Laurence Rassel a Vilaweb: 'Necessitem centres de creació forts, que treballin en xarxa'

Laurence Rassel, directora de la Fundació Tàpies des de fa set anys, deixa la institució el mes vinent. Coincideix amb els vint-i-cinc anys de l'entitat, que es comencen a celebrar aquesta setmana. Amb Rassel fem balanç d'algunes de les accions més importants que ha dut a terme: obrir l'arxiu de la fundació per construir el present, treballar en xarxa amb més espais i institucions artístiques de la ciutat i del país, obrir l'espai a disciplines artístiques com ara la dansa, la música, el cinema. Rassel és una dona molt contemporània, que es fa preguntes difícils i incòmodes, que cerca la qualitat i la profunditat en les seves accions delicades. I que entén la Fundació Tàpies com un espai democràtic, obert i també subjecte a crítica. 

L'any 2008 Laurence Rassel entrava a la Fundació Tàpies com a directora de projectes. En aquell moment la fundació era tancada perquè s'anava remodelant l'edifici. El març del 2010, quan es va reobrir la fundació, Miquel Tàpies, fins aleshores director, li va fer el traspàs de funcions.

Quin balanç féu de la vostra gestió al capdavant de la Fundació Tàpies durant aquests set anys?
—A mi m'interessa el balanç que tu en fas. Perquè, és clar, conec molt bé com hem viscut aquests anys des de dins la institució, però també cal valorar com s'han rebut des de fora. Penso que hem de fer un balanç col·lectiu. Així que t'escolto.

Hi ha tres elements de la vostra gestió que destacaríem. El primer: impulseu la creació i l'obertura de l'arxiu de la fundació. Aquest fet ha estat molt important, per la manera de mostrar-se i relacionar-se cap enfora de la fundació. Tal com heu dit en alguna ocasió: 'Antoni Tàpies imaginava aquest lloc com un lloc d'estudi, d'aprenentatge, de risc. I obrint l'arxiu, encara que pugui semblar paradoxal, la fundació s'ha obert al present.'
—Ens vam començar a fer preguntes: què és la fundació? Què podem aprendre'n, del passat? En vint-i-cinc anys, les circumstàncies han canviat molt, en l'àmbit social, econòmic… a Catalunya i a Espanya. I obrir l'arxiu volia dir agafar la fundació com un model d'allò que ha passat, d'allò que ha estat i d'allò que ha de ser. Obrir l'arxiu és un acte de cara a la fundació i també de cara als altres: escoles, centres d'art i creació del territori… Obrint l'arxiu podem explicar i compartir com hem organitzat les exposicions nosaltres, i alhora preguntar als altres com ho fan ells. Això és intercanvi de saber, de pràctiques, de modes d'existència. En aquests vint-i-cinc anys hi ha hagut centres d'art que han desaparegut. També és una manera de preguntar-nos què hem de preservar.

Compartir coneixement…
—També per a preguntar-nos per la funció de la tecnologia dins els centres d'art. I obrir l'arxiu ha permès d'explorar les pràctiques en el mode de saber. Sovint hi ha una relació de consum entre la peça i el visitant, que habitualment només pensa m'agrada o no m'agrada. Obrir l'arxiu també serveix per a transmetre l'exposició, la proposta, a través del procés. I obrir l'arxiu també va lligat a una voluntat de transparència de la institució, perquè implica mostrar les mancances, obrir la fundació a la crítica. Són enllaços i és una altra porta d'entrada al museu, més enllà de la contemplació de les peces.

I de cara endins, com us ha marcat l'obertura de l'arxiu?
—Ens ha servit per a obrir els sabers de l'equip. Hem fet un treball nou i molt interessant amb les escoles. L'artista Allan Kaprow, per exemple, va dissenyar unes activitats per a fer a les escoles que van portar a uns debats molt interessants. I hem vist que això té un interès internacional, europeu. Tot i que aquesta manera d'encarar la fundació no té visibilitat, és gairebé invisible, molt individual (escola per escola, centre per centre), i que descentralitza l'activitat de la fundació. És clar, això difícilment es tradueix en entrades venudes. No suma visitants. És poc vistós per a aquells que es dediquen a mirar el rendiment. Però realment per a mi és una pedagogia, una construcció col·lectiva. Proposem una narració col·lectiva. Perquè Miquel Tàpies també em va demanar que pensés sobre què és una fundació privada amb finançament públic. Com s'articula un model d'aquesta mena.

