Gemma Pasqual aborda la influència de les noves tecnologies en les relacions juvenils en “Xènia, tens un whatsapp”

Quan les cendres de l’èxit de Xènia tens un what­sapp encara guspi­re­gen, l’es­crip­tora Gemma Pasqual comença a tastar el sabor d’un nou èxit lite­rari: La rosa de paper, un home­natge al poeta Vicent Andrés Este­llés pel qual l’au­tora confessa tindre “una gran debi­li­tat”. Amb motiu de l’Any Este­llés cele­brat en 2013, Gemma va tindre sobre la taula diver­ses propos­tes edito­ri­als per escriure un llibre sobre el poeta de Burjas­sot. Les va rebut­jar totes “perquè Este­llés no ha de seguir modes i és un perso­natge molt compli­cat d’ex­pli­car als xiquets perquè parla molt de polí­tica i de sexe”, indica, tot i que la d’Al­moi­nes ja havia hi fet una primera apro­xi­ma­ció en Quan deixà­vem de ser infants. “Ara, però, he tingut la neces­si­tat d’ex­pli­car-ho als més menuts. I he optat per un Este­llés pròxim, dolç, de bones notí­cies, evocant poemes i el passat”, expressa l’es­crip­tora.

Una novel·la per a xiquets molt allu­nyada de l’es­til de la reei­xida Xènia tens un what­sapp, imme­di­ata, sense grans descrip­ci­ons perso­nals, però amb el subs­trat social que impregna els seus llibres tot i ser una “novel·la romàn­tica d’en­càr­rec”. “M’ima­gine que l’edi­to­rial –Bar­ca­no­va– volia una novel·la d’amor i d’èxit”, afirma l’es­crip­tora, el primer impuls de la qual va ser dir que no. Final­ment s 'ho va pren­dre com un repte per al qual va inves­ti­gar el que s’es­tava escri­vint en aquest estil per als joves fran­ce­sos i itali­ans. Però prompte va obli­dar-se de l’om­ni­pre­sent Fede­rico Moccia per centrar-se en la reali­tat més pròxima. “Volia una novel·la nostra, cata­lana de la gent d’ací, dife­rent, sense sexe i sense drogues, i no ho dic perquè no n’hi haja d’ha­ver, sinó perquè volia una novel·la fresca”, explica Gemma, qui confessa ser una dona romàn­tica.

Això no obstant, no hi a molt d’ella en el llibre –pot­ser les refe­rèn­cies lite­rà­ries i el bagatge cine­ma­to­grà­fic repre­sen­tat en la iaia de la prota­go­nis­ta– perquè la distàn­cia gene­ra­ci­o­nal i de l’ex­pe­ri­èn­cia vital la situen en altres circums­tàn­cies. “Ara bé, les papa­llo­nes que sentim a l’es­tó­mac quan ens enamo­rem les trobem en totes les edats. Per això crec que és una novel·la que ha agra­dat a totes gene­ra­ci­ons: la química de l’amor sempre és la mateixa i mai no s’oblida”.

A colp de panta­lla

Però a més d’agra­dar al lector –la primera edició s’ha venut en un tres i no res, i ja se n’han fet edici­ons per a Itàlia– el text també ha acon­se­guit l’aplau­di­ment de la crítica. “Aquesta combi­na­ció d’èxit entre crítica i públic també ha sigut una sorpresa perquè sí que és cert que sempre he tingut el suport del públic adoles­cent, però els best-sellers no solen anar acom­pa­nyats de bona crítica. No m’ho espe­rava i em feia molta por perquè jo he canviat molt de regis­tre en aquest llibre, que he escrit amb un somriure a la boca. Tot això, em fa la sensa­ció d’es­criure i viure en una lite­ra­tura normal” agra­eix Pasqual.

I és que la fama de la Xènia ha corre­gut més ràpid per les xarxes soci­als que pel boca-orella. L’au­tora ha acon­se­guit en totes i cadas­cuna de les presen­ta­ci­ons que n’ha fet als insti­tuts, que els joves lectors inter­ac­tu­a­ren amb ella a través dels seus comp­tes de Twit­ter. “Jo crec que la segona part hauria de ser: Xènia tens un twit­ter”, fa broma Pasqual.

I és que per a ella, dedi­cada per voca­ció i per passió als textos per a adoles­cents, resulta molt fàcil connec­tar amb les seues inqui­e­tuds i neces­si­tats. “Crec que durant aquest temps he acon­se­guit esti­rar-los cap a camps que no conei­xen com la memò­ria histò­rica, amb L’úl­tim vaixell, alhora que ells m’es­ti­ren a mi cap a un futur imme­diat”, comenta Gemma. Per això adver­teix als escrip­tors més tradi­ci­o­nals que aques­tes gene­ra­ci­ons crei­xen a colp de panta­lla. “Ens hem d’ac­tu­a­lit­zar tots perquè els nanos lligen a través de les panta­lles i és una cosa que hem de tindre present a l’hora de crear. Jo estic desit­jant que una dia em cride una edito­rial per fer un llibre pura­ment elec­trò­nic i el puguem engan­xar direc­ta­ment per exem­ple a la seua música”, expressa.

A més, consi­dera que les noves tecno­lo­gies poden ser una eina fona­men­tal per a acon­se­guir nous lectors i lectors habi­tu­als. “Les noves tecno­lo­gies ens obrin les portes a altres camps i servei­xen per a visu­a­lit­zar la lite­ra­tura, sobre­tot en aquests temps en què no tenim mitjans de comu­ni­ca­ció en català. És, per tant, una bona manera de donar-se a conéi­xer. Podem utilit­zar les noves tecno­lo­gies per a omplir la xarxa de lite­ra­tura”, tot i reco­néi­xer que és molt tradi­ci­o­nal a l’hora de llegir i de veure la lite­ra­tura per la seua edat.

Invi­si­bles

Això no obstant, Gemma consi­dera que l’Ad­mi­nis­tra­ció hauria de complir amb el paper que li pertoca de foment de la lectura i que, segons la seua opinió, no desen­vo­lupa. “Les inici­a­ti­ves priva­des haurien de ser un comple­ment i el presi­dent de la Gene­ra­li­tat hauria d’es­tar content de presi­dir uns premis Bromera o d’inau­gu­rar la plaça del Llibre, però als nostres gover­nants no els inte­ressa la cultu­ra… Tenim més projec­ció que mai, amb una quali­tat fantàs­tica, naixen edito­ri­als i n’hi ha d’al­tres que es rein­ven­ten, els nostres escrip­tors publi­quen pertot arreu, es fan moltís­si­mes traduc­ci­ons i no és que no ho valo­ren, és que a més trac­ten d’in­vi­si­bi­lit­zar-nos i, és clar, és molt difí­cil subsis­tir en aquest context”, lamenta l’es­crip­tora. Final­ment, ens avança que ja treba­lla en un nou llibre per a 2015. En aquesta ocasió de vampirs, perquè, segons explica, el primer d’ells va ser de l’Em­purdà.