L’addicció al mòbil en l’adolescència. Conseqüències i eines per prevenir-les

Una de les prime­res acci­ons que fem la gent adulta quan sona el desper­ta­dor – o el que és el mateix, l’alarma del mòbil- és un primer scroll de reco­nei­xe­ment: missat­ge­ria instan­tà­nia, correu i xarxes soci­als. 

Tot en ordre, o no, però enge­guem el dia mirant la panta­lla. Ens sorprèn que els nostres fills i filles adqui­rei­xin aquest hàbit?

A les famí­lies, sobre­tot si la cana­lla ha arri­bat a l’ado­les­cèn­cia, els preo­cupa amb escreix la rela­ció que esta­blei­xen amb les tecno­lo­gies i més concre­ta­ment amb el mòbil. 

“Són addic­tes!”, diem, sovint a la lleu­gera, sense ser molt cons­ci­ents què implica patir una addic­ció reco­ne­guda com a tal. 

Nomo­fò­bia, una fòbia o una addic­ció?

De fet, tècni­ca­ment, encara no exis­teix una addic­ció a inter­net, al telè­fon o a les xarxes soci­als descrita per la comu­ni­tat psiqui­à­trica (sí que està reco­ne­guda l’ad­dic­ció als vide­o­jocs). 

Tot i que l’ad­dic­ció no està reco­ne­guda, els i les profes­si­o­nals parlen de la nomo­fò­bia, de l’an­glès “NO-MObile-PHOBIA”, que es defi­neix per una por irra­ci­o­nal a estar sense telè­fon. 

Però té sentit parlar de fòbia a no tenir amb nosal­tres un element que ens genera grati­fi­ca­ció instan­tà­nia? No és exac­ta­ment aquesta la defi­ni­ció d’una addic­ció?

A Som Conne­xió creiem que cal parlar sense embuts i dir les coses com són: el mòbil genera addic­ció, i tot i que moltes adul­tes també en depe­nem en excés, les i els adoles­cents són qui tenen més tendèn­cia a veure’s afec­ta­des. També són el grup que pot patir-ne unes conse­qüèn­cies més greus, a causa del punt del procés madu­ra­tiu en el qual es troben, i en el que l’en­torn els influ­eix de manera més intensa.

I és que segons alguns estu­dis com Consu­mir, crear, jugar. Panorá­mica del ocio digi­tal de la juven­tud de la FAD, els adoles­cents s’es­tan una mitja de 7 hores diàries a l’en­torn digi­tal.

La reali­tat és que ja són molts els pares i mares que han acudit als serveis de salut amb una gran preo­cu­pa­ció i sense saber què fer. I diver­sos hospi­tals ja han habi­li­tat serveis espe­ci­a­lit­zats en aquesta proble­mà­tica.

És evident que la cosa va de debò. Però per què passa? 

Què succe­eix als cervells de les i els adoles­cents per desen­vo­lu­par aquesta addic­ció?

El sistema de la recom­pensa vari­a­ble

Fa segles que es conei­xen els efec­tes addic­tius dels jocs d’at­zar, però no va ser fins a la dècada dels 50 que el cien­tí­fic B.F. Skin­ner li va donar una expli­ca­ció raci­o­nal i un nom cien­tí­fic a aquest feno­men. 

El que Skin­ner va desco­brir s’hau­ria d’ex­pli­car a totes les esco­les i també els adults ho hauríem d’en­ten­dre i assi­mi­lar. Parlem del “sistema de la recom­pensa vari­a­ble”.

Aquest efecte es produ­eix al nostre cervell quan, per exem­ple, juguem als jocs d’at­zar, i s’ex­plica a nivell evolu­tiu. Segons els expe­ri­ments realit­zats per Skin­ner, quan realit­zem una acció i obte­nim una recom­pensa per fer aquesta acció, el nostre cervell dispara una dosi de dopa­mina, també cone­guda com l’hor­mona de la feli­ci­tat i una de les que gene­ren més addic­ció. 

Repe­tim: el simple fet de rebre la recom­pensa ens genera la dosi de dopa­mina, no pas el fet de gaudir-la. 

Això provoca que conti­nuem buscant noves recom­pen­ses encara que ja n’hà­gim acon­se­guit. 

Algu­nes vega­des rebrem la recom­pensa i d’al­tres no, i aquest fet és el que ens produ­eix la neces­si­tat de seguir i seguir buscant-la. D’aquí el nom de recom­pensa “vari­a­ble”. 