Aquests darrers anys, la política cultural que s'ha fet des de la Generalitat ha pressionat sobretot en el rendiment quantitatiu de les institucions museístiques. Com hi heu conviscut, amb aquesta política? Perquè la vostra proposta és més profunda, delicada, estructural, però no tan vistosa.
—Ha estat molt difícil. Però jo tinc un interès profund en les institucions. Avui, a tot Europa, les institucions públiques tenen l'obligació de preservar aquestes accions més delicades i profundes. I no tan sols les institucions públiques. Això és un fet col·lectiu també, que compromet els periodistes i al públic. La institució s'ha de cuidar, per això és important la premsa. Però la tendència és anar a la cosa coneguda i òbvia. I les preguntes tornen a aflorar: què volem veure? Què volem viure? Què volem sentir? És molt difícil. Són preguntes que em guardo per al futur. La meva experiència anterior a la Fundació Tàpies va ser sobretot a Bèlgica, en el terreny d'arxiu i art, tecnologia i feminisme…, amb un grup reduït de gent, treballant d'una manera col·laborativa, sense seu pròpia, etc. Això va ser possible perquè vam disposar d'uns diners públics que ens va donar suport. El suport institucional a projectes radicals també s'ha pogut veure amb normalitat a Alemanya, els Països Baixos, etc. Però ara tot aquest suport perilla. A tot arreu.

Una altra aportació important de la vostra gestió al capdavant de la Fundació Tàpies ha estat la voluntat de fer xarxa.
—Quan vaig arribar, la fundació era tancada. La primera cosa que vaig fer va ser visitar uns altres centres de creació: el Mercat de les flors, el MACBA… Perquè la idea de treballar plegats, amb la diversitat i l'especificitat de cadascú és molt important. I no faig separació entre les arts: la dansa i la música formen part de l'activitat artística d'un museu. No podem treballar sols, perquè necessitem centres de creació forts. Per a mi era un ecosistema i mirava la manera de poder treballar plegats: saber com treballen els altres, què fan, com podem ajudar-nos. Fer xarxa era una evidència. Cal treballar en col·laboració. I és cert que amb la crisi la col·laboració ha augmentat, però per mi tot no havia de passar per la fundació. Ara, és difícil, perquè la tendència és tancar les institucions.

L'exposició que exemplifica tot això, i que ha marcat el vostre pas per la Fundació Tàpies, és la 'Retrospectiva de Xavier Le Roy'.
—Per a la 'Retrospectiva Xavier Le Roy' vam col·laborar amb el Mercat de les Flors, on es van presentar quatre espectacles del coreògraf. I a la fundació vam treballar les seves propostes d'una altra manera: ens interrogàvem sobre els límits dels museus, què és un espai d'exposicions, la circulació dins d'un museu, què és l'obra, el ritme, etc. I això ho vam poder fer perquè Le Roy és un artista excepcional que ens va fer confiança per encarar el 'què passa si…' També ens va mostrar que no ens podem escapar del cos: els visitants sovint no s'adonen del joc de subjectivitats que generen davant d'una obra. Conversar amb els visitants permetia de posar a l'abast el procés personal cap a la percepció de l'obra. Va ser una experiència impressionant, d'entendre el treball de l'intèrpret. Sovint els intèrprets no es poden relacionar amb el públic.

