. Res en digi­tal. El mòbil atabala molt”. Opinen que es donen situ­a­ci­ons molt estra­nyes en què la gent queda per xerrar o pren­dre alguna cosa i no ho fan. “Miren el mòbil o escri­uen a altres perso­nes que no són allà davant”, comenta la Teresa, descon­cer­tada. Reco­nei­xen que la tecno­lo­gia ha estat un avenç enorme, sobre­tot en la salut o la comu­ni­ca­ció. “Però, com deia Miguel Deli­bes” –apunta la Lola, aixe­cant el dit com profe­tit­zant– ‘“qual­se­vol avenç té un retro­cés’”. I somriu.

La Teresa es pregunta on vol arri­bar la huma­ni­tat amb la tecno­lo­gia, perquè, a parer seu, estem perdent moments impor­tants de la vida. “La natu­ra­li­tat, el do de la paraula. A vega­des, no inte­ressa o no ens preo­cupa el que passa al nostre costat, però sabem què passa a l’al­tra punta del món”. I explica la incon­gru­èn­cia d’un muni­cipi holan­dès, on s’ha instal·­lat un senyal llumi­nós a terra, al costat dels semà­fors, perquè els vianants que van mirant el mòbil s’as­sa­ben­tin que poden ser atro­pe­llats. “És de bojos, no em diguis”, senten­cia.