Podeu enten­dre molt millor l’abast d’aquest sistema de recom­pensa vari­a­ble en aquest arti­cle indis­pen­sa­ble.

Les xarxes soci­als, el cavall de Troia

Doncs bé, el meca­nisme psico­lò­gic rere la majo­ria de xarxes soci­als és exac­ta­ment el mateix: el de la recom­pensa vari­a­ble. 

En comp­tes de rebre una compen­sa­ció econò­mica rebem (o no) un like, un comen­tari, una actu­a­lit­za­ció de segui­ment… I això dispara la dopa­mina al nostre cervell. 

Evident­ment, quan van aparèi­xer les prime­res xarxes soci­als, ningú podia intuir aquests riscos. 

De fet, en un inici tot el que es projec­tava d’aques­tes xarxes era mera­ve­llós: un sistema per apro­par-nos a les perso­nes esti­ma­des, per compar­tir, inclús per orga­nit­zar-se com a ciuta­da­nia… l’úl­tim que podíem imagi­nar és que les perso­nes que esta­ven disse­nyant aques­tes xarxes, en reali­tat, no tenien cap mena d’es­crú pol. 

Tot just ara en comen­cem a ser cons­ci­ents. Pel camí, tota una gene­ra­ció d’ado­les­cents engan­xats al mòbil.

I després d’aquest cavall de Troia que han signi­fi­cat les xarxes soci­als, la indús­tria de l’en­tre­te­ni­ment digi­tal s’ha desbo­cat. 

Actu­al­ment, la majo­ria de jocs online funci­o­nen amb “cofres”: unes caixes virtu­als que inclo­uen dife­rents recom­pen­ses que t’aju­den a avan­çar en el joc. La majo­ria d’aques­tes recom­pen­ses tenen poc valor, però de tant en tant en reps una de molt valor…

Us sona?

Els efec­tes col·­la­te­rals: manca d’au­to­es­tima i síndrome FOMO

Tot aquest sistema de recom­pen­ses vari­a­bles estruc­tu­rat al voltant dels likes i loves té encara un altre efecte perni­ciós que va més enllà de l’ad­dic­ció.

Abans els i les adoles­cents no tenien indi­ca­dors per mesu­rar quel­com tan efímer, però tan impor­tant, com la popu­la­ri­tat. Ara sí que es pot mesu­rar i fins i tot es pot mani­pu­lar l’apa­ra­dor per aparen­tar ser més del que en reali­tat s’és. Més guapo. Més inte­res­sant. Més popu­lar. I la unitat de mesura bàsica de tot això és el like.

L’ús quoti­dià de les xarxes soci­als ha tras­lla­dat la neces­si­tat d’apro­va­ció a l’en­torn digi­tal. Si no rebem els likes, no només ens quedem sense la nostra dosi, sinó que a sobre veiem afec­tada la nostra auto­es­tima.

Al 2017, Sean Parker, un dels crea­dors de Face­book, reco­nei­xia en una entre­vista que la xarxa social havia estat disse­nyada per explo­tar una vulne­ra­bi­li­tat de la psico­lo­gia humana. La idea era simple: conver­tir Face­book en un “circuit tancat de retro­a­li­men­ta­ció de vali­da­ció social”.

Evident­ment, això és extra­po­la­ble a les altres xarxes soci­als. 

De fet, l’im­pacte de les xarxes soci­als que giren entorn allò visual i explo­ten l’ex­po­si­ció de la pròpia imatge (com Insta­gram, Tik Tok o BeReal) en l’au­to­con­cep­ció dels i les adoles­cents és encara més elevada i així ho han aler­tat diver­sos estu­dis. Fins i tot els interns: el setem­bre del 2021, The Wall Street Jour­nal feia públic un docu­ment intern on la mateixa empresa reco­nei­xia que Insta­gram actua contra l’au­to­es­tima d’una de cada 3 adoles­cents.

Val a dir que l’em­presa no ha fet res o pràc­ti­ca­ment res per canviar aquesta situ­a­ció i els i les joves conti­nuen compar­tint a les xarxes la seva vida minut a minut. 

