En èpoques de vacances, com les que s’apropen, les companyies de telèfon sovint et regalen un cabàs de GB gratuïts.
Així, sense més ni més. Perquè sí.
Però si ja duies 20 GB acumulats del mes anterior! Què en faràs, de tants gigues, que no has demanat i que no gastaràs?
O si? Com és possible que les empreses de telecomunicacions facin una oferta semblant i ho faci tan sovint? Què hi ha darrera de tot això?
A Som Connexió hem descobert una cosa.
Cada cop que els nostres proveïdors ens regalen gigues (nosaltres traslladem l’oferta a les nostres usuàries) aconsegueixen que un percentatge de les nostres consumidores decideixi contractar tarifes amb més dades. En altres paraules, aconsegueixen crear-nos noves necessitats.
Un bé bàsic?
I és que la telefonia mòbil i l’Internet són serveis que quasi tothom necessita i compra: és igual el lloc on visquis o quina sigui la teva capacitat econòmica. Avui dia, són quasi imprescindibles per a tot: des de la feina a l’educació, passant per l’oci o les gestions administratives.
Per tant, com aquests dos serveis són quasi una necessitat –però no estan coberts de manera pública-, la majoria d’operadores que els venen ho intentaran tot per obtenir-ne el màxim benefici.
Per sort, ens trobem en un mercat de la competència ideal: amb multitud d’empreses que lluiten per oferir uns bons serveis a un bon preu, cosa que beneficia a les consumidores. Oi?
Evidentment, no. Malgrat que aparentment hi ha infinitat de marques amb les quals pots contractar una línia de telèfon o internet, són 4 les grans operadores que acaparen el mercat estatal de les telecomunicacions. El 95% del total de línies de banda ampla i mòbil, i més del 70% dels ingressos registrats pel sector durant el 2021, corresponen a Movistar, Orange, Vodafone i MásMóvil.
De fet, hi ha moltes marques que han passant de ser petites operadores independents a estar en mans dels grans grups empresarials.
I no només això, sinó que la concentració també està afectant les grans: MásMóvil i Orange han acordat recentment la seva fusió en una operació de quasi 20.000 milions d’euros. Aquesta dinàmica permet als grans grups marcar els preus fent que les petites operadores -que utilitzen la infraestructura de les grans, i per tant, en depenen- es vegin afectades.
A Som Connexió creiem que el futur passa per treure internet i la telefonia mòbil de les lògiques del mercat i convertir la connectivitat en un bé públic, però mentre això no arriba, aquesta cooperativa és un dels pocs agents que permeten fer ús de les telecomunicacions sense que al darrere hi hagi un lucre.
Perquè a Som Connexió volem canviar la forma d’entendre l’internet, o en altres paraules, volem canviar-ne la capa cultural.
Sona estrany? Millor us ho expliquem de la mà d’un dels participants en la primera edició de l’Escola de Som Connexió: l’Efrain Foglia.
Les telecos: una ceba amb moltes capes
Telecomunicacions és tot el volum d’informació que viatja a través de cables, fibra o ones electromagnètiques.
Però és, en realita, molt més: hi ha vàries capes del que podem anomenar “Telecomunicacions”que se superposen les unes sobre les altres.
Efrain Foglia, investigador, docent i membre fundador de Guifi.net i Exo.cat, ens ho explicava de manera molt clara a la Primera Escola de Som Connexió:
- Capa física: a sota de tot trobem el cablejat i les màquines que fan possible l’accés a la xarxa
- Capa logística i de serveis: a continuació trobem els serveis, el que les operadores t’ofereixen: gigues, fibra, mòbil…
- Capa de continguts: la següent capa la conforma tot allò que anem a buscar a internet: des del nostre correu personal fins a complexos serveis de gestió domòtica, passant per les xarxes socials, les plataformes streaming, els arxius al cloud de la nostra feina i un llarg etc.
- Capa cultural: l’última capa consisteix en com expliquem les operadores i com entenem les usuàries què és internet i quin ús en fem o en volem fer.
I cada una d’aquestes capes és un territori en disputa.
En el marc econòmic actual, quan diem disputa, diem competència. Competència entre empreses operadores per tenir un volum d’ingressos més elevat o un major número de clients. I això marca l‘oferta d’aquestes operadores. Una oferta que va i ve dins d’un mercat que es reparteix entre unes poques operadores, i que treballa en totes les capes.
Els serveis de telefonia i internet, a més de ser indispensables, són quasi homogenis: totes les empreses que els comercialitzen venen els mateixos productes amb molt poques diferències, la qual cosa fa complicat a les marques de diferenciar-se. Com s’ho fan? Com es reparteixen el pastís? O més aviat, com se’l disputen?
La capa física, una regulació feta a mida per les grans
A la capa física hi trobem la pròpia infraestructura que les operadores han de desplegar i mantenir. És això el que realment venen aquestes empreses, i, com ja hem dit, el producte és sempre el mateix: cables, antenes, mòdems, etc.