Durant els vostres anys al capdavant de la Fundació Tàpies, us heu relacionat amb l'obra de Tàpies amb molta llibertat, incidint en allò que no es veu (el so), en la relació de l'artista i el cos…
—Ha estat un privilegi. Quan vaig començar a pensar en Tàpies la fundació era tancada. Per això vam tenir una gran relació al seu estudi i la primera exposició al voltant de l'obra de Tàpies va néixer de les obres que tenia a l'estudi. Un altre privilegi va ser treballar amb Miquel Tàpies. Ell no feia reverències al seu pare, sinó que hi tenia una relació més íntima. I durant aquests anys s'han proposat mirades com la de Valentín Roma, 'Contra Tàpies'. Sembla que ho sabem tot de Tàpies, però no. I així s'ha demostrat en exposicions com 'Cap braços cames cos' o amb la mirada i tria de Vicent Todolí a 'Tàpies. Des de l'interior'. Tàpies pot motivar una sorpresa contínua, perquè és la necessitat contra la indiferència. Tàpies no pot ser mai indiferent. I amb en Miquel vam treballar d'aquesta manera. Perquè el desig d'Antoni Tàpies era que la seva obra provoqués un impacte gairebé físic. Tàpies es veia com un humanista: llegia molt, estava envoltat d'obres d'altres artistes i civilitzacions… En Miquel sempre deia que la fundació era l'obra viva del seu pare.

En aquests set anys heu viscut dues morts difícils, la d'Antoni Tàpies i sobretot la de Miquel Tàpies.
—Sí. Va ser en Miquel que em va demanar de venir a la fundació. I amb ell vam construir la narració. No era una relació de dependència, sinó de diàleg continu sobre el llegat, cap a on va la fundació, com podem treballar… Ha estat molt dur. Per això, arran del canvi de circumstàncies, és important que ara es construeixi una nova narració.

La mort de Miquel Tàpies és doncs la raó per la qual deixeu la fundació?
—Ha influït molt la meva decisió. Amb tot, set anys al capdavant de la fundació estan molt bé. Jo sempre havia pensat que calia un mínim de cinc anys i, si podia ser, una mica més. És important l'estabilitat, però també és important de saber delegar i tenir ben clar que la institució és més important que les persones. I ara, que se celebren vint-i-cinc anys, és un bon moment per interrogar-nos sobre tot això.

Continuareu vinculada a la Fundació Tàpies?
—No. Tot i que encara tinc pendent una exposició que vindré a muntar.

Deixareu la ciutat?
—Sí. Però encara no sé si tornaré a Brussel·les.

Barcelona no viu un moment gaire bo, pel que fa a la creació i al món de l'art: la crisi del MACBA, la falta de debat, la feblesa de les associacions d'arts visuals…
—Ni aquí i ni enlloc. No me'n vaig per això. Vaig decidir de relacionar-me amb la ciutat assumint un càrrec públic. Ara em retiro de la vida pública i de la ciutat. Per mi el viatge continua. És una decisió personal. Sóc de fora i me'n vaig. Per això no penso que sigui jo qui t'hagi de valorar el moment artístic en què es troba Barcelona. Això ho hauries de demanar als artistes. Per una altra banda, jo sóc producte d'unes circumstàncies: em vaig formar a Brussel·les, on hi ha unes millors condicions per a la creació, amb l'estatut dels artistes, però que ara també es troba amenaçat. Aquí bona part dels artistes viuen en precari. Però hi ha moltes entitats i espais que fan les coses bé: l'Hangar fan una feina fantàstica, i també la Sala d'Art Jove i Can Felipa i algunes galeries d'art… Treballen molt i fan una molt bona xarxa. Però com es visibilitza això? Certament que això no impedeix que en l'àmbit polític s'hauria de donar suport als artistes i institucions artístiques perquè puguin treballar amb més tranquil·litat.

I com veieu la crisi del MACBA?
—És un moment molt trist, però hem de mirar cap al futur. I cal preguntar-se què volem que sigui el MACBA com a institució, no amb una actitud destructiva, sinó constructiva. Si tornem al principi de la conversa, quan parlàvem de què significava obrir l'arxiu, doncs cal fer-se la pregunta: com funciona el MACBA? Aquest és el principi, la meva manera de treballar: mirar com treballa de manera contractual. Amb contractes-programa?, etc. En conjunt, penso que cal assegurar una certa tranquil·litat a l'ecosistema i fer xarxa amb tothom. Ens necessitem tots.

 

Notícia extreta de: http://www.vilaweb.cat/noticia/4367821/20150612/laurence-rassel-necessitem-centres-creacio-forts-treballin-xarxa.html