Una altra prova d’això és que TikTok a la China està pensat per evitar aquests proble­mes: la versió infan­til té pers­pec­tiva educa­tiva, amb contin­guts adap­tats i un límit de minuts d’ex­po­si­ció diaris. Mentres que a la versió inter­na­ci­o­nal l’al­go­risme funci­ona com a la resta de xarxes. De fet, un analista de Google decla­rava en aquest arti­cle que “la versió xinesa i la dels EUA podien ser compa­ra­des, en termes d‘adic­ció, als espi­nacs i a l’opi respec­ti­va­ment”

Però aquest no és un compor­ta­ment exclu­siu dels adoles­cents. Som molts els que apli­quem filtres, assa­gem postu­res, inven­tem deco­rats o disci­pli­nem els objec­tes al voltant d’una taula per acon­se­guir una foto que opti a tenir molts likes. 

Viuen -vivim- una vida paral·­lela a través de la panta­lla? El fet que la profes­sió (profes­sió?) d’in­flu­en­cer sigui una de les més menci­o­na­des com a l’ideal labo­ral de molts adoles­cents, ens hauria de donar pistes.

Un altre tras­torn del qual sovint som poc cons­ci­ents és l’ano­me­nat FOMO per les seves sigles en anglès (“Fear Of Missing Out”). És la por de pensar que està passant alguna cosa i nosal­tres no n’es­tem assa­ben­tats o no hi som.

En el fons és una por molt antiga i natu­ral, espe­ci­al­ment durant l’ado­les­cèn­cia: la por a quedar exclo­ses del grup. Si no hem compar­tit aquesta expe­ri­èn­cia amb el grup, ens quedem fora d’aquest.

El FOMO es tradu­eix a l’en­torn digi­tal en una actu­a­lit­za­ció cons­tant de totes les xarxes soci­als i apli­ca­ci­ons de missat­ge­ria de forma obses­siva. En qües­tió de pocs minuts revi­sem totes aque­lles apli­ca­ci­ons suscep­ti­bles de ser actu­a­lit­za­des i ho fem de forma auto­ma­tit­zada.

Una altra funció disse­nyada per a explo­tar aquesta “por” és el scroll infi­nit. Saber si ens estem perdent alguna cosa és tan fàcil com fer un gest amb el dit, i com sempre apareix quel­com nou, això reforça el nostre compor­ta­ment.

Quan­tes vega­des al dia ho feu vosal­tres? Aquests hàbits també els trans­me­tem a la cana­lla de forma incons­ci­ent.

Les rela­ci­ons perso­nals a través del mòbil

Rela­ci­o­nar-se única­ment a través del mòbil pot tenir les seves compli­ca­ci­ons a l’hora de desen­vo­lu­par habi­li­tats soci­als. I a l’ado­les­cèn­cia, és justa­ment quan desen­vo­lu­pem aques­tes habi­li­tats.

És el moment de fer colla, les prime­res cites… Es tracta d’una època on les nenes i nens redu­ei­xen la comu­ni­ca­ció amb els adults al mínim (de vega­des costa saber si encara viuen amb nosal­tres) i, per tant, la majo­ria d’in­te­rac­ci­ons es produ­ei­xen amb gent de la seva edat. 

Si l’única forma de comu­ni­car-se, és a través del mòbil, això pot fer que no adqui­rei­xin habi­li­tats soci­als bàsi­ques. 

Per què?

Quan inter­ac­tuem a través de les xarxes o apli­ca­ci­ons de missat­ge­ria, es perd l’im­pacte de la comu­ni­ca­ció no verbal que és una font d’in­for­ma­ció molt valu­osa. Ells i elles matei­xes reco­nei­xen que sovint hi ha malen­te­sos o tensi­ons per aquest motiu.

A l’es­tudi “Les TIC i la seva influ­èn­cia a la soci­a­lit­za­ció dels adoles­cents” publi­cat per la Funda­ció Ayuda a la Drogo­a­dic­ción, els experts asse­nya­len que els i les adoles­cents es fan forts en la comu­ni­ca­ció digi­tal per la “mampara” il·lu­sò­ria que crea la virtu­a­li­tat però després els costa mante­nir la rela­ció en el mateix nivell quan es troben cara a cara. 

En altres parau­les, el nostre futur com a espè­cie és acabar perdent la capa­ci­tat de la parla en favor d’uns polzes hiper-muscu­lats que ens perme­tran escriure amb el mòbil tot allò que no diem amb la veu.