Aquí trobem el primer problema, ja que realment només 4 operadores tenen permís del regulador per instal·lar antenes de mòbil, la qual cosa ja decanta la balança. Obviament, aquestes són les 4 grans (MásMóvil, Vodafone, Telefònica i Orange).
Per acabar-ho d’adobar, la CNMC (Comissió Nacional dels Mercats i la Competència) basant-se en la premissa de la competitivitat, situa en el mateix pla totes les operadores, obviant la mida de cadascuna.
Per exemple, Som Connexió treballa amb la xarxa de fibra de MásMóvil. Però hi ha territoris aïllats on MásMóvil no hi arriba. Si Som Connexió vol oferir connexió en aquests territoris, ha de treballar amb les empreses que tenen desplegaments en aquell territori (normalment Telefònica).
Tot i que desde 2010 Telefònica té l’obligació de llogar la seva instal·lació de fibra a preu regulat a aquelles poblacions on no hi arriba internet, hi ha una sèrie de municipis considerades “excepcions”, on això no passa.
Per què? Doncs segons la CNMC, per “garantir la competitivitat” en aquests territoris: com ja hi ha un mínim d’empreses proveïdores de connexió, seria competència que hi hagués una de més econòmica.
Així, tot i que Som Connexió, pel seu pes dins del mercat no hauria de ser considerada competitiva, la llei la contempla com a competència al mateix nivell, obligant-la a complir amb els mateixos requisits que les grans.
En definitiva, el que passa és que la regulació acaba afavorint els grans grups.
En resposta a això, vàries entitats que apostem per un accés a internet amb vocació de servei públic (Punt d’Accés, Som Connexió i Guifinet) hem creat les xarxes Xaneta a Valls i Greta, a Ascó i Flix. Son xarxes mancomunades per garantir la connexió a través d’una infraestructura pròpia i única, a un preu més just, ja que el lloguer a les infraestructures de Telefònica és molt car i augmenta any rere any.
La capa lògica: ofertes enganyoses i tecnologies innecessàries
A la capa lògica hi trobem la forma en la qual ens fan arribar els serveis. Aquí trobem un primer intent de diferenciació. Quan una empresa treu un nou producte (gigues compartits, dades il·limitades…) durant un temps pot tenir un producte una mica diferenciat, però tard o d’hora la resta d’empreses l’acaben copiant.
Si la cosa es quedés aquí, rai. Però en el joc de la competencia “tot s’hi val”. I les grans empreses que hi entren, fan servir vàries estratègies, que passen, moltes d’elles, per enganys cap a les seves usuàries.
Per exemple, amb les ofertes i els canvis constants de preus, la paquetització de serveis o els ja esmentats abonaments de regal. Que rebem aquests missatges tan sovint ens fa pensar que els serveis que ens ofereixen cada cop són més barats i accessibles, i que el preu de les telecomunicacions no ha parat de caure en els últims anys. Oi?
La realitat és que, en els últims 4 anys, el preu que paguem les usuàries només ha baixat un 5%. Això s’explica perquè les ofertes només s’apliquen quan arribes a l’operadora en qüestió, i després, aquesta mateixa operadora t’apuja el preu de forma gradual. Tal com explicavem en el següent article, a més de la lletra petita a les ofertes, les operadores utilitzen altres estratègies psicològiques per captar-nos.
Però les operadores no només viuen de les ofertes, sino que també miren de competir amb tecnologia. L’exemple més clar: el 5G.
I ai, el 5G, amigues… també el podem etiquetar com a “discurs enganyós”, perquè, tal com explica Foglia, és una tecnologia implementada per crear un miratge de “progrés tecnològic”, però que, realment, no és més que un negoci, i en certa manera, un desplegament geopolític que posa a competir comercialment Xina amb Europa i Estats Units.
“Es va començar a vendre abans que fos una realitat viable”, -assegura Foglia-, “com una estratègia comunicativa basada en un missatge de velocitat: amb el 5G tot serà més ràpid, i permetrà el desenvolupament de l’anomenat internet de les coses (impressió 3D, robòtica i telemedicina, realitat virtual, etc).”
Amb el 5G sembla que l’internet “voli”, i això actua com a reclam per als consumidors, que per a tenir-lo han de canviar els seus mòbils. Però ni les mateixes operadores saben com explotar-lo: és massa velocitat! Pot passar molt de temps fins que hi puguem treure profit des dels nostres dispositius.
A més, no opera en una freqüència lliure, té llicència, és a dir, és privativa, tancada. El 5G, en definitiva és un canvi tecnològic que provoca obsolescència amb l’anterior i impedeix que hi hagi iniciatives comunitàries basades en l’anterior xarxa ja consolidada. Dues coses que interessen al mercat privat, però que s’ha venut com una millora en les nostres vides.
La capa de continguts: visca el futbol!
A la capa de continguts també hi trobem un intent de diferenciació.
L’exemple més clar és Movistar que ofereix una televisió amb sèries i programes propis.
Tot i així, en els últims anys les altres operadores han trobat la forma de competir en aquesta capa, ja sigui paquetitzant canals de pagament per crear la seva pròpia televisió o bé afegint plataformes ja existents (Netflix, HBO, Diseny Plus…) a la seva oferta.
Però hi ha un tipus de continguts que desferma més passions, llàgrimes i alegries que qualsevol pel·lícula de Netflix o sèrie de l’HBO: parlem obviament del futbol.
El futbol, el més important de les coses poc importants, com deia el Valdano.
Doncs per ser poc imporant, als usuaris de Movistar els costa molts molts diners. Només per la 1a divisió de la lliga española (no parlem de Champions o les lligues d’altres països) Movistar i la plataforma DAZN han invertit 5.000 milions d’euros pels drets dels propers 5 anys.
Si estàs amb aquesta operadora, i, pel que sigui, no t’agrada el futbol (o no t’agrada prou com per veure’n tots els partits…) que sàpigues que entre totes esteu pagant un petit sobrecost de res…
La capa cultural, la gran mentida
I per últim, trobem la capa cultural. La forma d’explicar i d’entendre les telecomunicacions.
Aquí és on es lliura la “gran batalla” i és on realment Som Connexió és diferent.
Les operadores utilitzen aquesta capa per diferenciar-se en la ment del consumidor, però realment els seus discursos estan buits. Són cartró pedra. L’únic que importa a aquestes operadores és treure el màxim suc als diferents públics a qui s’adrecen. L’únic important és el lucre.
Per exemple, les 4 grans operadores volen que pensis en internet com quelcom molt complicat i tecnològic que millor deixar en mans de “professionals”. Només cal veure els seus anuncis i les terminologies que utilitzen: “la tecnologia més avançada…”, “ara amb tecnologia 5G…”, “la fibra més ràpida…”. Això els serveix d’excusa per oferir els seus productes a uns preus molt elevats al mateix temps que mantenen un servei d’atenció deficient.
Altres submarques juguen a la contra, posant de relleu que els seus usuaris, i no la tecnologia, són el centre de tot, i per això els tracten una mica millor. Aquí trobaríem Pepephone (submarca de Más Móvil) o O2 (submarca de Telefònica).
D’altres es venen com a marques “joves” com Lowi (Vodafone) o Symio (Orange). Centren els seus discursos en l’ús intensiu que fan els joves i els nadius digitals. A més, utilitzen un llenguatge més juvenil i modern, mostren a joves en els seus anuncis, utilitzen influencers…
Però. com hem vist, al cap i a la fi, totes les marques formen part de les 4 gegants.
Ho explicàvem en aquest article sobre l’estratègiaa multimarca, on mostràvem com cada operadora utilitza les marques de manera diferencial segons el públic que volen convèncer.
I aquí és on Som Connexió és diferent. No només perquè no tenim ànim de lucre ni som propietat de cap grup, sino perquè el nostre proposit passa per posar al centre les persones -treballadores i consumidores- i el planeta.
I nosaltres ens ho creiem.
Colonialisme digital i tecno-feudalisme, o com l’internet domina les nostres vides
Com explicavem al principi, les telecomunicacions s’han convertit en un bé bàsic. Molt sovint les necessitem més del que voldríem.
Amb aquesta darrera idea, la de la necessitat, ens preguntem: cal realment tenir vides tan lligades a les telecomunicacions? Com explica Roberto Casati en el llibre Elogi del paper traduït per Xènia Amorós Soldevila i editat per Pol·len Edicions (podeu trobar-ne un fragment de la introducció en oberta a Crític) el món actual va regit per una màxima: “Si és possible que determinada cosa o activitat migri cap al digital, ha de migrar”.
Com si no hi hagués alternativa, ens hem quedat sense imaginaris comunicatius més enllà d’internet? Nosaltres opinem que no, però que alhora, com Casati també assenyala, estar en contra del colonialisme digital (concepte que expliquem també en aquest article del nostre blog) -i totes les lògiques de mercat que l’impregnen-, no vol dir negar els usos de les telecomunicacions que podem fer des de les que hi posem una mirada crítica.
I per acabar… llancem un altre concepte: el tecno-feudalisme. Et sona?
És una tesi que explica que el capitalisme pot estar evolucionant cap a formes feudals. En aquest cas, els “nobles” (aquells que en la piràmide del feudalisme s’enriqueixen a costa de la resta), serien els propietaris de les grans empreses tecnològiques. I la resta, totes aquelles que paguem el nostre “dret” a fer ús de les seves plataformes amb totes les dades personals que recullen des dels nostres dispositius electrònics.
Així, cada cop que encenem el telèfon, fem una compra en línia o fem una cerca a Google, estem treballant per aquestes grans empreses tecnològiques, que treuen rèdit econòmic de la informació que els donem sense adonar-nos-en. I no és poca cosa: Amazon o Google són ja més rics que algun país del G20!
Si som capaces de veure com aquest mercat intenta governar les nostres decisions, també podrem fer-ne un ús més conscient.