Bromes a part, encara no sabem quins efec­tes reals tindrà tot això en el futur del jovent, doncs estem parlant d’una gene­ra­ció sencera que està fent de prova pilot. Però cal pregun­tar-se: seran aques­tes gene­ra­ci­ons capa­ces d’es­pa­vi­lar-se en el món no-virtual? Seran feli­ces en les seves rela­ci­ons perso­nals? Tindran una pers­pec­tiva pròpia de la reali­tat que els envolta? Inqui­e­tuds i crite­ris per pren­dre deci­si­ons en la seva vida social, profes­si­o­nal, etc.?

Què podem fer les famí­lies per preve­nir un mal ús del mòbil?

En primer lloc, ser exem­ple, si els nostres fills i filles ens veuen, des de peti­tes, engan­xats a les panta­lles, no espe­rem que, quan entrin en l’ado­les­cèn­cia, d’ells surti cap altre hàbit per inici­a­tiva pròpia. Aviat voldran tenir els seus propis dispo­si­tius per guanyar auto­no­mia en l’ús d’aquests, per diver­tir-se i per rela­ci­o­nar-se.

De fet l’ideal és endar­re­rir el màxim aquest moment i intro­duir el mòbil de forma gradual en les seves vides, tal com expli­quem en la “Guia per a famí­lies cruels i malva­des” una guia amb consells i trucs per intro­duir el mòbil als més petits d’una forma cons­ci­ent. 

I si la situ­a­ció comença a sobre­pas­sar-nos?

-Tot això està molt bé, però el meu fill ja és adoles­cent i crec que ja té un problema. 

Per tenir la certesa que cal actuar, trobem alguns indi­ca­dors típics que podem tenir en compte: 

1. Baixada del rendi­ment esco­lar
2. Tras­torns del son o somno­lèn­cia (això ens indi­carà que es passa la nit amb el mòbil)
3. Signes d’es­très i alte­ra­ció si li reti­rem el mòbil
4. Manca de rela­ci­ons fora del mòbil
5. Pèrdua d’in­te­rès per altres acti­vi­tats
6. Signes d’an­si­e­tat, tris­tesa i depres­sió

Per aque­lles famí­lies que ja es troben en una situ­a­ció complexa, el primer que cal dir-los és que com a perso­nes proge­ni­to­res, tenen la respon­sa­bi­li­tat sobre els seus fills i filles i també la capa­ci­tat d’es­ta­blir unes normes que han de ser respec­ta­des. 

Des de l’en­torn fami­liar podem ajudar molt a redre­çar la situ­a­ció. Podem ajudar-los a enten­dre la situ­a­ció i a tenir una mirada crítica si els expli­quem les nostres inqui­e­tuds. Potser no és una conversa molt fluida, però anar llen­çant qües­ti­ons que els puguin fer refle­xi­o­nar sobre l’ús que fan de les xarxes i d’in­ter­net, els pot ajudar en el procés.

Hi ha moltes altres coses que, com a mares i pares, tenim el dret i la respon­sa­bi­li­tat de fer. Es pot pactar un temps màxim i un horari concret, es poden desac­ti­var les noti­fi­ca­cions (si no hi ha noti­fi­ca­ci­ons, no hi ha neces­si­tat cons­tant de fer actu­a­lit­za­ci­ons), es pot moni­to­rit­zar el dispo­si­tiu dels fills i filles (exis­tei­xen infi­ni­tat d’apli­ca­ci­ons que ho perme­ten)… 

Ara bé, si tot això no funci­ona i ens trobem en una situ­a­ció on l’ado­les­cent sobre­passa cons­tant­ment els límits acor­dats o se les manega per evitar el control que en puguem fer, i res del que fem sembla tenir efecte, no ens ha de preo­cu­par acudir a profes­si­o­nals. 

La primera font de consulta ha de ser el nostre pedi­a­tre o bé el nostre servei de salut de refe­rèn­cia. 

També podem trucar al 061 (que a Cata­lu­nya rep el nom de CatSa­lut Respon) si ens trobem en una situ­a­ció parti­cu­lar­ment greu i que reque­reix assis­tèn­cia imme­di­ata.

Hem de pensar que tot això ho fem pel seu bé però també pel bé de la unitat fami­liar. Al final, aquests compor­ta­ments no només afec­ten l’ado­les­cent, poden afec­tar també germans i germa­nes, altres adults propers o nosal­tres matei­xes/os. Com més aviat actuem, millor.